M. Àngels Bogunyà
No M’HO PUC CREURE. Que el Jon s’hagi lligat la nena del fax de l’empresa de son pare no m’estranya gens, però que ella ens reculli d’estranquis i sense xivatar-ho tots els faxs que arriben per a nosaltres, ja és massa. Començant així, hem de tenir èxit per força, perquè les targetes també són una joia. De color de rosa fort, agressiu; causen impacte. Les hem fetes imprimir amb els calés del Jon, és clar.
Surto de la impremteta que no passo per la porta. Un cop fora, me les torno a llegir:
|
F. F. i Cia. |
|
|
Detectors privats |
|
|
Tel.: 55 55 05 |
|
|
Fax: 24 39 09 |
Així, sense adreça, per fer-ho més discret.
-Ostres, quin nyap! -em dic picant-me el front.
Torno a entrar a la impremteta més inflat que abans i em planto davant del de la bata blava que m’ha cobrat l’encàrrec:
-Escolti, miri què han posat aquí... -li assenyalo, tímid.
El de la bata s’ho mira amb calma. Jo hi insisteixo, impacient:
-Però, que no ho veu? Hi diu detectors! S’han equivocat!
Ni s’immuta. Gira cua i em deixa plantat. No tinc ni temps de protestar quan veig que torna amb un altre, aquest sense bata, i em diu que l’equivocació no és d’ells, que és nostra.
-Nostra? -faig omplint-me’n la boca.
-Nosaltres posem exactament el que volen els clients. Pel que ens paguen, no estem per inventar-nos res, oi que m’entén?
-Escolti, escolti... -li faig en un to conciliador i amb ganes de passar-li un braç per l’espatlla-, que al paper hi deia «detectius», em sent? De-tectius!
Però el de la cara de comptable, tossut. Llavors li engego, autoritari:
-A veure, tregui-me’n la mostra!
-No puc -em fa amb posat de bon nen.
-Com que no pot?
-La. tenim arxivada. Aquí s’arxiva tot.
-Doncs desarxiveu-la! -m’enfilo.
-Això és cosa de l’amo, noi.
I l’amo no hi és, és clar. A més, el de la bata em fa:
-Deixa-ho tal com està, nano, que, al capdavall, no es veu gaire.
Ara sí que m’exalto:
-Que no es veu gaire? Si ens prendran per un conjunt de rock! -dubto un moment però de seguida hi afegeixo-: Doncs si no em volen ensenyar el paper, ja em pot tornar les peles!
I punt.
Em desconec. Però ells no baixen de l’ase. Me n’he d’anar amb les targetes mig embolicades, però els asseguro que això no quedarà així, que no saben amb qui enraonen.
Al carrer, m’enfilo per les parets. A veure els socis què hi diran. I ja ho veurem si el Jon estarà disposat a afluixar la mosca altra vegada!
Després de fer unes quantes passes, reflexiono, cosa habitual en mi últimament, perquè... per un entrebanc així, no canviarem pas els plans, ara! I tant que no!
És que ens hi volem llançar de cap, a la feina de detectius, sobretot, nosaltres dos; el Jon ha dit que s’ho rumiaria, que son pare... (el té ben collat, son pare!)
De fet, tot va començar d’una manera inesperada, quan jo encara em deia Quico, un dia que havia tronat i...
-Francesc, que no et moguis, eh?
No en vaig fer cas, naturalment, i em vaig arrossegar fins als peus del llit. Així veia allò que en deien la placeta, que, per dir-ho sense exagerar, era com un celobert però al carrer. No hi passaven cotxes: no podien fer-ho. Només hi cabia un arbre, cosa que sobretot els gossos agraïen, i la paradeta del Mainotanquis, el Maino, a la qual nosaltres també dèiem la Sucursal. Era el més interessant; s’hi venia de tot, des de tramussos (una cosa per menjar completament passada de moda) fins a pegats per a les mountain bikes. Era com un hipermercat en miniatura.
