Camí cap a un somni

 

 

“Córrer és de covards!” “Per què corres si no t’empaita ningú?” Són frases reiteratives que he escoltat milers de vegades. I no hi trobo una resposta raonablement coherent. No sé per què corro, però a la vegada et podria donar desenes de raons per explicar-ne els motius. Probablement el fet de destacar en les curses infantils em va ajudar a crear un vincle vital amb un esport que té en el patiment la base del triomf. Ara, després de més de dues dècades de repetir rutinàriament l’acció de cordar-me les vambes, encara hi ha molts dies que em pregunto per què corro, però tampoc m’imagino el moment en què deixaré de fer-ho.

—Vinga, Roger, per què no fas unes voltes a la pista? —em deia l’Isidre mentre aprofitava les últimes calades d’un Ducados.

I jo, més feliç que ningú, em posava a fer marxa atlètica per una pista de tennis maltractada pel temps i la inactivitat mentre els meus pares i altres amics seus m’observaven somrients. No els he preguntat mai als pares si d’aquells instants podien imaginar-ne que jo en construiria una vida. No sé exactament l’edat que tenia, però no devia arribar ni als vuit anys i allà ja m’imaginava competint. Per molt que hi penso, no recordo d’on sortia l’afició a la marxa atlètica. El meus germans grans corrien i jo seguia els seus passos de lluny. Anys més tard, després d’uns dels meus èxits, en Xavi, el fill de l’Isidre, tres anys més gran que jo, m’ho recordava en un missatge ple de nostàlgia dient que potser ells també hi havien posat el seu granet de sorra en tota aquesta piràmide. No ho dubtis, Xavi, aquesta és una victòria individual creada gràcies a l’esforç de moltes persones.

Guardo aquesta imatge a la memòria com el primer record atlètic que tinc. No estic segur de quin grau de realitat o fantasia novel·lesca conté, però el que tinc clar és que l’esperit competitiu ja havia nascut dins meu i en aquelles simpàtiques voltes fent marxa a una pista de tennis es començava a construir la base d’una futura carrera atlètica.

De petit mai no vaig destacar en res. No era el més llest, ni el més alt, ni el més guapo, ni el més graciós, ni el que jugava millor a futbol, i inclús tampoc era el que corria més ràpid. Però amb els anys, i a mesura que les proves de resistència de la classe d’educació física s’anaven allargant en distància, jo començava a ser més present. Els meus germans grans feien els crosos comarcals i les curses populars i jo vaig començar a apuntar-m’hi. Com tots els nens, no controlava correctament la gestió de l’esforç i al final de la cursa sempre esprintava de forma exagerada i el meu pare sempre ho recorda tot rient-se de la meva afinitat al patiment. Repetidament li preguntava al meu professor d’educació física, Josep Anton Ropero, quan podria competir a la lliga escolar d’atletisme. Ell em mirava i somreia: “Aviat Roger, aviat”, pensant que encara faltaven uns quants anys per tenir l’edat reglamentària per poder participar en els Jocs Escolars. Ell practicava l’atletisme i crec que li feia gràcia veure un marrec tan decidit a iniciar-s’hi. Suposo que part de les meves ganes també me les va inculcar ell. Gràcies.

L’últim dia de l’any 1987, amb nou anys, vaig guanyar la meva primera copa. Va ser en una cursa de Sant Silvestre d’uns cinc quilòmetres que es feia aquells anys a Igualada. Vaig quedar segon de la meva categoria darrere el que sempre guanyava i al qual ni aconseguia acostar-me. L’any següent, però, vaig guanyar. La meva primera victòria, em va fer sentir feliç, capaç de tot, una sensació que mai no havia tingut fins aquell moment. Amb deu anys ja tenia clar el que volia ser de gran i els somnis van anar creixent amb mi. Aquelles dues copes són les que guardo amb més gran record. Després n’han arribat centenars, algunes d’importants i d’altres de curses d’inferior categoria atlètica però que alimentaven la meva passió pel fet de córrer.

Amb els anys vaig començar a destacar en l’àmbit escolar, però tampoc semblava que els meus dots atlètics poguessin arribar gaire lluny i molts pocs m’imaginaven capaç d’aconseguir tot el que ha vingut després. Sense entrenar, tan sols fent les curses que podia en les quals sempre m’exigia al màxim, o al màxim que un marrec preadolescent pot obtenir d’un cos en ple canvi i poc preparat per a aquells esforços. Ja en aquells moments, segons el que em permet recordar la memòria, tot i que somiava ser campió olímpic de marató, ni tan sols jo mateix creia realment en la possibilitat real de ser un gran atleta.

