És l’anònim, el desconegut, l’ignorat, un ésser com tants i tants n'hi ha. Una partícula enmig de la multitud immensa que, mentre viu la normalitat de la vida, la seva vida amorfa i única, si quan trepitja els carrers desfila com una ombra desconeguda, quan no surt de casa per qualsevol motiu, és com si no existís. És l'alè invisible d'un sospir enmig d'un colossal batec.

1er. Dia. L'inici. Dimecres : 37º,8´ - 38º,5´.

1

Després d'immergir la tireta de paper absorbent i vaporós dintre l'excreció que li ha ordenat expulsar i observar la seva coloració violàcia, el diagnòstic del metge sona inapel·lable: "tens infecció d'orina". Endevinant-li la mirada, entre inquisitiva i sorpresa, afegeix: "No t'espantis. No és greu. Des d'avui, abans o després de cada àpat, et prens una càpsula de les que et receptaré. Beu molta aigua i sucs de fruites. La febre probablement encara durarà dos o tres dies més; és un procés una mica lent, però resulta molt efectiu. Quan la febre desaparegui, continua prenent les càpsules fins esgotar la capça. Referent al que em dius: que no sents mal als ronyons ni a la uretra quan miccions, intentarem esbrinar-ho amb una anàlisi que et prescriuré quan estiguis recuperat i passis per la meva consulta. Et faig la baixa".

De fet, l'afecció febril havia començat el dia abans a la tarda, a la feina. Sobtadament es sentí "trencat", envaït per una convulsió característica de deslligament escampada per tot el cos. Poc abans de plegar va dir als companys: "em sembla que he agafat la grip, no em sento constipat, però em trobo estrany, tinc fred i tremolins".

Durant la nit, una xardor intensa emergint del seu interior i propalant-se a través de tots els porus de la pell, la cara bullint, el desvetllà un parell de vegades submergit en somnis de característiques obsessives. En ambdues ocasions afeixugat per fantasies absurdes, persistents en les seves situacions quimèriques…

En una d'elles, es trobava a la feina just a l'hora de plegar i, un client desconegut, presentava la reclamació d'uns desperfectes a la llar ocasionats per una tempesta virulenta. L'home, empipat, insistia que havia contractat l'assegurança a la nostra companyia i que, aquesta contingència, quedava coberta; per tant, l'havíem d'atendre. Ell li deia que sí: "no es preocupi; però ens porta una pòlissa caducada, corresponent a l'any passat. Per a poder solucionar-li el problema ens hauria de lliurar la pòlissa d'enguany, actualitzada". L'home no entrava en raons i, tossudament, insistia en el mateix. L’anònim tornava a repetir-li que només li calia dur la pòlissa vigent i l'atendríem. Passaven deu minuts de l'hora de plegar i, per quarta vegada, donàvem voltes sobre el mateix. Començava a neguitejar-se. Els companys de feina recolliren la paperassa escampada damunt les seves taules, la desaren, apagaren i enfundaren els ordinadors, s'alçaren, i acomiadant-se, abandonaren l'oficina. Transcorreguts tres quarts d'hora, el responsable del departament sortí del seu despatx, s'acomiadà, i dirigint-se-li amb veu tranquil·la, digué: "quan acabis, abans de tancar, recordat de connectar l'alarma. Adéu, fins demà". En quedar-se sols, al cap de cinc minuts, veient que no sortien d'aquell cercle viciós, digué al client: "torni demà amb la pòlissa d'aquest any i ho arreglarem. No pateixi. Ja veu que, a més a més, ara ja no hi ha ningú i està tot tancat". L'home persistia en la seva tessitura. Continuaven amb el mateix estira i arronsa. El rellotge senyalava un quart de dues de la matinada. L'envaïa un nerviosisme incontrolable, una ràbia iracunda. Volia cridar, insultar-lo, engegar-lo a fer punyetes, i no podia. La còlera augmentava; va sortir del taulell disposat a expulsar-lo per la força… Amarat de suor, bullent, incorporant-se del llit amb esforç, entrant al lavabo intentà pixar. Fou una orinada curta, sense cap tipus de dolor.

Tot just ficar-se al llit, de sobte, la suor es transformà en una mullena gèlida. Un fred intens calava tot el cos; tremolava…Somiejant, s'adormí…

Al cap d'una estona, es trobava conduint un cotxe a la nit per una carretera secundaria, poc transitada. La llum dels fars, en posició llarga, mostraven una gran recta envoltada de foscor. De sobte, a dos o tres-cents metres, un pampallugueig de llums l'obligà a reduir la velocitat. Un mosso d'esquadra esgrimint una mena de pal fosforescent, accionant-lo amb un moviment semicircular de dalt a baix, el feu parar. Darrera d'ell, l'enfocament frontal de les llums d'altres vehicles, li permetia contemplar la calçada taponada en els dos sentits de la marxa. El policia, després d'intercanviar paraules amb un altre company, indicà que fes marxa enrere. Obeint, va començar a accionar. De cop i volta, mentre anava retrocedint, notà que la velocitat del cotxe augmentava progressivament. No el podia controlar. Tirava enrere amb una celeritat vertiginosa, penetrant en una foscor densa, inacabable. Ja no veia res ni davant seu. Tot era fosc. Els frens no funcionaven i s'infiltrava i s'infiltrava en la massa obscura, immaterial, sense fi. L'angunia li feia bategar el cor apressadament, sufocat, panteixant: tenia por de xocar violentament contra algun objecte invisible situat darrera d’ell!!!…ah, ah, ah, ah!!!…

Neguitós, novament es despertà per segona vegada. Altra vegada cap al wàter.