Des de la meva estratègica posició, veia la placeta a trossos, perquè, al balcó, hi havia unes lletres que deien:
LOLA
PERRUQUERIA UNISEX
Era de molta empenta, la Lola. Havia treballat pel Fongueres i es va plantar pel seu compte quan jo encara duia paquet. No havia pogut estar per mi i per això li havia sortit tan mal educat, deia. El cas és que tenia mala consciència, la Lola. Em repetia que havia de ser un home de profit, que deixés la colla del Penques, que eren uns irresponsables. Me l’estimava molt, la mare, però tenia una pega i grossa: no parava de manar. Aquell matí, també.
-No em facis quedar malament, eh, Francesc?, que vindrà la senyora Pontini.
I va tancar la porta d’una revolada. Deia el que fos per posar-me a ratlla. Però a mi, la senyora aquella m’importava un rave. Com si hagués dit que vindria el King-Kong o el Jack, l’Esbudellador. La Lola no s’adonava que jo ja era a l’adolescència, edat en què, segons el Penques, més aviat no es fa cas de res i, per descomptat, no s’admeten coaccions; a més, ja em començava a afaitar el bigoti i això encara et feia sentir més segur.
Després de tot aquell paquet d’instruccions, vaig sentir una frenada. Amb el coll com un estruç, vaig guipar per sobre de les lletres del balcó. Al·lucinava. Un cotxe havia entrat a la placeta; més que un cotxe, un Rolls! Es va abaixar una finestreta del darrere i es va sentir una veu que cridava:
-Baptista, arramba’l més!
El Rolls s’arrambava.
-Baptista! Que està massa arrambat, que no se n’adona? No puc ni obrir la portella!
El Rolls se separava de l’arbre.
-Baptista! Compte amb aquest empantanecva continuar la veu.
Volia dir la Sucursal. Al pas que anava, l’engegaria enlaire, segur.
-Baptista! El fanal!
-Baptista! Que...
-Baptista!...
Jo no veia la cara del Baptista. Però el Rolls, es notava d’una hora lluny que el Rolls estava nerviós! Per fi es va aturar, en va baixar un xofer, va obrir la portella del darrere, algú va sortir i ràpidament van desaparèixer sota el meu balcó.
I va sonar el timbre de casa.
Quan LA VAIG VEURE, vaig quedar clavat. Aquesta del Rolls devia ser la tal Pontoquesigui que havia dit ma mare, però també era l’estrafolària mestressa de la torre! Muima! Ara sí que s’embolicaria la troca! Perquè venia a la perruqueria per això, per esclafar-ho tot a ma mare! Si no, per a què? Una tia estrambòtica i de pela com ella no aniria a una perruqueria de barri on la mestressa fa els moldejats mentre bull els espaguetis! Dic jo!
Encara no m’havia refet quan vaig sentir que la italiana aquella deia:
-El de sempre, Lola. Alora, Lola, oggi també arreglarà la Mimí.
La Mimí? Qui era la Mimí? Si per més que guipava, jo només veia aquell pobre Baptista! Anava a caure de cul però recordo que no podia: aquella boleta que la italiana duia a coll era una gata, una gata de color de rosa! Contemplava un exemplar en extinció o més aviat una gata tenyida, digna de la seva mestressa? Estirat al llit i amb la boca badada, mirava pel forat del pany i veia el Baptista dret com un pal, la italiana amb la gata a la falda i la Lola que li preguntava:
-I com es troba l’Andreas?
-Molto bene... Cada giomo és più intelligente, ara li ensenyo a xiular La donna e mobile. Ah!, i ja es porta com un gos policia: fa un parell de giornos em va picotejar un bambino que va saltar al mio jardí.
-A robar? -li va fer ma mare per ajudar-la.
Ara sí que hi érem. Aquest bambino devia ser jo, perquè no crec que sigui un esport gaire freqüent saltar de nit tanques de jardins!
-No lo so. Va explicare que volia plomes del mio caro Andreas per a no sé quina festeta.
I tant que era jo, el bambino! I el tal Andreas era el lloro... Caram! Si hagués sabut que es deia Andreas, m’hi hauria mirat més, francament.
-Excuses. Ja devia voler alguna altra cosa -hi afegia llenya la Lola.
Quina ensarronada això del lloro! Si no n’hi havia cap, de tan intel·ligent! Em semblava que aquí a la perruqueria era la italiana qui prenia el pèl a la perruquera. I no et despistessis, Quico, que la Pontini aquesta havia vingut per aixafar-liho tot, a la Lola, i jo ja em veia sense la paga setmanal, amb sort.
