reading

Gemma Andújar i Montserrat Cunillera són doctores per la Universitat Pompeu Fabra, professores del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge d’aquesta mateixa universitat i investigadores del CEDIT (Grup de Recerca d’Estudis del Discurs i Traducció), l’objectiu del qual és l’anàlisi d’estratègies traductores i de mecanismes de construcció del sentit.

Aquesta és la primera obra que aborda la traducció jurídica i jurada en la combinació francès-català. Adreçat especialment a estudiants, docents i professionals de la traducció jurídica i jurada, el llibre, dividit en dues parts interconnectades, combina capítols teòrics i pràctics que ens posen a l’abast diferents aspectes relacionats amb aquestes disciplines: des de les característiques, la diversitat i les tendències actuals del llenguatge jurídic, les eines metodològiques i les tècniques de la traducció jurídica, fins a l’exercici professional de la traducció jurada.

Traducció jurídica i jurada francès-català omple un buit manifest en el mercat català dels llibres d’especialitat jurídica: tot un repte que els especialistes de les ciències del llenguatge i la traducció, de diferents combinatòries, no poden obviar.

Aquesta col·lecció és una iniciativa conjunta del Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat d’Alacant, del Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, del Servei de Comunicació i Publicacions i el Departament de Traducció i Comunicació de la Universitat Jaume I, del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge i la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la Universitat de Vic i d’Eumo Editorial.

Josep Forcadell i Miquel Tolosa (UA)
Montserrat Bacardí i Marisa Presas (UAB)
Frederic Chaume i M. Carme Pinyana (UJI)
Victòria Alsina i Dídac Pujol (UPF)
Ramon Pinyol i Torrents i Xus Ugarte (UVic-UCC)

Traducció
jurídica i jurada
francès-català

Teoria i pràctica

Eumo Editorial
Departament de Traducció i Interpretació de la UA
Departament de Traducció i d’Interpretació de la UAB
Servei de Comunicació i Publicacions i Departament de Traducció
i Comunicació de la UJI
Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge
i Facultat de Traducció i Interpretació de la UPF
Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la UVic-UCC

Universitat d’Alacant, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Jaume I,

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

ÍNDEX

2.1 L’especificitat de la traducció jurídica: traducció tècnica i cultural

1 L’habilitació per a l’exercici professional de la traducció i la interpretació jurades

3.1.2 Aspectes paratextuals determinats pel gènere discursiu dels textos originals

4.1 Traducció d’un diplôme de bachelier de l’enseignement du second degré

INTRODUCCIÓ

Des que les persones s’han agrupat en comunitats, han sentit la necessitat d’organitzar-se socialment, gestionar els seus interessos i establir normes per a la convivència, de manera que molt aviat s’han anat generant tota mena de textos jurídics i administratius. Quan, a més, aquesta organització col·lectiva i les seves produccions escrites o orals han hagut de traspassar fronteres per l’inevitable contacte i intercanvi entre pobles, ha sorgit l’interès i la necessitat de traduir aquest tipus de textos. Això, explicat de manera simplificada, ha donat lloc al naixement del que avui dia entenem com a traducció jurídica, una de les modalitats de traducció més primerenques, en lògica correspondència amb la importància cabdal que tenen aquest tipus de textos en tota societat. Amb el temps aquest tipus de traducció especialitzada ha anat guanyant terreny i ha acabat tenint un pes important en la majoria de cultures i nacions. Basada en una extensa i prolífica tradició, no ha deixat de créixer arran de diversos fenòmens, com la migració i la globalització, que propicien nombrosos intercanvis i relacions internacionals, tant de caràcter personal com econòmic, judicial o laboral. Així doncs, al llarg de les pàgines següents ens ocuparem d’un tipus de traducció que constitueix una de les manifestacions interculturals més antigues i alhora una de les traduccions especialitzades més actuals i amb més projecció.

L’obra que el lector té entre les mans, i que porta per títol Traducció jurídica i jurada francès-català. Teoria i pràctica, està formada per dues parts ben diferenciades, que es complementen però que també poden funcionar de manera autònoma: una primera part sobre la traducció jurídica i una segona part sobre la traducció jurada en la combinatòria lingüística francès-català. Els dos tipus de traducció que s’hi tracten tenen prou entitat i són suficientment diferents per merèixer ser tractats separadament; aquesta distribució en dues parts permet, a més, una consulta més àgil de cada tipus de traducció.

Les diferències entre els dos tipus de traducció esmentats es posen de manifest en comparar una sèrie de paràmetres textuals i pragmàtics que resulten essencials per definir-los: el tipus de text, el tipus de traductor i el valor de la traducció. Així, la traducció jurídica és la traducció de textos de naturalesa jurídica, és a dir, textos que presenten una temàtica pròpia de l’àmbit del dret o que pertanyen a algun dels gèneres legals existents. Són fruit de la comunicació entre els poders públics i els ciutadans o entre els mateixos ciutadans amb efectes legals. Per tant, la traducció jurídica està estretament vinculada al tipus de text de què s’ocupa, fins al punt que les seves característiques principals provenen justament de la idiosincràsia dels textos jurídics (importància de la terminologia i del coneixement especialitzat, dels aspectes culturals, etc.). En canvi, la traducció jurada no està vinculada a cap tipus de text concret; com sabem, qualsevol text, independentment de la temàtica i del gènere que sigui, pot ser objecte d’una traducció jurada. El que en determina l’especificitat és, d’una banda, el tipus de traductor, que ha de donar fe de l’autenticitat i fidelitat del document traduït respecte al text original i, per poder-ho fer, ha d’estar habilitat per una institució competent, i de l’altra, el valor legal de la traducció, que és exactament el mateix valor que el de l’original.