El metge ha marxat al voltant de dos quarts de dotze del matí. La seva dona és a comprar. Havia de tornar-se'n al llit, però, tot i la febre, no ho ha fet. Baldat, assegut a la butaca de la saleta, enfront del televisor apagat, pensa en coses diferents: un cúmul de fets, situacions i possibilitats, amuntegant-se en el cervell. Sent una mica d'inquietud pel fet d'estar de baixa. Sospitaran en l'empresa que intento aprofitar aquesta contingència per escarufejar-me uns dies de la feina? En el meu negociat s'acumularan els papers i assumptes sense resoldre? Ràpidament l’anònim considera ser un estúpid. Li acaben de diagnosticar infecció d'orina i de notificar que està a trenta-vuit de febre, i ell, preocupant-se pel que puguin especular els de la feina o per si els afers de la seva secció s'endarreriran…Sembla mentida que a cinquanta-cinc anys sigui tan ruc! Tan important em crec, pensant que sense mi els assumptes s'encallaran o no tiraran endavant? Tocant al que puguin pensar referent a abusar-ne, tan malpensats i maliciosos son els altres? No seré pas jo el recelós i pèrfid?

Poc a poc intenta autocontrolar-se: durant aquest període, fins que les funcions de l'organisme tornin a la normalitat, el temps ha de fluir deslliurat dels falsos -i potser necessaris- mecanismes reguladors del rellotge. S'ha de tranquil·litzar; entrar en la mateixa despreocupació dels caps de setmana, com en les vacances. Si aquesta petita contingència s'allarga durant un dia, dos, o els que sigui, ni la matemàtica neguitosa de les busques del cronòmetre ni la basarda artificial i nerviosa engendrada per la feina, han d'interferir l'ànim. La immaterialitat -és aquesta la oculta essència del temps?- ha de marcar, al menys ara, l'esdevenir ordinari de viure. I allunyar-lo de la captivitat de les hores: de treball, d'estones d'escassa vida familiar, de moments per a reposar, de minuts per a relacionar-se. Existeixen el dia i la nit en una successió imparable, i enmig d'aquesta alternança, casual o no, s'hi passegen, suspeses d'un pèndol, la vida i la mort: la meva, la teva, la de tothom, i, també, el ritme de la flora i la fauna, el fluix de l'aigua, el moviment de l'aire... Així fou des del començament i així serà fins al final, irremissiblement. La mesura del temps, s'acaba amb cadascú de nosaltres? Perdurem en un no-temps, en un més enllà, quan de la dualitat esperit (il·limitat) i matèria (limitada) aquesta darrera en resta anihilada?

Aquestes elucubracions l'asserenaren…al capdavall, quan es recuperi, haurà de tornar a l'emmotllament general, al gregarisme anònim, on, sovint, s'ofeguen tants i tants somnis, tantes i tantes aspiracions de progressió individual…Intentarà doncs, suportar i, dintre del possible, gaudir, d'aquesta indisposició.

De vegades, en moments de temps imprecís, vagarós, semblant al d'ara, acostuma a fullejar a l'atzar un o diferents llibres d'entre els que, generalment, ja ha llegit : els obre per qualsevol pàgina i llegeix durant una estona. S'adona que, temes i matèries diferents barrejant-se dins l'aparentment inacabable espai de captació del qual estem dotats, l'estimulen. Un espai d'arxiu infinit ficat en un cos finit: això té molts pebrots! I tots aquests arguments, situacions i assumptes que hi penetren copsats per la lectura, susceptibles d'ésser catalogats o absorbits amb més o menys ímpetu, se'ns infiltren, ens commouen i ens inciten a viure; a no vegetar. Són forces ocultes que ajuden a trencar la rutina; o, al menys, a negligir-la.

De la petita prestatgeria encastada a la paret, agafa la Bíblia. Sense cap pressa ni propòsit determinat. Apareix un tros del llibre de Job en el qual manifestava als seus amics el neguit que sentia. Cap al final del paràgraf diu: "Els meus dies han corregut més que una llançadora; ja s'acaben, ja no hi queda fil. Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat". Ho repassa dues o tres vegades. Deixant de banda el pessimisme de la frase final, que considera un estat anímic personal en un moment determinat, el què el sacseja és la magnífica descripció comparativa del transcórrer del temps. Quina manera tan clara i senzilla d'explicar la brevetat i contingència de la vida! El porta a discórrer que, encarar les actituds vitals considerades importants amb un excés de reflexió o una filosofia excessivament pragmàtica d'actuació, condicionen l'acció intuïtiva. Massa cavil·lar, massa racionalitat, provoquen positures teòriques; potser certes, però teòriques. En canvi, l'espontaneïtat derivada de la intuïció, motiva actuacions; manifestacions vitals que, de vegades poden ser errònies, però, normalment, sempre resulten compromeses. Posicionaments que donen marge a l'equivocació, tan específicament humana, i, alhora, tan allunyada del dogmatisme irrefutable. L'error reconegut condueix a la sinceritat; el dogmatisme, a l'encarcarament, a la hipocresia, al poder desraonat.

La seva dona ha tornat de comprar; pregunta si per dinar li agradaria un arròs bullit amb trossets petits de patata i ceba. ”Això no et pot fer mal. Se’t posarà bé”. Respon que sí: "per a mi sense res més al darrera"; i de sobte, inesperadament, l'envaeix un rampell de felicitat, d'independència. A continuació, ella, insinua: "No estaries millor al llit?". "D'aquí una mica hi tornaré", respon satisfet, quasi exultant. Instintivament agafa el termòmetre de sobre la taula camilla que té al costat i se'l posa. Mentre espera el so indicatiu de l'aparell japonès per anunciar-li el nivell de temperatura corporal, tanca els ulls. Sembla que hagin passat hores, quan al cap de dos o tres minuts escolta uns xiulets intermitents. Un pampallugueig en la pantalleta minúscula indica 38º. L’anònim, discrepant de la majoria, considera que aquest cúmul de sorolls més o menys musicals i de pantalles indicadores d'informació adaptades a totes les mides d'infinitud d'aparells electrònics, d'ús individual o col·lectiu, no ens faciliten ni estalvi de temps ni ens aplanen els camins de la llibertat. Habituar-nos-hi, acostumar-nos-hi, ens acaba condicionant. Ens despersonalitza, ens aigualeix i ens robotitza. Amb quina finalitat? Possiblement a la d'ajustar-nos a les necessitats del mercat; o encara pitjor: a les seues conveniències.