Vaig ser d’èxits tardans, i sens dubte va ser el millor que em podia passar, juntament amb la llibertat rebuda per part dels meus pares, que sense cap trauma esportiu en la seva memòria no van coaccionar-me en cap moment cap a un èxit efímer de medallista infantil. Estic fart de veure pares que, amb l’objectiu d’amagar derrotes o desenganys personals no superats, inflen de testosterona competitiva nens que en la postadolescència, molt lluny de l’esport, miraran amb recança una caixa plena de medalles infantils plenes de pols. En l’atletisme, està demostrat estadísticament que, dels campions en categories menors, tan sols un cinc per cent són capaços de destacar en categories absolutes, i són aquells que destacaven per genètica i capacitats fisiològiques quan eren adolescents i no pas per la quantitat d’entrenament.

Els meus primers resultats destacats no van arribar fins als setze anys, però en cap moment no eren premonitoris d’una carrera atlètica d’alt nivell, sinó tan sols d’un jove amb ganes d’entrenar i que gaudia fent allò que li agradava. Des que vaig començar a córrer, sempre estava entre els capdavanters, però mai no destacava per sobre dels altres. Per sort, em van inculcar que l’entrenament infantil era el millor cremador d’il·lusions i veia com altres nens que competien contra mi entrenaven regularment mentre jo em dedicava a altres tasques (música, futbol, bàsquet) i el cap de setmana anava a les competicions, rebuscant entre els programes de festes majors i els diaris de la comarca qualsevol ocasió per posar-me un dorsal.

No vaig començar a entrenar amb certa regularitat fins la categoria cadet, amb catorze anys complerts. Tan sols tres dies la setmana, però allà, sota les directrius del Víctor Sánchez, vaig aprendre quin era el secret per millorar: la constància. En el meu primer any d’entrenament, em penso que tan sols vaig fallar algun entrenament per malaltia. Cap més. El segon any de cadet ja foren quatre dies la setmana. Tampoc fallava mai i si tocava entrenar diumenges hi anava encantat. Tercer en un campionat de Catalunya de cros i setè al campionat d’Espanya. A partir d’aquí, la progressió va ser constant, però els resultats es mesuraven en algunes copes en curses locals, participacions en campionats d’Espanya, inclús alguna medalla en algun campionat de Catalunya.

Ja en categoria júnior, i en una adolescència en plena ebullició, no deixava mai d’entrenar, però no amb la rigorositat necessària, intentant compaginar els quilòmetres amb les discoteques i els estudis, i els resultats anaven d’acord amb la dedicació. La falta de disciplina acompanyada d’algunes lesions musculars pròpies d’un desenvolupament físic tardà no m’ajudaven en el meu intent d’aconseguir la glòria olímpica, però potser durant aquella època això no em preocupava tant.

Però el punt d’inflexió de la meva carrera va ser l’any 1999. Amb vint-i-un anys, el que fins llavors havia estat un joc va canviar radicalment. Dins meu alguna cosa em deia que no volia ser el típic “si jo hagués…”. Havia de provar-ho. Havia de saber on era el meu límit, fos quin fos, però no podia quedar-me a mig camí.

La postadolescència no va ser fàcil, suposo que no ho és per a ningú. Combinar estudis, vida social i entrenament sense tenir un nivell esportiu significatiu era complicat i amb resultats mediocres en tots els aspectes. Probablement la maduració psicològica pròpia de l’edat em demanava alguna cosa més que viure el dia a dia sense cap compromís, sense objectius, sense un rumb clar. Necessitava enfocar la meva vida, trobar el meu camí, el meu espai vital. Sens dubte, aquest és un procés que cadascú passa en algun moment del seu creixement personal. Per mi, va esdevenir en traspassar la primera barrera psicològica de l’edat, els vint anys.

Mai no he assimilat bé el fet de complir anys. Quan era jove, era massa jove; ara ja soc massa gran esportivament parlant, i la meva vida, entesa com a tal en els últims vint anys, ha canviat radicalment. Quan vaig entrar a la vintena, vaig descobrir que els dies passaven inevitablement, fessis el que fessis, els aprofitessis o els perdessis; aquells dies ja no tornarien i la vida passa cada vegada més ràpidament. I això em va fer recordar els meus somnis d’infantesa, aquells somnis que s’iniciaren en una pista de tennis fent voltes sense cap sentit, però amb tot el significat del que després ha esdevingut una vida.