-Atximmm!
Aquest va ser el primer. En van seguir un parell de dotzenes. La Lola se’m va presentar a l’habitació:
-Però, què t’ha agafat, ara? Abriga’t, que et deus haver constipat!
-]|s aquesta pudor... atximm! -vaig rondinar.
-Pudor? Quina pudor?
-La de la colònia de... atximm!... de la bruixa aquesta!
-De la senyora Pontini -em va corregir-. Però... si gasta perfum francès!
Aquest tema dels perfums no era el meu fort, ho reconeixia. I tant se me’n donava, eh? El cas és que em vaig quedar a les fosques de la conversa per culpa dels esternuts. Quan ja em va passar la ratxa i vaig tornar a poder posar l’ull al forat del pany, el Baptista entrava amb una safata, una tassa i una ensaimada, la italiana estrafolària li tirava les claus, i ell, aixecant la mà esquerra, les caçava al vol amb un estil impecable; i a mi no m’enganyaven: una cosa així només s’aconsegueix a còpia d’entrenament. Després, el xofer va fer una inclinació de cap i passi-ho bé. La italiana el tenia, allò que se’n diu, ben domesticat.
Em vaig quedar rumiant. Perquè, com és possible que mentre jo passava l’estona a classe, innocent com un lliri, tot es capgirés d’aquella manera, que la Pontini aquesta, coneguda per tot l’institut com la sonada de la torre, resultés que aquell dia (només aquell dia?) havia comparegut a pentinar-se a casa meva amb un Rolls lluentíssim i un criat de pel·lícula anglesa? I com era possible que jo, el Francesc Ferrer, un paio més aviat llestet, ni ho hagués ensumat?
Tenien MOLTA BARRA. Aquella nit van fugir acoquinats quan va començar el rebombori. Per això vaig trobar estrany que vinguessin tan aviat, només érem l’endemà de l’accident.
-No us esperava pas -vaig dir.
-Però som amics o no som amics, tio? -va fer el Penques, com sempre mastegant xiclet i amb les puntes dels dits grossos a les butxaques.
-Quico, no va ser culpa nostra... Què li has dit a ta mare? Ni ens deixava passar... -em va refregar per la cara el Jon.
No m’estranyava gens. Pel Penques; li tenia el dit a l’ull, la Lola. Entre les ziga-zagues de la closca i l’arracadeta, els vells de seguida arrufaven el nas. El Jon insistia:
-De veritat, nano, no podíem fer altra cosa! T’ho dic de debò!
No, si encara els hauria de consolar...
-Atximmm! -vaig respondre contundent. La Lola va cridar des del saló:
-Abriga’t, Francesc, que enganxaràs una bona calipàndria.
Estava en tot, la Lola. Però jo tenia el maleït perfum posat als nassos i mentre anava esternudant, el Jon canviava de conversa:
-Saps que el Maino ja no ens vol vendre més trons?
-Ah, no? I per què? -vaig preguntar venint de la lluna.
-Diu que plomem l’arbre i que se la carregarà. Que és l’únic que hi ha per aquí als voltants.
-Ell sí que està carregat d’orgues! -va saltar el Penques sense treure’s els dits de les butxaques.
-Però si estem tips de tirar-ne! -vaig dir per contribuir-hi.
Llavors, el Penques es va treure les mans de les butxaques i em va manar:
-Parla-hi tu, que el coneixes més, tio!
-Qui? Jo? Aneu llestos. Mireu com m’heu deixat! Si no em puc moure! I d’aquí que em desenguixin... Haureu de tirar bombes fètides!
Tenia ganes de fer-me el dur, però estava de part d’ells. Perquè sempre havíem de patir les arbitrarietats dels adults. Quan els interessava, encara érem criatures, i quan no, ja teníem prou edat. Fins llavors el Maino ens venia petards; ara que érem més grans, ens deia que no. Però, de què ens estranyàvem? A aquesta edat no érem ni carn ni peix i els grans sempre tenien la paella pel mànec. Tot ho veien des del seu punt de vista i canviaven d’opinió d’un dia per l’altre, com el Maino en aquell moment. No te’n podies refiar.