S'incorpora lentament, xafat. Sense desar la Bíblia, estira un altre llibre d'un dels prestatges. En llegir el títol del llom, sent una vivacitat curiosa. Recorda la impressió profunda que li causà quan, temps enrere, el llegí per primera vegada. Deu fer quinze o divuit anys, potser més. Amb quin entusiasme llegia! Encara creia bastant en els postulats inamovibles de la lletra impresa. Els pensaments, les opinions dels autors que li agradaven, constituïen veritats irrefutables. Inclús, la descripció de situacions o paisatges, semblaven estar expressats amb l'únic punt de vista veritable. En la contracoberta del final acostumava a apuntar-hi els números de les pàgines en les quals havia subratllat paràgrafs que considerava d'interès. El llibre que ara té entre les mans, "La pesta", d'Albert Camus, conté moltes anotacions al darrera. Rebusca encuriosit en algunes pàgines per a comprovar què fou el que en aquells moments l'impactà. Llegeix: "El mal que existeix en el món prové gairebé sempre de la ignorància, i la bona voluntat sense clarividència pot ocasionar tants desastres com la maldat". I just en la plana del costat: " i no hi ha veritable bondat ni veritable amor sense tota la clarividència possible". Encara, ara mateix, se sent commogut. Continua fullejant. En una altra pàgina, de les notes que pren el personatge Tarrau sobre les reaccions i reflexions de Cottard (un altre dels protagonistes), troba resseguida aquesta afirmació: "L'únic mitjà de fer que les persones estiguin les unes amb les altres és enviar-los-hi la pesta". Asseveració colpidora i penetrant. Els humans, per a ser solidaris, hem d'estar tocats per la desgràcia o hem de viure o veure palpablement que d'altres n'estiguin? En la normalitat, es dilueix la fraternitat? Repassant fragments del llibre, queda fascinat. Li semblen nous; i, també, té la sensació de comprendre més profundament el significat de les paraules que va llegir fa anys i ja no recordava. L'autor, a través de l’historia que explana i dels seus herois, comunica i dissecciona els propis pensaments i concepció del món de forma sincera i despietada. Manté l'esperança en les persones malgrat el conformisme i indiferència que demostren (que demostrem) davant el mal (la pesta) que ens envolta i assetja: pacient, adormit, infiltrat pertot arreu, esperant sempre poder "despertar les seves rates"; las que han d'escampar novament la pesta… És fabulós!

Deixa "La pesta" al costat de la Bíblia i s'arrepapa al sofà. El cos, tot d'un plegat, passa de l'acalorament a la fredor. Tremolins. Es torna a posar el termòmetre. Assenyala 38,7º: la febre ha pujat.

S'endormisca cavil·lant sobre el misteriós poder de creació, d'invenció, d'imaginació i fantasia, del qual estem dotats els humans. I, també, dels conceptes del bé (Bé) i del mal (Mal) que portem inculcats. Com un xip que ens han inserit sense intervenció del nostre criteri i, alhora, determinant en els fets de la nostra conducta individual. I, per tant, voluntàriament o no, ultrapassant-nos i repercutint en els altres; incidint en allò que s'anomena conducta social. Som realment lliures? Amb ànim d'influenciar o no, el nostre xip sempre connecta amb altres xips: amb eficàcia, amb indiferència, amb fatuïtat… És curiós que existint una programació homogènia per a tots els xips, cadascun d'ells estigui dotat per a fer-ne una interpretació personal. I que, l'actuació de cadascuna d'aquestes particularitats, ajudi a complementar l'essència del programa. L'essència es corromp quan algú o alguns infiltren els seus virus en el programa erigint-se en detentors de la manera d'interpretar-lo i, sobretot, en legisladors dels principis que el conformen per a posar-la en pràctica. Quan, a més a més, els axiomes identificadors de bondat o maldat, una vegada legislats s'imposen com a normes inqüestionables, la perversió resulta absoluta. Aquest és el comportament general del poder polític i religiós; del poder, vaja! Volent salvaguardar l'essència, la destrueixen -la destruïm. Únicament els humans estem programats així i reaccionem així. És collonut!…

2

Des de la cuina arriben els avisos repetits de la seva dona: "a dinar!, a dinar!". " Ja va, ja va, vinc, vinc…". S'havia adormit. Baldat s'alça i es dirigeix a la cuina. Pel passadís, mig enterbolit, recorda les cavil·lacions de fa uns moments… en el món, a més de per causes naturals diverses, les persones continuem morint, matant-nos o essent aniquilades igual que passava segles i mils d'anys enrere. Vull dir, que no única i necessàriament com a conseqüència directa de les endèmies que afecten a l'espècie, sinó pels mateixos antics i arbitraris motius desencadenants de guerres, misèria i injustícia. Sembla que, ara, això no hauria de passar. I passa. I, ja que passa, no solament no podem justificar-nos considerant-ne responsables únics com a causants ocults als codificadors del programa que conté l'essència, manipulant-lo, sinó, admetent que, jo, els anònims com jo, també ho som. Callem massa. Ni ens despertem individualment ni sabem cohesionar-nos com a bloc.

