CORRESPONDÈNCIA DEL DR. FRANCESC D’ASSÍS VIDAL I BARRAQUER, CARDENAL-ARQUEBISBE DE TARRAGONA, AMB SECRETARIA D’ESTAT DE LA SANTA SEU (1936-1939)

Manuel Maria Fuentes i Gasó

Joan Maria Quijada Bosch

Neus Sánchez Pié

Valencia, 2015

Copyright ® 2015

Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito de los autores y del editor.

En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant Humanidades publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com (http://www.tirant.com).

© MANUEL MARIA FUENTES I GASÓ

JOAN MARIA QUIJADA BOSCH

NEUS SÁNCHEZ PIÉ

© TIRANT HUMANIDADES

EDITA: TIRANT HUMANIDADES

C/ Artes Gráficas, 14 - 46010 - Valencia

TELFS.: 96/361 00 48 - 50

FAX: 96/369 41 51

Email:tlb@tirant.com

http://www.tirant.com

Librería virtual: http://www.tirant.es

DEPÓSITO LEGAL: V-612-2015

ISBN: 978-84-16349-28-9

MAQUETA: Tink Factoría de Color

Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea en www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa nuestro Procedimiento de quejas.

Presentació

El Cardenal Màrtir

Agraeixo l’honor que se’m fa de confiar-me el pròleg de l’aportació de Mn. Manuel Fuentes Gasó, titulada Correspondència del Dr. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, cardenal-arquebisbe de Tarragona, amb la Secretaria d’Estat de la Santa Seu (1936-1939), perquè documenta un període important del que molts intuíem: el martiri incruent del meu gran antecessor. Qui li havia de dir al Cardenal que de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, fundat per ell mateix, havien de sorgir —per ironies del destí— les proves que justificarien l’honradesa i la bondat de la seva actuació com a pastor?

No hem d’oblidar que les relacions entre l’Església catalana i el Govern espanyol s’havien deteriorat de manera notable a la fi del segle XIX, però van empitjorar encara més amb l’adveniment de la Dictadura del general Primo de Rivera. Va ser en aquest període quan podem situar l’inici del singular martiri incruent del cardenal Vidal i Barraquer. La seva figura preclara ha estat vilipendiada per uns i utilitzada políticament per altres, oblidant que va ser perseguit per molt diverses raons per la Dictadura primoriverista, la II República i el règim franquista.

Efectivament, malgrat els patiments durant el Govern de la Dictadura per les pressions a causa de l’ús de la llengua catalana a l’Església i a la catequesi, i les greus dificultats amb les lleis laïcistes de la II República, es va salvar de manera gairebé miraculosa als inicis de la guerra civil fratricida de 1936.

Però la seva defensa de les singularitats de Catalunya i la seva negativa a signar la famosa carta col·lectiva de l’Episcopado español a los obispos del mundo entero, de l’1 de juliol de 1937, li van passar factura: mai no va poder tornar a la seu que tant estimava, per la qual havia treballat tant i a la qual mai no va renunciar malgrat les pressions rebudes al llarg de vint anys.

Seria una mena de via crucis en solitari al qual va haver de sumar l’acusació injusta i infundada d’haver abandonat a la seva sort el seu bisbe auxiliar, l’ara beat Dr. Manuel Borràs. Referent a això cal recordar que el Cardenal, que havia iniciat ja el camí de l’exili, no es va assabentar fins més tard de l’assassinat del seu bisbe auxiliar —de qui l’havien forçat a separar-se— i de tants sacerdots de l’arxidiòcesi. La tristesa el va acompanyar fins a la seva mort. Va ser el martiri del cor. Tant l’un com l’altre van fer ofrena de la seva vida a l’Església de Tarragona, de la qual eren pastors.

Intuint el final de la contesa, Vidal i Barraquer no dubtava a insistir sobre el valor de la pau i de la reconciliació: «Res de venjances; caritat i caritat, per sobre de tot i contra tots els vents que puguin bufar en altres llocs. Aquesta ha de ser la pedra de toc.» El Cardenal va viure i va morir en un exili sense retorn —pobre i oblidat de molts— el dia 13 de setembre de 1943. Fins l’any 1978 les seves despulles no van poder ser traslladades a Tarragona i rebre honrosa sepultura a la seva Catedral.

Dono les gràcies de nou a Mn. Manuel M. Fuentes Gasó pel seu treball, que dóna noves llums a una figura senyera de l’arxidiòcesi de Tarragona i de l’Església de Catalunya i d’Espanya.

† Jaume Pujol Balcells

Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat de les Espanyes

Tarragona, 21 de gener de 2015

Festivitat dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi

Pròleg

El cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer un home compromès amb el seu temps

La celebració del setantè aniversari de la mort del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer —1943-2013— ens ofereix una nova oportunitat per a acostar-nos a la seva persona i reflexionar sobre el seu pensament i actuació durant un període cabdal de la nostra historia contemporània, la guerra civil espanyola (1936-1939).

En una època de fragmentació, sovint interessada i marcadament sectària, el cardenal apareix com un home fidel al seu ministeri episcopal, no només en els seus trets específicament religiosos, sinó també en el seu compromís concret i determinat amb els homes i dones del seu temps, més enllà, fins i tot, de la diversitat ideològica dels seus protagonistes.

Aquest compromís el fa, també per al nostre temps, un personatge interessant i necessari, capaç d’anar més enllà dels propis plantejaments, temences i necessitats personals o de grup, i d’esforçar-se, sense escatimar crítiques i incomprensions, un vertader creador d’escenaris de trobada, mediació i pau.

La seva recerca reiterada d’una pau negociada i justa entre ambdues parts en conflicte, enlloc de propiciar o recolzar una victòria bastida sobre l’extermini de l’adversari, ens el presenta com un home amb accents contemporanis. La denúncia dels bombardejos indiscriminats sobre la població civil que, per primera vegada s’assajaven a la nostra terra, i que mostraven la ruta del terror que acompanyaria els conflictes bèl·lics posteriors, com la Segona Guerra Mundial, ens ajuden a comprendre la seva capacitat d’anàlisi d’un món que progressivament s’anava globalitzant. Les seves gestions per l’alliberament dels presoners polítics, d’un o altre costat, o, la seva preocupació per tal de denunciar, controlar i mesurar les venjances forassenyades i la repressió indiscriminada de postguerra el presenten com una persona disposada a anar fins al final en la defensa dels drets dels homes i les dones del seu temps.

La seva decisió, cabdal i decisiva, de no signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol per tal de no comprometre la llibertat d’acció pastoral de l’Església ha esdevingut una actuació profètica. Sempre hi pot haver una altra manera de fer les coses quan estàs disposat a ésser coherent amb els principis que fonamenten la teva opció de vida.

Totes aquestes raons i moltes d’altres, que el lector trobar tot llegint la correspondència del cardenal Vidal i Barraquer amb el cardenal Pacelli, secretari d’estat de la Santa Seu, ens han decidit a donar suport a l’hora de publicar aquesta obra documental.

La construcció d’una societat més cohesionada, solidaria i justa, que es fonamenti en el dret de les persones i col·lectius a tenir i a respectar la pròpia memòria, necessàriament plural i diversa, troba, segons ens sembla, en la persona del cardenal Vidal i Barraquer un bon punt de referència.

M. I. Sr. Albert Vallvé Navarro

Vicepresident primer de la Diputació de Tarragona

Tarragona, 25 de gener de 2015