Amb l’esperança que tirem endavant

amb amor per als nouvinguts

i el seu soroll meravellós:

Atlas

Ella i la seva germana

Isaac i Martin

Berkeley

Brooke, Dylan i Solomon,

Daiy i Jake;

i gràcies als lectors

i als provocadors

Introducció

L’assaig més llarg i més recent d’aquest llibre és sobre el silenci, i el vaig començar pensant-me que escrivia sobre les moltes maneres en què se silencien les dones. Em vaig adonar aviat que les maneres en què se silencien els homes eren una part indestriable del meu tema, i que cadascú de nosaltres existeix dins d’un complex de molts tipus de silenci, que inclouen els silencis recíprocs que anomenem rols de gènere. Aquest és un llibre feminista, però no és un llibre sobre les experiències de les dones només, sinó sobre les de tots: homes, dones, nens i gent que desafia les binarietats i les fronteres de gènere.

Aquest llibre tracta d’homes que són feministes ardents així com d’homes que són violadors en sèrie, i està escrit des del reconeixement que totes les categories fan aigües i que les hem de fer servir de manera provisional. Toca els canvis socials veloços d’un moviment feminista revitalitzat a Nord-Amèrica i arreu del món que no està canviant només les lleis. Està canviant la nostra manera d’entendre el consentiment, el poder, els drets, el gènere, la veu i la representació. És un moviment de transformació meravellós liderat sobretot per les joves als campus universitaris, a les xarxes socials, als carrers, i la meva admiració per aquestes noves generacions de feministes i d’activistes pels drets humans sense por i que no demanen disculpes és molt gran. Tan gran com la meva por de la reacció en contra que generen, una reacció que, en ella mateixa, és l’evidència de l’amenaça que representa el feminisme com a part d’un projecte d’alliberament més ampli, per al patriarcat i l’estatus quo.

Aquest llibre és un viatge a través de la mortaldat, una celebració de l’alliberament i de la solidaritat, el coneixement i l’empatia, i una investigació dels conceptes i les eines amb els quals podem explorar totes aquestes coses.

La mare de totes les preguntes

(2015)

Vaig fer una conferència sobre Virginia Woolf fa uns quants anys. Durant el torn de preguntes del final, el tema que semblava que interessava més la majoria de la gent era si Woolf hauria d’haver tingut fills. Vaig contestar la pregunta amb professionalitat, remarcant que semblava que Woolf havia considerat la idea de tenir fills al principi del seu matrimoni, en veure la felicitat que li havien suposat els seus a la seva germana, Vanessa Bell. Però al cap del temps Woolf va acabar veient la reproducció com una cosa forassenyada, potser a causa de la seva inestabilitat psicològica. O potser, vaig suggerir, volia ser escriptora i donar la seva vida a l’art, cosa que va fer, amb un èxit extraordinari. Durant la xerrada, havia citat, i la cosa havia tingut aprovació, la seva descripció de matar «l’àngel de la llar», la veu interior que diu a moltes dones que s’han de sacrificar i ser minyones de la cosa domèstica i l’ego masculí. Em va sorprendre que defensar l’ofegament de l’esperit de la família convencional portés a aquesta conversa.

El que hauria hagut de dir al públic era que la nostra interrogació sobre l’estatus reproductiu de Woolf era una desviació soporífera i sense sentit respecte a les preguntes magnífiques que planteja la seva prosa. (Crec que en algun moment vaig dir «A la merda amb tot això», cosa que transmetia aquest missatge, i vaig fer que tothom canviés de tema.) Al cap i a la fi, molta gent té fills, i només una persona ha escrit Al far i Tres guinees, i estàvem parlant de Woolf per aquests darrers motius.

Aquest tipus de preguntes m’eren prou familiars. Fa una dècada, durant una conversa que se suposava que era al voltant d’un llibre que havia escrit sobre política, l’home britànic que m’entrevistava va insistir que, en lloc de parlar dels productes de la meva ment, parléssim dels fruits dels meus ovaris, o de la manca d’aquests. Dalt d’un escenari, em va acorralar sobre per què no tenia fills. No podia donar-li cap resposta que el satisfés. La seva postura semblava que fos que jo n’havia de tenir, que era incomprensible que no els tingués i, per tant, vam haver de parlar sobre per què no en tenia, en lloc de sobre els llibres que sí que havia tingut.