La primera part de l’obra comprèn dos capítols teòrics que permeten contextualitzar l’objecte de treball i mostrar-ne l’especificitat, i quatre capítols pràctics en què s’aborda la traducció al català d’una selecció de textos jurídics francesos. El capítol 1 se centra en les característiques del llenguatge jurídic i els textos jurídics; es tracta d’un capítol preliminar amb informació bàsica per fer-se una idea del tipus de llenguatge i del tipus de textos que es traduiran en la primera part del llibre. La part final d’aquest capítol dóna un èmfasi especial al procés de modernització i renovació del català i el francès jurídics, atès que són les llengües objecte de treball. Conèixer el model de llengua al qual s’aspira en l’àmbit jurídic català és bàsic per als traductors al català, ja que aquests també haurien de contribuir a fixar-lo amb la seva tasca (Bacardí, Domènech, Gelpí, Presas, 2012). El capítol 2, dedicat a la traducció jurídica, reflexiona sobre les eines i els instruments metodològics que considerem més útils per encarar la traducció d’un text jurídic o administratiu, objecte d’estudi de les dues parts del llibre.

Els capítols pràctics d’aquesta primera part de l’obra són més extensos i cadascun té per objecte d’estudi un tipus concret de text jurídic. L’àmbit del dret és tan ric, vast i variat que s’ha hagut de dur a terme una tria d’entre tots els gèneres textuals i totes les temàtiques que abraça aquesta matèria. Els textos escollits no pretenen ser res més, doncs, que una petita mostra representativa d’aquest camp d’especialitat, però considerem que basten per il·lustrar alguns dels principals problemes de la traducció jurídica. Els tipus de textos que es treballaran són quatre: els contractes en el capítol 3, els testaments en el capítol 4, les demandes en el capítol 5 i les sentències en el capítol 6. Aquest darrer capítol és el més llarg perquè comprèn la traducció de dos tipus de sentències: la primera d’un tribunal de primera instància i la segona d’un alt tribunal. Hem considerat convenient tractar aquests dos tipus de sentències perquè, tot i que comparteixen molts aspectes textuals i conceptuals, les que emanen d’alts tribunals ocupen una posició jeràrquica superior i són creadores de dret; és a dir, configuren un gènere específic de gran rellevància anomenat jurisprudència. Pel que fa a l’àmbit temàtic, tots els textos se situen en el dret civil, i més concretament, dintre d’aquesta branca, dos s’inscriuen en el dret d’obligacions, dos en el dret de família i un en el dret de successions.

Cada capítol pràctic s’inicia amb una breu descripció del gènere legal a què pertany el text original que serà objecte de traducció i una referència als textos legislatius que el regulen en cada cultura, a fi de contextualitzar-lo i familiaritzar el lector amb aquests aspectes. El lector que ja posseeixi prou coneixements sobre l’àmbit especialitzat o que ja estigui familiaritzat amb la tipologia textual en ambdues llengües podrà prescindir d’aquesta part i abordar directament els apartats més pràctics. En un d’aquests apartats consta el text jurídic escollit per traduir que, a més, constituirà l’eix entorn del qual giraran tots els exercicis i les activitats de traducció que s’hi plantegen. El text original va acompanyat d’un hipotètic encàrrec de traducció que permet orientar el traductor en la tria de les tècniques traductores. Va seguit d’una bateria de preguntes prèvies a la traducció, organitzades en els tres nivells de la textualitat (peritextual, macrotextual i microtextual) i destinades a focalitzar l’atenció del lector en els principals problemes i dificultats del text original. A continuació es proporcionen textos paral·lels en català, és a dir, textos de la cultura d’arribada que pertanyen al mateix gènere legal. La seva presència permet contrastar exemples d’un mateix gènere en dues llengües diferents. I, en últim lloc, l’activitat traductora principal es completa amb una sèrie d’exercicis posteriors a la traducció per tal de repassar o ampliar determinades qüestions relacionades amb el tema que presenta el text original. Cadascun d’aquests capítols pràctics conté un solucionari amb les respostes a les preguntes prèvies a la traducció i als exercicis posteriors així com una proposta de traducció al català.

La segona part de l’obra s’endinsa en l’àmbit de la traducció jurada entre el francès i el català, una combinatòria lingüística que encara no ha estat abordada d’una manera global, des d’una perspectiva teòrica, metodològica i pràctica. Es deixaran de banda, doncs, els aspectes relacionats amb la interpretació jurada, el vessant oral de la disciplina, tot i que s’hi farà algun esment puntual. Així, en el capítol 1 es descriu el marc normatiu que regula l’accés al títol de traductor jurat del català: els documents legals que s’hi refereixen, les vies d’accés a la professió, així com el registre de traductors i intèrprets jurats. Ens hem interessat principalment pel marc normatiu de l’àmbit català, però no hem volgut passar per alt la normativa estatal i la francesa. L’objectiu és oferir una visió global de les regulacions en la combinatòria francès-català, així com destacar les similituds i coincidències respecte als territoris més propers a Catalunya. Pensem que una visió no restringida als territoris de parla catalana pot ser útil per a aquells traductors jurats que, en algun moment, es puguin plantejar d’accedir a la professió en els àmbits territorials veïns.