La seva dona, com sempre, té la taula parada amb senzillesa primorosa. Les estovalles i tovallons de cotó dens, amb quadres d'un color fosc, barreja de granat i marró, vesteixen amb elegància la funcional, prosaica, resistent, entranyable, taula plegable d'aglomerat contraxapat i metall. Els plats, els gots, les culleres, forquilles i ganivets, ubicats amb simetria instintiva, amb la proporció de la bellesa oculta i penetrant, humil, fruit de la feina anònima i quotidiana. De la poc reconeguda, intensa feina de les mestresses de casa. De les feines sense horaris i sense prestigi, potser, també, sense recompensa: tan importants, tan poc valorades, tan necessàries.

Des que els dos fills -noi i noia de 26 i 24 anys respectivament- anaven finalitzant la carrera, fins que, al cap d'un temps d'acabar-la, trobaren feina i s'emanciparen, el desconegut i la seva dona, habitualment no dinen junts, únicament els caps de setmana. Ella, d'ençà de llavors, per a contribuir a les despeses familiars, tornà a treballar mitja jornada portant la comptabilitat en una botiga d'electrodomèstics: de quatre a vuit de la tarda. Com que ell plega a les dues, arriba a casa prop de dos quarts de tres i a dos quarts de cinc hi ha de tornar, la dona li deixa el dinar preparat; l'anònim, amb això ja s’espavila. Mentre ell dina, ella desa els utensilis que ha fet servir, s'arregla i, quan ell acaba, alguns dies encara tenen temps de fer un cafè junts en aquest espai reduït, en aquesta cuina orientada al sud, petita i clara, entranyable. Una finestra dóna damunt mateix de la vitroceràmica, i per una porta amb una gran vidriera, tenen accés a una terrassa ample, semicircular, oberta a un espai interior dilatat. La llum i el sol s'hi infiltren a bastament.

La vida íntima de parella de l'ignorat amb la seva esposa transcorre entre aquesta estança i el dormitori. Els anhels, esforços i sacrificis de joventut per a posseir un habitatge de propietat, castell de felicitat protector de la independència matrimonial, bastió forjador i alimentador de projectes i somnis conjunts (després de pagar una hipoteca), s'han comprimit en dos compartiments. En un s'hi menja i, de vegades, s'hi conversa; en l'altre, s'hi dorm, i al llarg del temps s'hi han anat desfogant ansietats físiques i psíquiques difícils de controlar -de tant en tant encara se n’hi desfoguen-, i, limitadament, amb molta cura, prenent moltes precaucions, anys enrere s'hi va procrear dues vegades amb èxit. Actualment, els altres espais de l'habitacle, encara que facin el seu servei, semblen innecessaris.

Fa prop de dotze anys que deixaren de pagar la hipoteca. Durant els quinze anteriors, aquesta es convertí en un vassallatge indefugible. L'ignorat, com tants d'altres, també va caure en el parany; i durant tres quinquennis, un senyor misteriós, li exigia un delme mensual sota una amenaça incorpòria i obsessiva a la qual s'havia lliurat voluntàriament. Això, mirat des de la perspectiva del temps, fou el pitjor. Perquè, aquesta amenaça, va condicionar la feina i la manera de viure. La feina, com que es tractava de no perdre-la, en el transcurs d'aquest temps de pignoració econòmica i vital, provocà un sentiment d'autocoacció. Va dir amén a moltes opinions amb les quals no estava d'acord; es va supeditar a situacions contra les que de bona gana s'hagués rebel·lat. La vida, la seva, la única, va escolar-se com si l'hagués ficat en un parèntesi de temps recuperable, en un període circumstancial inexistent. Però, quan el parèntesi s'obrí, els seus fills havien passat de la infantesa a l’adolescència, i la seva dona de la joventut a una esplèndida maduresa. I, l'ignorat, s'adonà massa tard, que havia sembrat i adobat poc en la terra on creixien els fills; que havia deixat marcir, sense recollir-les, algunes de les millors flors del jardí on floria la seva dona; que el temps havia anat saltant com l'aigua d'una cascada: aparentment sembla sempre el mateix doll, però, el corrent, mai torna enrere.

Avui, sense ser cap de setmana, aquesta conjuntura inesperada els ha portat a dinar junts. La dona li posa tres cullers d’arròs bullit amb trossets de patata i ceba. Ella, també se'n serveix.

Havien començat menjant amb silenci. Ella el trenca:

-En vols una mica més?

-No, gràcies.

-Bon profit.

-Gràcies, igualment.

-Com et trobes?.

-Baldat. No fa gaire que m'he posat el termòmetre i estava a 38º i dècimes.

-I el metge, que t'ha dit?

-M'ha fet la baixa. Ha dit que tinc infecció d'orina. I m'ha receptat unes pastilles, unes càpsules. Me les hauràs d'anar a buscar…S'ha estranyat que no senti dolor a l'orinar…En fi, que hi fotrem!

-Aniré a la farmàcia que hi ha al costat de la botiga.

De sobte, la dona canvia de conversa:

-Saps que m'han dit avui al súper? Que una filla de la Clara, -l'anònim posa cara de desconcertat-…sí, si que la coneixes, el seu marit és advocat.

-Ah!, sí. Digues, digues.

-Doncs ha deixat al noi amb qui sortia des de fa dos anys, i s'ha ajuntat amb un àrab.

L'anònim, pensa que les dones al súper o allà on sigui, s'assabenten de tot.

-Què!!!, dius??? Del que té el bufet el carrer d'aquí el costat? No en sabia res. N'hi ho havia sentit a dir. Es clar, aquests darrers anys n'han vingut tants, d’àrabs i de tot arreu, n'hi ha tants, que tampoc no és tan estrany. Si ho mirem bé, la vertadera integració és aquesta; només pot ser aquesta. Amb la barreja de sangs s’acabarien les diferències de tot tipus. A què es dedica ell, treballa?

-Deixat estar de romanços i de barreges! Ja em diràs tu quin disgust deuen passar!…No ho sé si treballa o no. No és això l'important…A més, ell no viu aquí. L'ha conegut a Barcelona, on ella estudia. I pel què es veu, viuen junts, al pis que els pares l'hi tenen llogat. Embolica que fa fort!