-Ens ignoren completament... -filosofava el Jon.
-I manen, sempre manen! -hi vaig afegir cridant (a veure si em sentia la Lola!).
-Si ja tenim més pèls a la barba que ells, tio! -va riure el Penques caminant cap a la porta.
(Em vaig passar la mà per la cara, dissimuladament; era clar que no tothom podia dir el mateix... ) El Penques va obrir la porta, va girar el caparró ple de ziga-zagues i em va escopir amenaçador abans d’anar-se’n:
-El que hem quedat, eh? Recorda-te’n! Diguesli que, si no, ens els fabricarem nosaltres, els petards!
Muima! Era capaç de tot, aquest; jo no havia donat el meu consentiment, però vaig quedar més mut que un fòssil. El Penques era un paio que tot ho tenia ben posat, ho reconeixia.
Em vaig mirar el Jon; em disposava a informarlo que la italiana aquesta havia passat per casa quan ell, amb la boca tibada d’orella a orella, cosa que li dificultava enraonar, va murmurar, per fer-se el simpàtic, vaig suposar:
-Sort que no t’has trencat la closca, eh, Quico?
No havia tartamudejat ni res, valent, ell. Jo li vaig clavar una mirada de dolent de pel·lícula que el vaig deixar eixut. Després d’aquella, no estava disposat que em prenguessin més per la baieta del lavabo. Prou! Però ell tenia ganes d’insistir-hi:
-Nosaltres no en vam tenir la culpa, Quico. Tu, que sempre estàs disposat a grimpar! Home, en part, m’afalagava, però: -Qui? Jo? Quin morro! -vaig cridar gesticulant amb els braços.
-Sí, tu! L’any passat també et vas enfilar a la teulada de l’insti per anar a buscar la pilota de ping-pong! I ningú no t’hi va fer pujar, eh? Que consti!
-Vosaltres, que no vau fer la torre ben feta! I tu et vas bellugar! -vaig replicar indignat.
Llavors sí que ens enfilàvem.
-Qui? Jo? Què dius, tu, ara! El gat del porter, que se’m va arrapar a la cama d’un bot! Què volies que hi fes?
-Aguantar! -vaig replicar convincent.
-Si em va fer perdre l’equilibri! Tu, que volies fer-te el maco davant de les nenes!
-Que jo... ? Au, va!
Més valia que callés, jo. El ridícul que vaig fer, desgraciat de mi! Però llavors en vaig sortir més ben parat: l’esquelet em va quedar sencer.
-Agur, ja t’ho faràs! -em va fer una mica mosca.
-Atximmm! -li vaig respondre.
Au!
HAVIA DORMIT malament i em vaig despertar d’hora amb l’altra cama adormida.
«Ep!», em vaig dir.
Em vaig esverar. Potser havia quedat inútil total, ara! Paraplègic per sempre!
«Calma, Francesc», em vaig aconsellar perquè, encara que davant de la Lola no ho volgués reconèixer, era espantadís de mena, jo.
Llavors vaig descobrir que no m’havia ni ficat al llit i que duia un tornavís a la mà! M’havia posat a clapar agafat a aquesta eina perillosíssima? Devia ser somnàmbul i no ho sabia? Vaig sentir el lladruc d’un gos i vaig mirar pel balcó. Justament passava el Baptista, el xofer de la italiana, i mirava de reüll la Sucursal, que ja era oberta. El gos, contentíssim de trobar un arbre, va aixecar la pota i es va posar a bordar, al Baptista, vaig suposar. El xofer es va esfumar. Al cap de no res, va comparèixer el Maino. El gos va fugir esperitat; potser se’l devia conèixer...
-Caram! Quin moviment en aquestes hores!
Llavors vaig recordar-me’n: el tornavís era per ficar-me’l entre el guix i la cama i gratar-me. Més tranquil, el vaig deixar sota el llit i vaig provar de dormir.
Però ens havíem despertat molt, la cama i jo, per tornar a agafar el son. I em vaig començar a posar nerviós perquè, a més, no podia ni esbravar-me donant voltes al llit.