En el capítol 2 se sistematitzen els elements definitoris més generals d’aquesta modalitat de traducció i els condicionants socials de l’operació traductora. S’aborda en aquesta secció el procés de traducció jurada des d’una perspectiva professional amb la descripció dels encàrrecs més freqüents i la presentació d’alguns documents habituals en l’exercici de la professió. A continuació, es presenta la visió tradicional de la traducció jurada pel que fa als conceptes de fidelitat, funció textual i equivalència, així com algunes propostes teòriques que suggereixen integrar paràmetres més comunicatius en l’exercici de la disciplina. Finalment, es descriuen de manera general el mètode de traducció més habitual i les tècniques de traducció jurada en les quals aquest mètode es materialitza.

En el capítol 3 s’aprofundeix en les tècniques de traducció presentades de forma general en el capítol anterior i es formulen suggeriments per resoldre els problemes de transferència més representatius als quals s’enfronten els traductors jurats de textos administratius, especialment de l’àmbit acadèmic. Per il·lustrar les dificultats traductològiques i algunes possibles maneres de resoldre-les, es presenten exemples reals a partir d’una distinció general entre els aspectes textuals i els aspectes paratextuals dels documents estudiats.

Un cop esbossats els pilars teòrics i metodològics, al capítol 4 s’apliquen les orientacions per a la traducció descrites en una selecció de textos administratius francesos. Igual que en els capítols pràctics de la primera part, es plantegen una sèrie de preguntes relatives al text francès per aconseguir una bona comprensió del document original, així com uns exercicis de reflexió i consolidació posteriors a la traducció, tant sobre aspectes lingüístics com sobre aspectes temàtics dels textos originals. Cada unitat inclou les solucions dels exercicis i una proposta de traducció.

Les propostes de traducció ofertes en els solucionaris de les dues parts del llibre en cap cas no pretenen ser l’única traducció acceptable o definitiva, sinó oferir un exemple de text adequat a l’encàrrec plantejat sense excloure’n altres solucions traductores també vàlides. L’objectiu final és que el text traduït es pugui fer servir com a model de tractament de textos afins i que els suggeriments de resolució de problemes que s’hi proposen no quedin reduïts al text que s’està tractant sinó que siguin aplicables a altres textos, fins i tot de diferents gèneres discursius. Respecte als textos que apareixen al llarg del llibre, tant els que són objecte de traducció com els que funcionen com a textos paral·lels, poden ser un model de document o un text autèntic, íntegre o parcial. En el cas de tractar-se d’un text autèntic, les dades personals s’han falsejat o substituït per espais en blanc per tal de garantir-ne la confidencialitat d’acord amb la normativa estatal i autonòmica sobre protecció de dades personals (Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, i Llei 32/2010, d’1 d’octubre, de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades). D’altra banda, és obvi que aquestes informacions no són rellevants per a la comprensió del text i que en una traducció no plantejarien cap tipus de problema. Volem afegir que aquests textos tenen una finalitat exclusivament didàctica i sempre que és possible s’hi menciona la font de referència de la qual s’han extret, llevat dels casos en què són documents personals de particulars i aleshores en mantenim l’anonimat.

L’obra conclou amb un capítol de bibliografia en què es recullen les referències bibliogràfiques d’obres teòriques i pràctiques sobre els temes tractats, els textos legals citats, i també els diccionaris i els recursos que es consideren útils per a la pràctica professional de les disciplines estudiades. Al final de cada referència dels textos normatius i dels diccionaris, hi fem constar entre claudàtors la sigla que els identifica al llarg del llibre i que hem fet servir amb l’objectiu de no entorpir la lectura del text principal.

Com es desprèn d’aquesta presentació general, el llibre combina capítols i apartats més teòrics sobre temes lingüístics, textuals, jurídics, administratius i traductològics, amb d’altres de més pràctics, que corresponen a l’estudi concret dels textos objecte de traducció, amb preguntes i exercicis sobre els textos, solucionaris i propostes de traducció al català. Aquesta estructura possibilita que es pugui fer servir com un manual d’autoaprenentatge o bé com un manual per a l’aula. En cas que s’opti per l’autoaprenentatge, la successió de fases de treball que proposem ofereix un fil conductor que l’estructura. Esbossem tot seguit l’itinerari de treball possible.

Treball autònom (successió de possibles etapes)

1. Lectura de l’encàrrec de traducció.

2. Lectura atenta del text i activació d’estratègies de comprensió: sensibilització envers les possibles dificultats lingüístiques i extralingüístiques → anàlisi de necessitats i documentació prèvia.

3. Exercicis previs a la traducció del text (nivells peritextual, macrotextual i micro-textual). Consulta de les fonts de documentació i lectures addicionals proposades (opcional) → Consulta de les solucions dels exercicis i correcció d’errors.