-Dona, Déu n'hi do! Però, que vols que et digui:…de pitjors no en vinguin! Al capdavall és cosa d'ells. Potser s'han enamorat.

-Tu ho veus tot molt planer i fàcil. Ves que t'hi trobessis! Enamorats!!!???… Ai!, mare de Déu.

-Doncs, si ens hi trobéssim, ens agradés o no, no tindríem més remei que afrontar-ho. Ens ho solucionaria, la gent?

-Bueno, bueno!, no et vulguis enfilar per les rames, ara.

-No, dona…

La conversa, de mica en mica, deriva cap aspectes més quotidians. Fins que ella diu: "Si no m’espavilo faré tard". I, tot seguit, comença a endreçar-ho tot... “Vés-te'n el llit", encara li recomana.

En aquesta petita ciutat de prop de quinze mil habitants, les notícies reboten i s'escampen com una pilota diminuta i àgil que, amb la força d'un impuls desconegut, recorre els carrers d'una banda a l'altra, retopant de casa en casa, de persona en persona. Els rebots capriciosos d'aquesta boleta poden escampar veritats o suposicions, confirmar certeses o aparences, divulgar opinions favorables o crítiques sense fonament; de vegades, d'aquest rossolar incontrolable, també pot escapar-se'n alguna calumnia infundada. La gent, en general, procura ser independent; encara que, sovint, ho aconsegueix a costa d'un tansemenfotisme desafiant envers l'opinió i comportament dels qui l'envolten. Aquesta actitud de passotisme calculat i defensiu, resulta una cuirassa invisible molt eficaç: proporciona llibertat individual davant dels qui es pensen conèixer i, alhora, tenir dret a opinar sobre el pròxim. Així acaben respectant i admetent la personalitat, les dèries alienes. Acceptant a cadascú tal com és. Ho assumeixen; se'n fan càrrec.

El subjecte, per a conquerir la consideració de la societat, necessita sotmetre's a unes normes imposades. Però, també, immers en ella, per a salvaguardar la seva independència, ha d'aprendre a prescindir, descaradament, si cal, dels condicionants ofegants que, aquesta submissió, comporta de vegades.

-Me'n vaig al llit.

-És el millor que pots fer -respon ella des del lavabo on s'està arreglant. I surt al passadís a fer-li un petó furtiu. Un d'aquests petits petons desapassionats, rutinaris; aquests petons que, al llarg dels anys, amb la seva repetició mecànica, ajuden a mantenir un escalf de convivència, de lleu tendresa, de suport mutu; potser, fins i tot, d'amor.

-Cuida't.

-Ho procuraré. Que et vagi bé.

-Gràcies, igualment -somriu ella.

L'anònim, mentre baixa la persiana de l'habitació deixant els llistons entreoberts, sent el batec de la porta. La seva dona acaba de sortir. Observa la gent que passa pel carrer. Sembla que caminin, distrets o absorts, com si fossin autòmats, com personatges d'un espectacle llunyà, indiferent, sense vida: pas accelerat, espatlles arrupides. Deu fer fred. Cadascú, tranquil o amb cabòries, ric o pobre, carregat de bones intencions o maquinant perversitats, arrossega la seva vida. En aquest precís moment, la seva vida, no es troba ni en el que pensen ni en tot el que posseeixen ni en els maldecaps que poden tenir: justament camina amb ells. No ens fa viure allò que absorbim, encara que ens afecti, sinó allò que, conscientment, buidem, expulsem. La vida existeix perquè existim.

Un calfred l'accelera cap al llit. Mentre s'hi fica, pensant en la gent que observava transitar pel carrer tot just fa un instant, es pregunta: pot considerar-se ètic mirar als altres displicentment, amb passivitat, sigui en la circumstància que sigui? Veure'ls com si representessin el paper d'una obra en la trama de la qual nosaltres mai tindrem part?

Quan es desperta són prop de dos quarts de sis de la tarda. Entresuat, acalorat. Assegut al llit es torna a posar el termòmetre. La febre persisteix. Es pren un analgèsic, i al cap d'una mica, una píndola específica per l'afecció. En un intent de desencarcarar-se, es renta la cara. Agafa la capsa de les pastilles per a llegir-ne el prospecte. Assegut novament a la butaca de la saleta, el televisor apagat tres o quatre metres davant d'ell, estén l’imprès sota la llum cònica de la pantalla situada damunt de la taula camilla. El fulletó, d'un paper fi de qualitat, conté una impressió acurada. Després de llegir-lo amb certa atenció, queda desconcertat. No entén que, la ingesta d'una pastilla diminuta, pugui provocar en l'organisme humà reaccions que donin lloc a tants i tants recargolats advertiments d'indicacions i contraindicacions. Sembla que els efectes benèfics que pot ocasionar sobre una indisposició determinada, alhora poden repercutir negativament en el bon funcionament d'altres òrgans corporals. Com si cada comprimit contingués ultramicroscópiques caixes de Pandora prestes a ser destapades per a desencadenar tot un reguitzell de maldats. L’anònim, per un moment, dubte de l'eficàcia de la tauleta que s'acaba de prendre. Inclús s’intranquil·litza pensant: se n'afectaran els meus ronyons, fetge, cor o pulmons? Tots figuren com membres susceptibles de ser danyats…Inquietud, lleugera esgarrifor.