Quan vaig baixar de l’escenari, la cap de premsa de la meva editorial escocesa —una noia prima, de vint-i-pocs anys, que portava unes manoletines roses i un anell de compromís molt bonic— estava furiosa. «No li hauria preguntat mai això a un home!», va escopir. Tenia raó. (Ho faig servir ara, en forma de pregunta, per defensar-me d’alguns dels meus entrevistadors: «Li preguntaria això a un home?») Aquestes preguntes sembla que provinguin del concepte que no hi ha «dones», el 51% de l’espècie humana, que siguin tan diverses en les seves voluntats i tan misterioses en els seus desitjos com l’altre 49%, només una mena de «dona», que s’ha de casar, ha de criar, ha de permetre que els homes entrin dins d’ella i en surtin bebès, com un ascensor de l’espècie. En essència, aquestes preguntes no són preguntes, sinó assercions que afirmen que nosaltres, les que ens agrada veure’ns com a individus que marquem els nostres rumbs, estem equivocades. Els cervells són un fenomen individual que produeix una varietat enorme de productes, i els úters només aporten una mena de creació.

Passa que hi ha moltes raons per les quals no tinc fills: soc molt bona en el control de la natalitat; encara que adori els nens i adori ser tieta, també m’encanta la soledat; vaig ser criada per gent que no era feliç ni amable, i no volia ni replicar-ne el model de paternitat ni crear éssers humans que poguessin sentir cap a mi el mateix que jo vaig sentir a vegades pels meus progenitors; el planeta no pot sostenir més gent al primer món, i el futur és molt incert; i el que volia més del món era escriure llibres, cosa que, de la manera com ho he fet, és una vocació que consumeix molt temps. No soc dogmàtica sobre el fet de no tenir fills. Hauria pogut tenir-los en altres circumstàncies i hauria estat de conya... com ho estic ara.

Hi ha gent que vol fills i que no els té per una sèrie de raons íntimes, mèdiques, emocionals, financeres, professionals; d’altres no en volen, i res d’això no ha de ser assumpte de ningú més. Que es pugui contestar la pregunta no vol dir que tothom estigui obligat a fer-ho, o que hauria de preguntar-se. La pregunta que em va fer l’entrevistador era indecent, perquè pressuposava que les dones haurien de tenir fills, i que les activitats reproductores d’una dona eren, naturalment, un assumpte públic. Anant més a l’arrel, la pregunta assumia que una dona només tenia una manera adequada de viure.

Però fins i tot dir que només hi ha una manera adequada de viure pot ser encara massa optimista, perquè a les mares, facin el que facin, sempre els trobaran defectes. Una mare pot ser tractada de criminal per deixar el seu nen sol durant cinc minuts, encara que el pare del nen l’hagi deixat sol durant anys. Algunes mares m’han dit que tenir fills va fer que les tractessin com a éssers bovins i no intel·lectuals que podien ser menystinguts. A moltes dones que conec se’ls ha dit que no poden ser considerades seriosament des d’un punt de vista professional perquè en algun moment se n’aniran a reproduir-se. I moltes mares que triomfen professionalment són sospitoses d’estar negligint algú. No hi ha una bona resposta a la pregunta de com ser una dona; l’art resideix, potser, en com rebutgem aquesta pregunta.

Parlem de preguntes obertes, però també hi ha preguntes tancades, preguntes per a les quals només hi ha una resposta correcta, si més no pel que fa a l’interrogador. Són preguntes que et volen fer tornar al ramat o et mosseguen perquè te n’has allunyat, preguntes que contenen les seves pròpies respostes i l’objectiu de les quals és la imposició i el càstig. Un dels meus objectius a la vida és convertir-me en una autèntica rabina, ser capaç de contestar preguntes tancades amb preguntes obertes, tenir l’autoritat interna de ser una bona guardiana de la porta quan s’hi acosten uns intrusos, i almenys recordar-me de preguntar: «Per què ho pregunta, això?». Aquesta sempre és una bona resposta a una pregunta poc amable, i les preguntes tancades tendeixen a ser-ho. Però el dia que em van interrogar sobre el fet de no tenir fills, em van agafar per sorpresa (i amb molt jet lag), i em vaig quedar al·lucinant: per què sempre ens cauen a les dones aquesta merda de preguntes?