4. Selecció i explotació de textos paral·lels. Detecció d’unitats lèxiques i fraseològiques d’interès per a la traducció.

5. Traducció del text → Consulta de la proposta de traducció, comparació amb la versió personal i, si convé, correcció de la primera versió de la traducció. Elaboració d’una versió final.

6. Exercicis posteriors a la traducció del text (opcionals). Consulta i lectura de les fonts de documentació proposades (opcional) → Consulta de les solucions dels exercicis i correcció d’errors.

Aquesta seria, idealment, la successió d’etapes de treball autònom. En els materials, es proporciona una informació organitzada i estructurada, i es formulen indicacions i suggeriments per resoldre les diferents activitats o consolidar coneixements ja existents. Igualment, es dóna la possibilitat que el lector esculli els exercicis que vol fer en funció de les seves necessitats.

Si els materials es fan servir en l’aula de traducció especialitzada, poden alternar-se fases de treball presencial, guiat pel docent, amb fases de treball autònom, en una opció metodològica coneguda com a autoaprenentatge integrat (Esteve, 2002: 37). Proposem seguidament una possible seqüència de treball des d’aquesta perspectiva (Andújar i Cañada, 2011: 195-196).

Quadre 2. Itinerari de treball autònom i presencial a l’aula de traducció especialitzada

Treball autònom I (preparació)

1. Lectura atenta del text i activació d’estratègies de comprensió.

2. Exercicis previs a la traducció (nivells peritextual, macrotextual i microtextual del text original).

Treball a l’aula I (guiat pel docent)

1. Aproximació global al text original:

• Plantejament dels dubtes de comprensió que puguin haver quedat sense resoldre.

• Descripció top-down i comentari en grup de les característiques discursives més destacades del text original.

2. Planificació de la traducció (interacció a l’aula):

• Identificació de possibles problemes de traducció per part dels aprenents i introducció d’altres possibles dificultats per part del docent. Entre tots, classificació dels problemes en els tres nivells de la textualitat.

• Primera proposta intuïtiva de possibles vies per resoldre els problemes de traducció per part dels aprenents (brainstorming): estratègia global de traducció, tècniques concretes per resoldre els problemes, consulta de textos paral·lels, recursos lexicogràfics i temàtics, experts, etc.

Treball autònom II

• Els aprenents tradueixen el text de manera autònoma d’acord amb l’encàrrec de traducció que han rebut. Per consolidar la comprensió del text original, acaben de documentar-se en funció de les seves llacunes de coneixement (anàlisi de necessitats). Produeixen una primera versió del text original.

Treball a l’aula II (guiat pel docent)

1. Un aprenent proposa la seva versió i descriu com ha resolt els problemes comentats anteriorment. Els altres aprenents reflexionen sobre la idoneïtat i presenten, per torns, les seves versions personals, que són objecte de comentari i anàlisi entre docent i aprenents. Entre tots, es consensua una versió final de la traducció.

2. A partir de les propostes dels aprenents i les seves exploracions sobre l’itinerari traductològic que han seguit, el docent i els aprenents intenten establir una metodologia de resolució de problemes. L’objectiu final és millorar la competència traductora dels aprenents tot sistematitzant comportaments traductors que puguin ser útils per a encàrrecs posteriors.

3. Activitats opcionals de consolidació: el docent proposa altres exercicis que permetin treballar de manera autònoma aspectes textuals o metodològics d’especial interès o que hagin plantejat més dificultats de les previstes.

En tots dos casos, el fil conductor que vincula totes les etapes de treball és l’objectiu comunicatiu final presentat en forma d’encàrrec, que conforma l’essència del procés de traducció que durà a terme el lector. Amb aquest plantejament flexible, esperem que l’obra que el lector té entre les mans pugui ser una eina útil per als estudiants universitaris de traducció jurídica i jurada que desitgin completar la formació que reben en les assignatures que configuren aquesta especialització en els estudis de grau o postgrau de traducció i interpretació. El llibre també s’adreça als titulats en Traducció i Interpretació i als traductors professionals que tinguin interès a continuar aprofundint en aquest àmbit, a les persones que es vulguin preparar per a les proves d’habilitació de traducció i interpretació jurades que convoca la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i, en definitiva, a totes aquelles persones que sentin curiositat o tinguin necessitat de conèixer una mostra d’aquest apassionant món en què llengua, cultura i dret caminen plegats.

Aquesta obra és el resultat d’un projecte comú de dues professores de traducció jurídica de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra que, arran de la seva docència en aquesta disciplina durant més de quinze anys, han sentit la necessitat de contribuir en la creació de materials docents per tal de completar el panorama actual de la traducció jurídica i jurada en la combinatòria francès-català. La redacció i la selecció dels temes de cadascuna de les dues parts del llibre ha estat una tasca individual que ha requerit una dedicació més gran per part de cada autora; considerem convenient, en nom de l’exactitud, explicitar-ne l’autoria: la primera part sobre traducció jurídica ha estat elaborada per Montserrat Cunillera i la segona part sobre traducció jurada, per Gemma Andújar. Tot i això, l’enfocament i l’organització de l’obra han estat concebuts conjuntament; el contingut i la forma de cada capítol han estat revisats i sancionats per les dues autores, de manera que compartim la responsabilitat dels errors i el mèrit dels possibles encerts.