El motiu pel qual les grans multinacionals farmacèutiques posen en el prospecte específic que acompanya cada medicament que elaboren tantes informacions sobre els efectes adversos que el mateix remei és susceptible de causar, contradictòries amb la finalitat del mateix, capaces de provocar alarma, ¿quina raó veritable tenen?: Informar meticulosament als consumidors, vetllant per la seva salut? Guarir-se les espatlles en cas que el fàrmac provoqui reaccions imprevistes? Cada vegada que llegeix un d’aquests fulletons, es fa preguntes similars. No creu pas que les macroempreses dominants del mercat mundial de productes destinats a mitigar el sofriment o curar malalties vulguin atemorir els seus clients. Ben al contrari. Més aviat no serà que, mostrant una ampla gamma de derivacions col·laterals, poden provocar el consum d’altres medicaments per a contrarestar-les? Sembrar el dubte pot provocar la por; la por, la inseguretat; i, la inseguretat, la prevenció. En temes de salut, les reaccions humanes acostumen a ser d’una fe tan irracional com increbantable. Es confia cegament en que, cada medicina, fa el seu efecte precís i irrefutable. L’ignorat creu que els negocis més descomunals del món son dos: les indústries farmacèutiques i l’embotellament d’aigües minerals.

Mecànicament engega el televisor. Connecta el teletext per assabentar-se de les últimes notícies. Tot i sabent que les darreres informacions no són mai les darreres, sinó les que les grans cadenes de distribució mediàtica volen que ho siguin. Repassant els actuals esdeveniments locals i mundials, pot considerar-se informat? Dintre de poques hores la informació variarà, i, demà, nous esdeveniments deixaran als d’ahir a l’oblit, com si haguessin passat fa molt de temps, o com si no haguessin passat mai. Si es comenten amb altres, mai s’aconsegueix transmetre l’impacte personal i el cúmul de reaccions íntimes que provoquen en el moment de percebre’ls. Llegeix referent a la recepció oficial dispensada a un cap de govern important en l’estança en un altre país. L’han portat a visitar parcs naturals, museus, centres hospitalaris, organitzacions benèfiques, galeries d’art, universitats...Quina ironia, quin fariseisme tan recargolat! A la immensa majoria de polítics, tot això no els hi importa ni gens ni mica! Per a ser conseqüents, més aviat els hi haurien de mostrar les fàbriques on s’encunya la moneda, on es fabriquen les armes; les presons que barren la vida de petits delinqüents poc espavilats que ocupen les cel·les de grans malfactors més llestos en llibertat; les mansions on habiten els controladors de l’economia, on s’amaguen els poderosos i corruptes que, amb tàcita connivència, els compren, els dominen i els manipulen.

Aquesta notícia, rebuda en solitud, distès, sense influències, i sense saber com, li ha desencadenat instantàniament un munt de consideracions crítiques. Que, en altres ocasions, poden ser favorables. N’està convençut: normalment, els suggeriments innumerables que la informació provoca, deslliurada de contactes aliens, quan es traspassa, quan es comunica, perd sinceritat, es desvirtua. El mateix sol passar amb els pensaments, les idees, els impulsos, les sensacions, etc. Poques vegades -o mai- les transmetem tal com les concebem, les sentim, o ens emocionen. I, per brillants o colpidores que siguin, acaben diluint-se en el buit inabastable i fosc de l’oblit. L’oblit que cadascú portem a dintre com un pou sense fons. Destapem l’embolcall i conservem, intocable, immòbil, el contingut intacte. Si no exterioritzem allò que bull dintre nostre, i que ens agita i commou, els altres mai ens coneixeran. No els hi manifestarem res. No haurem obert cap porta. I, difícilment, ens n’obriran. La nostra presència serà com la d’un arbre, un edifici, una flor... en lloc de subjectes haurem esdevingut objectes.

A l’anònim, la immersió en aquestes consideracions generals, el porten a rememorar les relacions passades i presents amb la seva dona i fills. Nota com la perplexitat s’apodera d’ell. Experimenta un desassossec, un rau-rau. Ha transfós mai els seus veritables sentiments? Ha captat mai els que, ells, en multitud d’ocasions volien exposar-li? Dubtes seriosos l’intranquil·litzen. Autoconsolant-se, pensa, que, de tota manera, en el seu clan familiar, al llarg dels anys, s’han creat vincles d’afecte força profunds. Però, és clar (torna a dubtar), potser només ha estat, -és encara-, un afecte respectuós. I, això, necessari i útil per la convivència, no té res a veure amb la coneixença que porta a l’entesa profunda. A la cognició que no necessita paraules...a (la consternació l’envesteix)...l’estimació.

Nota una llampegada imprecisa de remordiment. Els remordiments es presenten com fantasmes invisibles. D’una manera impensada i punyent. En qualsevol lloc i situació. Li succeeix poques vegades, però quan passa, es neguiteja. Llavors acostuma a aprofundir-hi amb intensitat: es qüestiona, s’analitza. Sap per experiència que, sotmesos a aquest tractament, els insectes immaterials del remordiment, deixen de pessigar. Es transformen en penediment, en desig de rectificar. I, normalment, de manera lenta, la rectificació plenament assumida, porta al canvi. Ell creu en aquests rellevaments interns, personals. Té el convenciment que, la conducta individual, influeix decisivament en el comportament de la societat. Cada individu, conscient o inconscient, resulta, envers els altres, una manifestació vital diferent i, alhora, una interpretació original del món. Per això convé polir-se: tant per rebre com per donar. El desconegut, recorda que la seva avia deia sovint: “ el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú”. Sens dubte una gran màxima. Però, a mesura que ha anat madurant, la considera defensiva, de refugi, acomodatícia, buida de compromís. Troba que hagués estat més engrescador dir: “ el que vulguis per tu, vulgues-ho també pels altres”. Si la influència externa condiciona la conducta personal i no la millora, si la dispersa en banalitats, pot considerar-se com una imposició, una forma subtil d’esclavatge; però, si l’enriqueix, obre un camí nou a la llibertat.