Potser part del problema és que hem après a preguntar-nos coses equivocades nosaltres mateixes. La nostra cultura està impregnada d’una mena de psicologia pop la pregunta obsessiva de la qual és «Ets feliç?». Ho preguntem d’una manera tan irreflexiva que sembla natural desitjar que un farmacèutic amb una màquina del temps pugui proporcionar un suplement vitalici d’antidepressius al grup de Bloomsbury perquè una estilista de la prosa incomparable i feminista pogués ser reorientada i produís una llopada de bebès woolfians.

Les preguntes sobre la felicitat normalment assumeixen que sabem com és una vida feliç. La felicitat sovint és descrita com el resultat de tenir un magnífic conjunt d’ànecs en fila —una dona, criatures, propietat privada, experiències eròtiques—, encara que un milisegon de reflexió ens portarà al cap una infinitat de persones que tenen totes aquestes coses i són, tot i això, uns desgraciats.

Contínuament se’ns donen fórmules de talla única, però aquestes fórmules fallen, sovint i de mala manera. Tot i això, se’ns tornen a donar. Una vegada i una altra. Es converteixen en presons i en càstigs. La presó de la imaginació atrapa molta gent dins la presó d’una vida que està correctament alineada amb les receptes però que és del tot desgraciada.

El problema potser és un problema literari: se’ns dona una única història sobre què fa que una vida sigui bona, encara que no són pocs els qui, seguint aquesta història, tenen males vides. Parlem com si hi hagués un bon argument amb un final feliç, mentre que la miríada de formes que pot agafar una vida floreixen, i es panseixen, al voltant nostre.

Fins i tot els que viuen la millor versió de la història poden no obtenir la felicitat com a premi. Això no és necessàriament dolent. Conec una dona que va estar feliçment casada durant setanta anys. Ha tingut una vida llarga i plena de sentit, que ha viscut d’acord amb els seus principis, i és estimada i respectada pels seus descendents. Però no diria que és una dona feliç: la seva compassió pels vulnerables i la preocupació pel futur li han donat una visió desesperançada del món. El que ha tingut, en lloc de felicitat, requereix un llenguatge més acurat per ser descrit. Hi ha criteris del tot diferents per a una vida plena, segons la persona: estimar i ser estimat o tenir satisfaccions, honor, sentit, profunditat, compromís, esperança.

Part de la meva obstinació com a escriptora ha estat trobar maneres de valorar què s’escapa i què no es valora prou, descriure matisos i ombres del sentit, celebrar la vida pública i la vida solitària i, per dir-ho com John Berger, trobar «una altra manera d’explicar», cosa que explica en part per què estar engavanyat per les maneres antigues de sempre d’explicar és descoratjador.

La «defensa del matrimoni» conservadora, cosa que no és res més que una defensa de la disposició jeràrquica que era el matrimoni heterosexual abans que les feministes comencessin a reformar-lo, malauradament no és només patrimoni dels conservadors. Hi ha massa gent en aquesta societat que creu de manera obcecada que hi ha alguna cosa màgicament meravellosa per als nens en la casa d’una parella heterosexual, cosa que porta a molta gent a mantenir-se dins de matrimonis desgraciats que són destructius per a tothom que hi és a prop. Conec gent que ha dubtat durant molt temps si deixar uns matrimonis horribles perquè la vella recepta insisteix que, d’alguna manera, una situació que és terrible per a un o per als dos pares serà beneficiosa per als nens. Fins i tot dones amb marits que són abusadors violents se senten obligades a seguir en situacions que són suposadament tan meravelloses que els detalls no importen. La forma guanya sobre el contingut. I, tot i això, he vist la felicitat del divorci i la miríada de formes que poden agafar les famílies felices, una vegada i una altra, des d’un pare sol i un nen fins a innumerables formes de llars múltiples i de famílies ampliades.