Voldríem expressar el nostre agraïment més sincer a les persones que d’alguna manera o altra han contribuït a fer possible que aquesta obra surti a la llum.

A Dídac Pujol i Victòria Alsina per haver-nos ofert la possibilitat d’engegar aquest projecte.

Als companys i les companyes de feina M. Dolors Cañada, Lydia Fernández, Sylvie Font, Cristina Gelpí, Guilhem Naro i Joëlle Rey (†), per la bona disposició per contestar algunes de les preguntes que ens han sorgit durant l’elaboració d’aquesta obra i per haver-nos facilitat documentació que hem fet servir en algun moment del llibre.

A les secretaries del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge i de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, per haver-nos cedit documents administratius que hem inclòs en el material treballat.

A les nostres famílies, pel suport incondicional i per haver estat còmplices de les nostres absències.

PRIMERA PART:
LA TRADUCCIÓ JURÍDICA

1 EL LLENGUATGE JURÍDIC

1.1 EL LLENGUATGE JURÍDIC COM A LLENGUATGE D’ESPECIALITAT

El llenguatge jurídic, conegut també com a juridicoeconòmic o juridicoadministratiu, és el vehicle de comunicació propi de l’àmbit de coneixement del dret i forma part dels anomenats llenguatges especialitzats. Per llenguatge d’especialitat entenem cada una de les varietats que la llengua general adopta quan s’utilitza com a instrument de comunicació formal i funcional entre especialistes d’una matèria determinada, sovint per expressar i transmetre coneixement especialitzat. Els llenguatges especialitzats tenen, a més d’elements lingüístics que comparteixen amb la llengua general, característiques comunes entre ells (Duarte, 1993: 60; Duarte, 1995a: 12). Abans d’exposar les característiques pròpies del llenguatge jurídic, presentarem, doncs, alguns aspectes generals dels llenguatges d’especialitat de què forma part.

Per definir el llenguatge d’especialitat i distingir-lo de la llengua comuna, hem de tenir en compte no només les característiques lingüístiques sinó també, i sobretot, paràmetres extralingüístics o pragmàtics, tal com ja van apuntar Shröder (citat a Domènech, 2012: 37) o Piqué-Angordans i Posteguillo (2007: 90). Aquests aspectes pragmàtics són els usuaris, la temàtica i la situació comunicativa (Cabré, 1992: 128-129; Cabré, 1998: 175; Ciapuscio i Kuguel, 2002), que es consideren restringits en comparació amb els que presenta la llengua comuna.

En primer lloc, el nombre d’usuaris d’un llenguatge especialitzat és restringit respecte al nombre d’usuaris de la llengua comuna perquè els primers no són tots els parlants d’una llengua sinó només els especialistes d’una matèria concreta (encara que ho siguin en diferent grau). El nivell més elevat d’abstracció en aquest tipus de comunicació és el que es produeix quan el locutor i el destinatari són, ambdós, especialistes. Segons Lenoble-Pinson (2003), els llenguatges amb aquest grau elevat d’especialització porten associades dues funcions: una funció de cohesió de grup en el sentit que uneixen el grup dels professionals del mateix àmbit, que s’entenen entre ells sense cap problema, i, d’altra banda, una funció d’exclusió social ja que els seus missatges resulten inintel·ligibles per als ciutadans profans, que se sentiran exclosos de la situació comunicativa. Però també es poden donar altres situacions que permeten parlar de graus d’especialització o d’abstracció inferiors, com ara quan el locutor és especialista però els destinataris només són semiexperts o llecs amb una formació acadèmica alta (textos semiespecialitzats), o bé quan el locutor és especialista però s’adreça a un públic general (textos divulgatius).

En el cas del llenguatge jurídic, cal precisar que sovint existeix un doble destinatari: un destinatari directe (o real) i un destinatari indirecte. Els destinataris directes són forçosament especialistes en dret (jutges, advocats, procuradors, etc.) mentre que els destinataris indirectes són els justiciables, és a dir, els ciutadans per als quals aquests textos creen drets i obligacions (Šarˇceviˇc, 1997: 59; Terral, 2002b: 171-172). Els ciutadans, d’una banda, tenen el deure de conèixer i complir la llei encara que no l’entenguin i, de l’altra, al llarg de la seva vida han de participar en una sèrie d’actes jurídics, públics o privats, en què els documents que reben o signen estan escrits en aquesta modalitat lingüística. Ara bé, l’existència d’un destinatari llec, el ciutadà corrent, no implica que el grau d’abstracció d’aquests textos sigui inferior al dels textos en què el destinatari és només l’especialista, a diferència del que s’observa en el cas dels textos tecnològics o científics (veg. §1.3, infra).