Una mica desconcertat s’adona que, en la seva vida –en la majoria de vides?- hi han pocs moments per examinar-se. Per escorcollar-se i iniciar el canvi, per explorar possibilitats d’afirmació. Sinó canviem, ens canvien i, si ens canvien, ens anul·len, ens sotmeten. L’engranatge “feina-treballar-guanyar-se la vida-horari obligatori-dependència salarial” tritura els anhels intrínsecs i eterns de “disposar de temps lliure -gaudir de suficiència o independència econòmica- dedicació a la realització personal”. Estem sotmesos a una deshumanització per culpa del mercat. En lloc de prevaler la intel·ligència, preval el producte.

Potser no ho ha buscat i, potser, tampoc s’ha esforçat massa en trobar-ho, però s’adona que, en tota la seva peripècia vital, ha gaudit de pocs moments destinats al retrobament amb si mateix. A saber qui és i que fa. A donar sentit a aquesta vida rutinària de classe mitjana on l’existència s’escola plàcidament ofegada buscant la previsió de totes les contingències. On, únicament, la por de perdre la seguretat ens mou a la reacció. La majoria de vegades, a reaccions irreflexives, desproveïdes de lògica i naturalitat, que encara ens endinsen en pànics més inconcrets, més profunds: en terrors inexistents. Si fa memòria, la sorpresa l’inquieta. Atònit, intenta repassar les ocasions que, durant tota la seva vida, ha destinat a conèixer-se, a trobar un sentit a l’absurd i a la grandesa de viure. A respondre’s preguntes que defuig i emmagatzema en racons foscos del cervell. Interrogants que, la comoditat, enganyosament, li fa creure que algun dia tindrà temps per a desvetllar. Entretant, la paüra de saber-se únic i la facultat d’actuar d’acord amb aquesta singularitat, els encobreix, els soterra, els silencia.

Potser, només s’ha dedicat a la introspecció durant llargues hores emplaçades enmig de petites malalties (com aquesta d’ara); llegint; caminant en solitari; mentre s’afaita després de llevar-se...S’esgarrifa. És possible?...Ah!, sí!; i, també, viatjant. Es torba : en tots els seus anys de vida, només s’ha interrogat sobre si mateix en tan poques circumstàncies? Pot afirmar que es coneix? Seria capaç de definir-se davant d’un altre? La seva dona, el coneix realment? L’han conegut els seus fills? Sotsobre. La intranquil·litat augmenta. Es qüestiona: llegint, sovint he profunditzat; però com un eco, com una esponja, a partir de plantejaments aliens. Caminar en solitari, tot i ésser una condició excel·lent per rumiar, no ho fa masses vegades llevat dels caps de setmana i encara no tots. Afaitar-se ho fa cada dia, però a banda de durar poc, les presses per anar a la feina difuminen moltes reflexions i bons propòsits. Nota, que, viatjant (en menys oportunitats de les que voldria), sobre tot si no ha tingut de conduir i ha estat a prop d’una finestreta que possibiliti la contemplació del paisatge esmunyint-se i canviant, s’engendren idees i propòsits alliberadors, fluctuants. Encara que s’escolin com el panorama, les reflexions brollen nítides, nombroses, alliberadores. Conjuminat en una ubicació com a mínim tridimensional: quietud corporal, moviment accelerat del vehicle i capacitat física per esguardar; engalzant-ho tot amb un hàlit misteriós que permet a l’uníson, discernir, elucubrar, imaginar, o parlar amb els companys de viatge, esbatanant un ventall de possibilitats que es desclou inacabable. Compassadament, durant el ritme ingràvid, fetal, del viatge, prioritats de necessitats peremptòries i lligams sempre dubtosos amb l’obligació sagrada del treball, van desapareixen, s’esfumen. És evasió, és llibertat, indicis de vida autèntica? Sigui que sigui, o com sigui, sap que, en aquells moments, experimenta la felicitat.

L’anònim, d’esquitllada, més d’una vegada s’ho ha plantejat: l’autenticitat, en que consisteix: en la vida quotidiana a la qual ens trobem abocats i que mai hem elegit del tot, o en la vida que voldríem viure amb total independència i gairebé mai aconseguim viure? En la submissió al domini de les prioritats i exigències del mercat (cada vegada més predominants), o en l’espurna (cada vegada més debilitada) de sentir-nos bategar com quelcom més que matèria productiva, quelcom susceptible de comunicar-se i, fins i tot, de solidaritzar-se? En romandre adormits, dominats, i quan convé, trepitjats i obviats, o en caminar drets i amb dignitat intentant que la utopia es realitzi? Els interessos del mercat són despietats: avui t’ho donen tot, i demà poden escatimar-t’ho tot. Contràriament, provar de descobrir-se, d’interrogar-se personalment, obre camins a la llibertat. I la llibertat individual, és sempre susceptible de connectar amb altres llibertats individuals. Del respecte suprem a les qualitats intrínseques de cada llibertat i qualitat individual a cada llibertat i qualitat individual, poden sorgir-ne fonaments per a construir una societat justa. Una societat justa no s’acaba d’edificar mai, sempre està en perpètua construcció, en adaptació permanent. No cal desentendre’ns del mercat, humanament és necessari; però sí que convé aturar que, el poder i el desvergonyiment de molts pocs, el domini i el manipuli. Hem d’evitar que l’avidesa i la insolència d’alguns no aclapari l’espontaneïtat general. I que, l’espontaneïtat de tots, amb intel·ligència, defugint el gregarisme amorf, conformista i estàtic, posi a cadascú en el seu lloc.