Després d’escriure un llibre sobre mi i la meva mare, que es va casar amb un home que era un professional brutal, va tenir quatre fills i que sovint estava furiosa de ràbia i de tristesa, vaig caure en l’emboscada d’una entrevistadora que em va preguntar si el fet d’haver tingut un pare abusador era la raó que jo hagués fracassat a la vida a l’hora de trobar una parella. La pregunta estava carregada d’assumpcions al·lucinants sobre què havia pretès fer jo amb la meva vida i sobre el seu dret a ser-ne una intrusa. El llibre, The Faraway Nearby, anava, o això em pensava jo, sobre el llarg camí que havia recorregut fins a aconseguir una vida realment satisfactòria, no d’una manera directa, sinó més aviat tangencial, i era també un intent de fer-me càrrec de la fúria de la meva mare, cosa que incloïa descriure l’origen d’aquella fúria en el fet d’estar atrapada en els rols i les expectatives femenines convencionals.

He fet el que vaig pretendre fer amb la meva vida, i el que vaig pretendre fer no era el que es pensaven la meva mare o aquella entrevistadora. Vaig pretendre escriure llibres, envoltar-me de persones generoses i brillants i tenir grans aventures. Els homes —les històries d’amor, els embolics i les relacions llargues— han estat algunes d’aquestes aventures, com també ho han estat els deserts remots, els oceans àrtics, els pics de les muntanyes, els èxits i els desastres, i l’exploració d’idees, arxius, records i vides.

Sembla que les receptes de la societat per a la plenitud causen una gran quantitat d’infelicitat, tant d’aquells que estan estigmatitzats pel fet de ser incapaços o per no voler dur-les a terme com per a aquells que les obeeixen però no troben la felicitat. És clar que hi ha gent amb vides molt estàndards que és molt feliç. En conec uns quants, així com conec monjos sense fills i sense parella molt feliços, capellans, abadesses, divorciats gais, i tot el que hi ha entremig. L’estiu passat, la meva amiga Emma va caminar cap a l’altar agafada al seu pare, amb el marit d’ell darrere agafat del braç de la mare de l’Emma. Tots quatre, més el nou marit de l’Emma, són una família unida i excepcionalment amorosa, implicats en la consecució de la justícia a través de la política. Aquest estiu, els dos casaments on vaig anar tenien dos nuvis i cap núvia: al primer, un dels dos nuvis va plorar perquè havia estat exclòs del dret a casar-se durant la major part de la seva vida i perquè no havia pensat mai que veuria el seu casament.

Però les mateixes preguntes de sempre giren al voltant nostre, encara que sovint semblin, més que preguntes, un sistema d’imposició. En la visió del món tradicional, la felicitat és essencialment privada i egoista. La gent raonable persegueix el seu interès i, quan se’n surten, se suposa que són feliços. La definició de què significa ser humà és estreta, i l’altruisme, l’idealisme i la vida pública (excepte quan parlem de fama, estatus o èxit material) tenen poc espai a la llista d’anar a comprar. La idea que una vida hauria de ser una cerca de sentit es prodiga poc. No només es considera que les activitats estàndards ja estan inherentment plenes de sentit, sinó que a més són vistes com les úniques opcions amb sentit.

Una de les raons per les quals la gent s’aferra a la maternitat com a la clau de la identitat femenina és la creença que els fills són la manera de satisfer la teva capacitat d’estimar. Però hi ha tantes coses que es poden estimar, a part de la descendència pròpia, tantes coses que necessiten amor, hi ha tanta feina amorosa a fer al món.

Mentre molta gent qüestiona els motius dels qui no tenen fills, a qui es considera egoistes perquè rebutgen els sacrificis que venen amb la paternitat, sovint no s’adonen que a aquells que s’estimen intensament els fills potser els queda menys amor per a la resta del món. Christina Lupton, una escriptora que també és mare, va descriure fa poc algunes de les coses a les quals va renunciar quan les tasques de la maternitat la tenien aclaparada, i que incloïen:

totes les maneres de relacionar-se amb el món que estan menys valorades que la paternitat, però que són tan fonamentalment necessàries perquè els nens floreixin. Vull dir escriure i inventar i fer política i activisme, llegir i parlar en públic i protestar i ensenyar i fer pel·lícules... La majoria de les coses que més valoro, i de les quals espero que aportin més millores a la condició humana, són brutalment incompatibles amb la feina real i imaginativa de tenir cura dels fills.