En segon lloc, la temàtica d’un llenguatge especialitzat és específica d’un àmbit de coneixement concret, de manera que és restringida a diferència del coneixement general, que es refereix a una realitat oberta, sense limitacions. Es consideren temàtiques especialitzades totes les que són objecte explícit d’ensenyament acadèmic o professional i que, per tant, requereixen un aprenentatge voluntari mitjançant la transmissió verbal d’aquest coneixement per part dels especialistes en el camp i amb la perspectiva des de la qual ha de ser conceptualitzat. El coneixement i el llenguatge especialitzats són indissociables en el sentit que aprendre una temàtica especialitzada implica interioritzar-ne els continguts i verbalitzar-ne el significat simultàniament (Cabré, 1998: 175). En canvi, l’aprenentatge del coneixement del món que ens envolta i del llenguatge que el designa és inconscient i s’adquireix per mitjà de l’experiència personal directa. Si bé la temàtica és un aspecte pragmàtic molt rellevant, han quedat enrere les definicions tradicionals que consideraven únicament la temàtica com l’element essencial per determinar el caràcter especialitzat d’un text. El que confereix caràcter especialitzat a un text no és tant el tema en si mateix com la manera de tractar-lo, és a dir, el tractament sota control que es fa d’una matèria (Cabré, 1998: 176).

Finalment, la situació comunicativa i social en què s’insereixen els textos és també rellevant per distingir el llenguatge especialitzat de la llengua comuna. Les situacions en què es produeixen textos d’especialitat són en essència situacions referencials o formals de caràcter professional, i les funcions prioritàries són bàsicament informatives; en canvi, les situacions comunicatives i les funcions del llenguatge comú són molt més variades. La restricció pel que fa a la situació comunicativa està relacionada, doncs, amb el tipus d’intenció que té l’emissor, que també és més limitada en el llenguatge especialitzat respecte a l’ampli ventall d’intencions que existeix en la llengua comuna. En el cas del llenguatge jurídic, les funcions prioritàries bàsiques són la instructiva, l’argumentativa i l’expositiva (Ribas, 2006: 86).

Hoffman (citat a Martí Mainar, 1996: 8) distingeix, d’acord amb un criteri d’abstracció creixent, quatre tipus de llenguatges d’especialitat: els professionals, propis de l’àmbit de la producció i amb un nivell d’abstracció baix; els tècnics, propis de l’àmbit de la tècnica, amb un nivell d’abstracció força alt; els científics, que tenen un nivell d’abstracció molt alt i s’utilitzen en el camp de les ciències experimentals, i els simbòlics, en què el nivell d’abstracció és màxim i expressen els elements conceptuals i les relacions entre ells amb símbols artificials. Respecte d’aquesta classificació, el llenguatge jurídic se situa en el grup dels llenguatges tècnics o tecnolectes (Lane, 1982: 221; Duarte i De Broto, 1990: 11; Gallegos, 1997: 62).

En els darrers anys s’han proposat moltes definicions de llenguatge jurídic des de diferents perspectives, des de la purament lingüística (Koutsivitis, 1990: 228) fins a la que té en compte aspectes de caràcter pragmàtic (Lane, 1982: 221), o bé la que combina l’òptica pragmàtica i comunicativa, que és la més completa. Aquesta darrera perspectiva és la que van proposar institucions com la Comissió Assessora del Llenguatge Administratiu (CALA) o lingüistes com Duarte i Martínez (1995: 30), Martí Mainar (1996: 8) o Bacardí, Domènech, Gelpí i Presas (2012: 146), entre d’altres. Ribas (2006: 70) la recull en els termes següents:

[el llenguatge jurídic] […] en tant que subconjunt de la llengua general, es caracteritza per uns trets lingüístics propis (lèxics, morfosintàctics i estilístics) i està marcat pragmàticament per tres variables: una temàtica específica (el món del dret), uns usuaris concrets (legisladors, autoritats administratives, tribunals i membres de les professions jurídiques) i unes situacions de comunicació determinades (relacions entre el poder –legislatiu, executiu o judicial– i els ciutadans, i relacions entre particulars amb transcendència jurídica).

Així doncs, a més de compartir amb els altres llenguatges d’especialitat els paràmetres pragmàtics esmentats, el llenguatge jurídic presenta trets lingüístics propis, que comentarem seguidament.

1.2 CARACTERÍSTIQUES ESTILÍSTIQUES DEL LLENGUATGE JURÍDIC

Certes característiques estilístiques del llenguatge jurídic coincideixen en diverses llengües, com a mínim en el cas del català, el castellà, el francès i l’anglès, de manera que per il·lustrar-les alternarem exemples procedents d’aquestes quatre llengües. Aquestes característiques generals i comunes revesteixen el llenguatge del dret de certa homogeneïtat i, tot i que alguns autors consideren poc pertinent parlar-ne (López i Fernández, 2005: 191), pensem que és summament útil conèixer-les per saber amb què ens trobarem en el moment de la traducció. Sense ser exclusives del llenguatge jurídic, cal destacar-ne les següents: l’estil conservador, el to aparentment neutre i objectiu, la tecnicitat, l’opacitat i l’ambigüitat, i el caràcter marcadament social i cultural. Cadascuna d’aquestes característiques es basa en la presència d’elements lingüístics concrets.