El desconegut retorna a la idea, a l’enyorament del viatge. A cap itinerari en concret. Sinó a una barreja idealitzada de recorreguts passats amb projectes imaginaris de rutes futures. D’improvís, sense cap ordre cronològic, tot s’acumula en la seva ment: poblacions visitades, paisatges, hotels, restaurants, monuments, bars, carrers, anècdotes, fils de converses, trets de la gent... Cada any , des de en fa onze, a mitjan d’octubre, juntament amb un company de feina que treballa en la sucursal d’una població veïna, es reserven una setmana de vacances coincident. La destinen a fer un viatge plegats; amb les seves dones. Uns dies abans, es congreguen a casa de l’un o de l’altre per a programar-lo. En el decurs d’un dinar o sopar, el planifiquen, l’estudien, el viuen...i sota l’influx immaterial, càlid i engrescador, lleugerament beatífic, d’un parell o tres de copes de vi, distesos, oberts a qualsevol eventualitat, ja comencen a viatjar! Ambdós camarades ho han comentat més d’una vegada, i la concordança sempre esclata manifesta: el viatge comença en la preparació, en la intuïció, en l’esperança de realitzar-lo. Evocant situacions i particularitats viscudes, no s’adonen de com detalls insignificants, espurnes de vida desapercebudes en el moment d’ocórrer, passen a convertir-se en la part essencial del viatge. A constituir-ne records perdurables; a cohesionar la memòria amb imatges; a certificar que un lloc, unes paraules, una rialla, el pas per un carrer determinat, un moment meteorològic del temps, la felicitat despreocupada d’existir, van ser veritables.

No hi ha cap dubte: en la memòria, imaginant, també es viatja. I en el decurs del temps, el registre de situacions anímiques supera la catalogació ocular i material d’indrets, monuments, pobles, ciutats, etc. La intangibilitat ultrapassa la corporeïtat. Afortunadament, gairebé en totes les circumstàncies. Conforma un eix fonamental per allunyar-nos del viatge impersonal de reportatge fotogràfic o fílmic; del viatge “per-a-ser-mostrat”, “per a ser comentat”. També constitueix un ressort per a foragitar el tedi, la respectabilitat, de les obligacions socials. Per escapolir-nos del vassallatge d’actuar pensant què poden pensar, dir, imaginar, els altres de mi?... Fem i deixem de fer pels altres? Davant dels altres, realment som, o solament ens comportem o representem? Sense els altres, no som?

L’ignorat, considera que, l’amistat iniciada amb el seu amic, ha derivat en un vincle intens entre els dos matrimonis. Parelles d’edats similars, residents en poblacions diferents, trobant-se tres o quatre vegades a l’any, han consolidat afectes profunds. Conviure una setmana a l’any durant el transcurs d’un viatge, els ha agermanat lleialment. De manera inapercebuda, poc a poc, l’un a l’altre, s’han anat comprenent manifestacions de tics interns i externs: observant-se gestos reveladors de qualitats i defectes. Intuint-se trets delators de la simpatia o antipatia del caràcter i, també, desenvolupant l’empatia necessària per admetre’n les sorpreses. Se n’alegra. Sap que el denominador comú per arribar a aquesta situació és el respecte recíproc, i la tolerància pacient i generosament difícil a les punyetetes de cadascú. Creu que això té el seu mèrit, i el satisfà. En un matrimoni, una vegada ha sorgit l’atracció (em resisteixo a dir-ne amor), un cop l’atracció s’ha sublimat (o desencantat) en la immensitat il·lusòria i inabastable del sexe, ¿l’eficàcia de suportar-se, no sobrepuja la xamba de congeniar? Diria que si. L’atracció podria ser com un gran mar encalmat; el sexe, la turbulència oculta en les aigües, presta a desencadenar-se plàcidament, harmoniosament, o violenta i estrepitosa. “Congeniar” i “Suportar” podrien ser dos vaixells navegant pel mar tranquil de l’atracció, surant damunt la fondària desconeguda i fosca on reposa el monstre (o l’àngel) del sexe. “Congeniar” és un veler gràcil, elegant, vistós; “Suportar” és un paquebot voluminós, sòlid, sobri. Quan el fons marí s’agiti – sempre hi ha moments inesperats en què ho fa- sacsejant la superfície amb virulència, sembla que “Congeniar” anirà fàcilment a la deriva i sotsobrarà; mentre que, “Suportar”, podrà resistir els embats i arribar a bon port.

L’anònim, sorprès pel que acaba d’imaginar, s’endinsa novament en la memòria d’un entrelligat de viatges. Pel cap tornen a passar-li un cúmul combinat d’imatges, d’emplaçaments, de trossets pletòrics de vida. Aquestes situacions, ocorregudes en diferents períodes, persisteixen en el record com si el temps i la pròpia vida física romanguessin inalterables, com si l’alè enigmàtic que les va viure -i el fa viure-, estes dissociat del cos que les va viure i el manté viu. I aquest hàlit i aquesta còrpora, eren –són- ell. De nosaltres –es pregunta-, tenint la certesa que el cos algun dia es volatilitzarà, se'n perpetuarà alguna pervivència?... Pel què sembla totes les representacions que apareixen a través del record, s’originen en facultats memorístiques del cervell; però, els sentiments que el record provoca, susceptibles de fer-nos reaccionar, com se motiven?, i, a on? ... Malgrat l’aclaparament de la febre, revisar aquells moments, li produeix una eufòria soterrada.

S’ha adormit. L’hi ha anat bé; es troba més relaxat. Estimulat pel repòs, repapat a la butaca, reprèn l’estat d’ànim lleugerament exultant d’abans. Dominat per un trencament somàtic general, en aquesta solitud, amb aquesta immobilitat, absort en les seves cavil·lacions, alliberat de tota obligació, experimenta una sensació de llibertat integral, de letargia budista, gairebé a punt d’assolir el nirvana. Són instants llevats al temps, com si aquest s’hagués distret i es descuidés de comptabilitzar-los en el seu cronòmetre tan inútil com implacable. Immers en aquest estadi, li venen a l’esment les anotacions esquemàtiques que, en els últims quatre o cinc anys darrers, anà apuntant durant cada dia de viatge. Ho feia a l’habitació de l’hotel, abans de dormir, normalment aprofitant el paper per escriure cartes o els blocs de notes que deixen damunt la taula escriptori com a signe de cortesia pels clients.