Una de les coses fascinants de l’aparició d’Edward Snowden ara fa uns anys va ser la incapacitat de la majoria de la gent d’entendre per què un home jove havia renunciat a una recepta de la felicitat —un sou alt, una feina segura, una casa a Hawaii— per convertir-se en el fugitiu més buscat del món. La seva premissa semblava que fos que, ja que tothom és egoista, els motius de Snowden havien de respondre a un desig d’atenció o de diners.

Durant la primera onada de comentaris, Jeffrey Toobin, l’expert legal del New Yorker, va escriure que Snowden era «un narcisista grandiós que es mereix anar a la presó». Un altre comentarista va dir: «Crec que el que tenim en Edward Snowden és un jove narcisista que ha decidit que és més llest que la resta de nosaltres». Altres van assumir que estava revelant secrets del govern nord-americà perquè li pagava un país enemic.

Snowden semblava un home d’un altre segle. A les seves primeres declaracions al periodista Glenn Greenwald, s’anomenava a ell mateix Cincinnat, com l’estadista romà que actuava pel bé de la seva societat sense buscar el benefici propi. Això era una pista per entendre que Snowden tenia uns ideals i uns models molt allunyats de les fórmules estàndards de la felicitat. Altres eres i altres cultures sovint es preguntaven coses diferents de les que ens preguntem avui: què és el més significatiu que pots fer a la teva vida? Quina és la teva contribució al món o a la comunitat? Vius d’acord amb els teus principis? Quin serà el teu llegat? Què vol dir la teva vida? Potser la nostra obsessió amb la felicitat és una manera de no fer-nos aquestes preguntes, una manera d’ignorar com podrien ser d’espaioses les nostres vides, com podria ser d’efectiva la nostra feina, fins on podria arribar el nostre amor.

Hi ha una paradoxa al cor de la pregunta sobre la felicitat. Todd Kashdan, un professor de psicologia de la Universitat George Mason, es referia fa uns quants anys a uns estudis que concloïen que la gent que pensa que ser feliç és important tenen més possibilitats de tenir depressions: «Organitzar la teva vida al voltant d’intentar ser més feliç, fer de la felicitat l’objectiu principal de la vida és un obstacle per ser-ho de debò».

Vaig tenir el meu moment rabínic, finalment, a Anglaterra. Un cop vaig superar el jet lag, una dona amb un accent afectat i aflautat em va entrevistar a l’escenari. «A veure», va refilar, «vostè ha estat ferida per la humanitat i ha volat cap al paisatge per buscar-hi refugi». La implicació estava clara: jo era un espècimen excepcionalment trist, l’ovella negra del ramat. Em vaig dirigir al públic i vaig preguntar: «Quants de vostès han estat mai ferits per la humanitat?». Van riure amb mi. En aquell moment, vam saber que tots érem estranys, que estàvem junts en això, i que referir-nos al nostre patiment mentre aprenem a no infligir-ne als altres és part de la feina que hem vingut a fer aquí. Com ho és l’amor, que es manifesta de tantes maneres i es pot dedicar a tantes coses. Al llarg de la vida, hi ha moltes preguntes que val la pena fer, però potser si som savis podrem entendre que no totes les preguntes necessiten una resposta.

Amb suport del Departament de Cultura

Títol original: The Mother of All Questions

© 2017 Rebecca Solnit

© 2018 Marina Espasa, per la traducció

© Paz de la Calzada, per les il·lustracions

© 9 Grup Editorial, per l’edició

 

Angle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a · 08036 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

 

Primera edició: març de 2018

ISBN: 978-84-17214-30-2

Producció de l’ebook: booqlab.com

 

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Índex

Introducció

La mare de totes les preguntes (2015)

I. ES TRENCA EL SILENCI

Una breu història del silenci

Un any rebel (2014)

Feminisme: arriben els homes (2014)

Un any després de set morts (2015)

La història curta, feliç i recent dels acudits sobre violacions (2015)

II. TRENCANT LA HISTÒRIA

L’escapada del barri de fa cinc milions d’anys (2015)

Els forats buits de quan els coloms han volat

Vuitanta llibres que no hauria de llegir cap dona (2015)

Els homes m’expliquen Lolita (2015)

El cas del criminal absent (2016)

Geganta (2016)

Agraïments i crèdits

I

ES TRENCA EL SILENCI

Una breu història del silenci

«Del que més em penedia era dels meus silencis...
I n’hi ha tants que cal trencar.»