1.2.1 Estil conservador

El llenguatge jurídic és fidel a la tradició i es resisteix a evolucionar en comparació amb els llenguatges tecnològics, molt més dinàmics i innovadors, que acullen sense cap reticència noves paraules i formes d’expressió per denominar els conceptes que es creen a mesura que hi ha els avenços tecnològics. El caràcter conservador del llenguatge jurídic es reflecteix al nivell microtextual en l’ús d’arcaismes, expressions antigues o fórmules fossilitzades (en castellà: corresponder en Derecho, con arreglo a Ley; en anglès: whereby, inasmuch as, succinctly, insofar) i llatinismes (a quo, ad quem, ab intestato, habeas corpus, de cujus, de facto). Totes aquestes formulacions contribueixen a crear un estil complex i críptic, difícil d’entendre per al no especialista. Ara bé, encara que més lentament que els altres camps de coneixement, el dret i el seu llenguatge també evolucionen i s’adapten als canvis que va experimentant la societat, ja sigui per la immigració, les noves modalitats de negocis jurídics o les noves lleis per regular nous conceptes. Així mateix, com assenyala Borja (2000: 31), algunes de les seves branques són més propícies que d’altres a acollir canvis; entre les primeres hi hauria el dret mercantil i entre les més conservadores, el dret canònic i el dret de successions.

Un dels indicadors de l’evolució del llenguatge jurídic és la creació de neologismes per designar institucions jurídiques noves o bé per modificar la denominació de figures jurídiques existents que, amb el temps, han adquirit connotacions negatives. Per exemple, a la Llei d’enjudiciament criminal reformada (Ley Orgánica 13/2015, de 5 de octubre) es va substituir el terme imputado per investigado perquè es considerava que el primer s’associava, en la consciència general, a la idea de preculpabilitat. D’altres vegades, però, els professionals del dret creen neologismes innecessaris, ja que no tenen en compte l’existència d’una paraula que ja designa el mateix concepte en llengua comuna; per exemple, en castellà, originación (per origen), necesariedad (per necesidad) (Alcaraz i Hughes, 2002: 27). Alguns neologismes justificats s’aproven però triguen molt a incorporar-se en el llenguatge dels especialistes i més encara en els mitjans de comunicació destinats al gran públic, de manera que durant un cert temps conviuen la forma antiga i la forma nova (imputado/investigado).

1.2.2 Formalitat i recerca d’objectivitat

La formalitat en el llenguatge jurídic està vinculada al caràcter oficial i representatiu dels òrgans que el fan servir i al fet que es tracta d’una comunicació tecnolectal. Això significa que presenta formes lingüístiques pròpies de l’expressió culta i acurada, de vegades excessivament distants i difícils d’entendre per als no iniciats. Per exemple, expressions relacionals de caràcter formal, com ara en català, amb l’anuència de, de conformitat amb, sens perjudici de, i en castellà, a instancia de, a tenor de, en virtud de; gran quantitat de cultismes: exacció, exempció, evicció o prescripció. Certs lingüistes han advertit que algunes formulacions reflecteixen una actitud prepotent per part de les institucions públiques, quan la formalitat no hauria d’estar renyida amb una actitud respectuosa envers les persones (Duarte, 1993: 62).

En general, el llenguatge jurídic comparteix també amb els altres llenguatges d’especialitat la recerca de neutralitat afectiva, impersonalitat i objectivitat. Per aquest motiu, en la construcció dels textos de l’àmbit del dret s’empren diverses estratègies discursives que contribueixen a despersonalitzar-los. S’intenta prescindir al màxim possible de marques lingüístiques que podrien revelar la presència de l’autor del text i es fan servir altres recursos que permeten ocultar-lo i eludir-ne la responsabilitat. Entre aquests recursos destaquen les nominalitzacions, les construccions en veu passiva, les construccions impersonals i formes verbals no personals, les marques verbals que expressen obligació, prohibició, permissió i manament o els subjectes indefinits.

Pel que fa a les nominalitzacions, cal dir que moltes, sobretot quan van acompanyades de verbs semànticament buits, són considerades innecessàries i fàcilment reemplaçables pels verbs corresponents; per exemple, en castellà: proceder a la admisión (admitir), presentar una reclamación (reclamar), dictar una resolución (resolver), interponer recurso (recurrir), dar cumplimiento (cumplir); i en francès: prendre une décision (décider), avoir recours (recourir), effectuer un recensement (recenser) o mettre en état d’arrestation (arrêter). Aquestes expressions són condemnades per diversos autors per la seva pompositat, per exemple, en el cas del francès per Georgin (citat a Moliné, 1986: 154).

Una excepció coneguda d’aquesta tendència a l’objectivitat és l’estil de les sentències britàniques que, contràriament a les sentències escrites en català, castellà o francès (i també contràriament als altres gèneres jurídics britànics), posa clarament de manifest la subjectivitat del locutor i la seva implicació mitjançant diversos recursos lingüístics.

A més dels recursos lingüístics esmentats anteriorment, en la cerca d’objectivitat i impersonalitat dels textos jurídics, hi té un paper fonamental l’ús d’una terminologia específica.

1.2.3 Tecnicitat i terminologia

El llenguatge jurídic, com tots els llenguatges d’especialitat, presenta una estructura terminològica sistemàtica, basada en unitats monosèmiques anomenades termes, que tenen un significat molt precís i ben delimitat, necessari per evitar ambigüitats. El terme és un element lèxic clarament específic d’un camp d’especialitat, que expressa una part del sistema conceptual d’aquell camp. Aquest conjunt d’elements lèxics té una importància cabdal en la caracterització dels llenguatges d’especialitat, ja que constitueix un indicador clar del camp d’especialitat en qüestió i del nivell d’especialitat, a més de constituir un marcador d’estil (Ribas, 2006: 89).