AUDRE LORDE

1. L’oceà al voltant de l’arxipèlag

El silenci és or, o això em van ensenyar quan era jove. Després, tot va canviar. El silenci equival a la mort, cridaven al carrer els activistes queer que lluitaven contra la negligència i la repressió al voltant de la sida. El silenci és l’oceà del que no es diu, d’allò de què no es pot parlar, del que es reprimeix, del que s’esborra, del que no se sent. Envolta les illes escampades aquí i allà fetes d’aquells a qui es permet parlar i del que es pot dir i de qui escolta. El silenci passa de moltes maneres i per moltes raons: cadascú de nosaltres té el seu mar de paraules no dites.

L’anglès és ple de paraules gairebé sinònimes però, pel que farà a aquest assaig, considerarem silenci allò que és imposat i calma allò que és buscat. La tranquil·litat d’un lloc en calma, de posar la ment en calma, d’un retir de paraules i brogit, és acústicament el mateix que el silenci de la intimidació o la repressió, però psicològicament i políticament són coses del tot diferents. El que no es diu perquè es busca la serenitat i la introspecció és tan allunyat del que no es diu perquè les amenaces són greus o les barreres, altes, com nedar ho és d’ofegar-se. La calma és al soroll el que el silenci és a la comunicació. La calma de qui escolta deixa espai per al discurs dels altres, com la calma del lector deixa espai a les paraules de la pàgina, com el blanc del paper absorbeix la tinta.

«Som volcans», va dir una vegada Ursula K. Le Guin. «Quan nosaltres, les dones, oferim la nostra experiència com la nostra veritat, com una veritat humana, tots els mapes canvien. Hi ha muntanyes noves.» Les noves veus que són volcans submarins entren en erupció a mar obert, i neixen illes noves: és un tema de fúria i que sobresalta. El món canvia. El silenci és el que permet que la gent pateixi sense remei, el que permet que les hipocresies i les mentides creixin i floreixin i que els crims siguin impunes. Si les nostres veus són aspectes essencials de la humanitat, que se’ns converteixi en persones sense veu és deshumanitzar-nos o excloure’ns de la nostra humanitat. I la història del silenci és central en la història de les dones.

Les paraules ens acosten i el silenci ens separa, ens deixa desposseïdes de l’ajuda o de la solidaritat, o simplement de la comunió que el discurs pot suscitar o provocar. Algunes espècies d’arbres estenen uns sistemes d’arrels sota terra que connecten entre si cada tronc i entrellacen els arbres en un tot més estable que no pot ser abatut tan fàcilment pel vent. Les històries i les converses són com aquestes arrels. Durant un segle, la resposta humana a l’estrès o al perill s’ha definit com lluita o fuga. En un estudi de l’any 2000 de la Universitat de Califòrnia Los Angeles, diversos psicòlegs van reconèixer que aquesta recerca s’havia basat, en la seva major part, en estudis de rates mascles i en éssers humans mascles. Però estudiar les dones els va dur a una tercera opció, sovint desplegada: unir-se en solidaritat, suport i consell. Van detectar que «des del punt de vista del comportament, les respostes de les femelles estaven més marcades per un patró de “cura i protecció de les cries”. La cura implica activitats de criança dissenyades per protegir-se a una mateixa i a les cries que potencien la seguretat i redueixen l’estrès, i la protecció és la creació i el manteniment de xarxes socials que poden facilitar aquest procés». La major part de tot això es fa a través del discurs, explicant les dificultats en què ens trobem, sent escoltades i sentint compassió i comprensió en la resposta de la gent de qui tenim cura, a qui protegim. Això no ho fan només les dones, però potser les dones ho fan d’una manera més rutinària. És així com me’n surto, o com m’ajuda la meva comunitat a sortir-me’n, ara que en tinc una.

No ser capaç d’explicar la teva història és una mort en vida i a vegades en el sentit literal. Si ningú no t’escolta quan el teu exmarit prova de matar-te, si ningú et creu quan dius que pateixes, si ningú et sent quan crides per demanar ajuda, si no t’atreveixes a cridar per demanar ajuda, si t’han educat perquè no molestis la gent cridant per demanar ajuda. Si es considera que estàs fora de to quan prens la paraula en una reunió, si no ets admesa en una institució de poder, si estàs subjecta a una crítica invisible el subtext de la qual és que les dones no haurien de ser allà, o no haurien de ser escoltades. Les històries et salven la vida. I les històries són la teva vida. Som les nostres històries, històries que poden ser a la vegada una presó i la palanca que obre la porta d’aquella presó. Fem històries per salvar-nos o per atrapar-nos o per atrapar els altres, històries que ens eleven o ens esclafen contra la paret de pedra dels nostres propis límits i pors. L’alliberament és sempre, en part, un procés narratiu: de dividir històries, de trencar silencis, d’inventar-se històries. Una persona lliure explica la seva història. Una persona valorada viu en una societat en la qual la seva història té un espai.

La violència contra les dones és sovint contra les nostres veus i les nostres històries. És un rebuig de les nostres veus, i del que significa una veu: el dret a l’autodeterminació, a la participació, al consentiment o a la dissensió, a viure i participar, a interpretar i narrar. Un marit pega la dona per silenciar-la; un violador amb qui només s’ha tingut una cita o a qui es coneix vagament es nega a acceptar que el «no» de la víctima vulgui dir el que vol dir, que només ella té jurisdicció sobre el seu cos; la cultura de la violació afirma que el testimoni de la dona no és vàlid, no és fiable; els activistes antiavortament també miren de silenciar l’autodeterminació de les dones; un assassí silencia per sempre. Són reafirmacions que la víctima no té drets, no té valor, no és una igual. Es pot silenciar algú de maneres molt més subtils: les persones assetjades o fetes callar a les xarxes, a qui no es deixa parlar o s’interromp en una conversa, a qui es fa sentir petites, s’humilia o es desestima. Tenir una veu és crucial. No és tot el que fa falta per parlar de drets humans, però és central, i és per això que es pot considerar la història dels drets i de la falta de drets de les dones com una història del silenci i de trencar el silenci.

El discurs, les paraules, la veu a vegades canvien les coses, quan aporten inclusió, reconeixement i una nova humanització que tira enrere la deshumanització. A vegades només són les condicions prèvies per canviar les normes, les lleis, els règims, i portar justícia i llibertat. A vegades, només el fet de ser capaç de parlar, de ser escoltada, de ser creguda, són parts crucials de la pertinença a una família, a una comunitat, a una societat. A vegades les nostres veus trenquen aquests elements i, a vegades, aquests elements són presons. I llavors, quan les paraules trenquen allò que no es pot dir, el que una societat tolerava es converteix en intolerable. Aquells a qui no els afecta pot ser que no vegin o que no notin l’impacte de la segregació, de la brutalitat policial o de la violència domèstica: les històries porten els problemes a casa i obliguen a afrontar-los.

Quan dic veu, no vull dir només la veu en sentit literal —el so que produeixen les cordes vocals en les oïdes dels altres—, sinó que vull dir la capacitat de prendre la paraula, de participar, d’experimentar per un mateix i de ser percebut com una persona lliure amb drets. Això inclou el dret a no parlar, ja sigui el dret a no confessar sota tortura, com el dels presoners polítics, o el dret a no ser amable amb estranys que se t’acosten, com fan alguns homes amb les dones joves, de les quals reclamen atenció i lloances i en castiguen l’absència. La idea de veu combinada amb la idea de voluntat inclou grans reialmes de poder i d’impotència.¹ Qui és que no ha estat escoltat? El mar és vast i la superfície de l’oceà no és cartografiable. Sabem a qui s’ha escoltat pel que fa a temes oficials: qui ha manat, qui ha anat a la universitat, qui ha dirigit exèrcits, qui ha fet de jutge i de jurat, qui ha escrit llibres i qui ha dirigit imperis en els darrers segles. Sabem com ha canviat això, en certa manera, gràcies a les incomptables revolucions del segle XX i encara després: contra el colonialisme, contra el racisme, contra la misogínia, contra els silencis forçats i innumerables que ha imposat l’homofòbia, i molts més. Sabem que, als Estats Units, la diferència entre classes es va equilibrar durant el segle XX i que, cap a finals de segle, va tornar a eixamplar-se, degut a la desigualtat de sous, a l’afebliment de la mobilitat social i a l’augment de les capes altes. La pobresa silencia.