En el cas del llenguatge jurídic, com que el camp del dret comprèn diverses branques temàtiques, la terminologia és molt rica i variada. El significat ben delimitat de cada terme és conegut pels especialistes però no sempre pels llecs, que poden confondre termes que designen conceptes propers, com ara assassinat i homicidi en dret penal o risc i perill en dret administratiu. Així mateix, no s’ha d’oblidar que el llenguatge jurídic conté un gran nombre de termes pertanyents a altres dominis tecnolectals que poden ser molt distants entre ells (Gallegos, 1997: 63), ja sigui per regular-los, per resoldre casos conflictius o per crear obligacions entre les parts. La presència d’altres camps conceptuals atorga als textos jurídics un caràcter híbrid des del punt de vista temàtic i terminològic, i n’augmenta la complexitat.

Els termes jurídics poden ser exclusius de l’àmbit jurídic o bé pertànyer alhora a la llengua comuna i al llenguatge jurídic; en aquest darrer cas, s’anomenen termes de doble pertinença (Cornu, 1990: 62) o termes dèlfics (DJEC, 2005: 12). La classificació que presentem tot seguit va ser proposada per Cornu (1990) i ha estat represa per diferents autors com ara Pasquau (1997: 16), Terral (2002b: 214) o Alaoui (2002: 56), entre d’altres:

• Termes que pertanyen exclusivament al llenguatge jurídic: tenen un sentit jurídic i no s’utilitzen en la llengua comuna. Per exemple, en català: emfiteuta, litisconsorci, interdicte, fideïcomís o usdefruit; en castellà: anticresis, casación, predetracción, pignoración; en francès: interjeter, pourvoi, préemption; en anglès: appellant, embracery o conspiracy. Aquests termes tècnics generalment són monosèmics, de manera que no suposen, a priori, un repte important per al traductor si disposa de fonts documentals adequades (Terral, 2002b: 214). En principi, tenen una traducció literal entre dues llengües i dos sistemes jurídics propers com és el cas, per exemple, entre el francès i el català. Aquests termes exclusius del llenguatge jurídic només plantegen problemes al traductor si evoquen conceptes desconeguts en el sistema jurídic de la llengua d’arribada (Cornu, 1990; Terral, 2002b: 215-216).

• Termes de doble pertinença: són polisèmics en la mesura que tenen un doble sentit, un sentit propi del llenguatge jurídic i un altre sentit en la llengua comuna. Se’n distingeixen tres tipus:

– Termes amb un sentit principal jurídic que han passat a la llengua comuna amb un sentit derivat o secundari (sovint figurat o metafòric); per exemple: dret/droit/derecho, llei/loi/ley, divorci/divorce/divorcio. No suposen un gran problema per al traductor perquè coneix el significat jurídic del terme.

– Termes amb un sentit principal en la llengua comuna, però que han adquirit un sentit específic en dret o bé, si s’associen a unitats lèxiques d’aquest àmbit, adquireixen un sentit exclusivament jurídic. Constitueixen un repte per al traductor perquè no sempre és fàcil discernir si el terme en qüestió té un sentit similar en la llengua comuna i en l’especialitzada o si, al contrari, ha adquirit un sentit propi i diferent en el llenguatge jurídic. Per exemple, vici ocult per referir-se als defectes no evidents de la cosa venuda; aliments per designar no només la nutrició, sinó també l’habitatge, el vestit, la salut i l’educació que determinades persones poden exigir a d’altres. Si no es coneix bé el sentit tècnic d’aquests termes, l’enunciat no s’arriba a entendre del tot.

– Termes que tenen un significat en la llengua comuna i un altre en el llenguatge especialitzat absolutament diferents, de manera que si es confonen poden donar lloc a greus errors de sentit. Aquests falsos amics són els que comporten més confusió per als no juristes; el traductor ha de saber detectar-los amb un bon coneixement de la llengua i del sistema jurídic de partida. Per exemple, el terme solidari quan parlem de «deutors obligats solidàriament» no fa referència a una col·laboració dels deutors entre si o amb el creditor, sinó que indica que el creditor pot exigir el cobrament del deute sencer a qualsevol dels deutors.

Aquesta precisió conceptual que aporta la terminologia de vegades es veu enterbolida, però, per la presència de construccions sintàctiques que comporten ambigüitat.

1.2.4 Opacitat i ambigüitat

El llenguatge jurídic, malgrat que pretén ser i hauria de ser clar, precís i unívoc (Duarte, 1993: 62-63), es caracteritza més aviat, i paradoxalment, per la seva opacitat, ambigüitat i poca naturalitat (Gémar, 1990: 719; González Mattews, 2003: 81). Aquesta complexitat s’explica, en part, perquè és un llenguatge tècnic i com a tal necessita una iniciació en la matèria (Pasquau, 1997: 10). Però, a més, fa ús de determinats recursos lingüístics que contribueixen a augmentar l’opacitat pròpia dels llenguatges tècnics. Per exemple:

Traducciójurídica i juradafrancès-català