Aquella temporada vaig recuperar la disciplina, vaig eliminar les distraccions i vaig centrar-me a fer un pas més per arribar a l’elit. Combinava els entrenaments amb els estudis de pedagogia a les tardes. La continuïtat, la rutina i la suma! Durant aquells anys vaig aprendre el que després ha estat un dels pilars en la meva teoria de l’entrenament: la suma; sense exhibicions, entrenar el que toca cada dia, no fallar, no fallar, no fallar. La suma és la base de l’èxit. No serveix de res un gran entrenament si després en perds dos o tres més per fatiga o tan sols per deixadesa. El resultat final respon a la suma dels petits esforços diaris, aquí rau part de la meva teoria de l’èxit.

Van ser temps durs en l’àmbit personal, amb canvis profunds, afrontant una nova forma d’entendre el perquè de les coses; però per sobre de tot van ser mesos de plena dedicació, d’esforç màxim, de patiment extrem i de grans recompenses: subcampió d’Espanya de cros, campió d’Espanya de 10.000 m i 6è en el campionat d’Europa (Göteborg, juliol del 1999), tot en categoria sub-23; però, per damunt de resultats i medalles, la recompensa més gran va ser veure com els somnis s’esdevenien i en creixien de nous. Aquella magnífica temporada va inflar de positivisme el meu somni olímpic. Ja hi era ben a prop, tan sols faltava un petit pas més. Continuar creixent havent fet ja el pas més difícil de situar-me en l’elit europeu de la meva edat, amb registres que suggerien un futur prometedor i sense una gran càrrega d’entrenament que em donaven gran marge de millora per afrontar l’últim esgraó amb garanties.

I en aquest punt ple d’eufòria, de grans moments i d’objectius que havien semblat irrealitzables, i que llavors eren més propers, la roda de la felicitat va fer un tomb inesperat. La veritat del dia a dia en la seva forma més cruel et visita quan menys l’esperes. De nou aparegueren els resultats mediocres, les lesions i les velles frustracions. La realitat m’apartava de nou dels meus somnis i m’empenyia cap a una vida convencional. La història de joves campions que es queden al camí es repetia, però, en aquest cas, jo n’era el protagonista. Arribar al punt on es trenquen els somnis i desapareixen per sempre més és el més comú en una societat dominada per la immediatesa, on no existeix l’imprescindible i en la qual el recanvi és imminent. Mentre jo desapareixia creixien els somnis d’altres, de la mateixa manera que quan jo ascendia uns altres feien el camí de retorn.

Topar-se amb la vida real més dura, amb el mur de les dificultats en què pots trobar lesions, errors o atletes millors que tu. Aquest és el mur on es fa la gran tria i que tan sols superen aquells més forts. Alguns el passen amb facilitat, d’altres no el podran saltar mai. I jo hi vaig xocar una vegada rere l’altra: fissures d’estrès a les tíbies, al fèmur, trencaments musculars, incertesa, pors, dubtes, ganes de viure d’una altra manera per no ser esclau d’un somni incomplert, immaduresa… I en aquestes vicissituds els mesos anaven passant i els somnis semblava que anirien desapareixent.

Però la força de la meva voluntat va ser més poderosa que la derrota i l’any 2002, amb tan sols vint-i-quatre anys, fou el de la culminació del somni de qualsevol atleta de fons. A finals de novembre, després d’un estiu dedicat en cos i ànima a entrenar amb totes les meves forces, vaig acabar la primera marató:

Aquell moment de felicitat, que feia preveure un gran futur en la prova més llarga del calendari atlètic dels Jocs Olímpics i feia renéixer amb més força que mai el somni de ser olímpic, va donar pas a la cursa més important de la meva vida. La il·lusió generada per un debut magnífic, les paraules d’ànim de grans atletes, la joventut i la teòrica capacitat de millora que tenia per davant van fer créixer més que mai allò que s’havia repetit tantes vegades en el meu cap. Me’n sentia capaç. Sabia que dins meu hi tenia alguna cosa més i que no s’havien tancat les portes dels Jocs Olímpics i vaig fer el possible per arribar-hi.

El segon esgraó del meu camí olímpic passava per Berlín, gairebé un any més tard. Després d’un debut esperançador, Berlín passava a ser l’últim esgraó cap als Jocs Olímpics. Objectiu 2 h 13 min per aconseguir la marca mínima. Els últims tres mesos van ser de dedicació extrema. La motivació era màxima, ja que la recompensa s’ho valia. No hi havia segones oportunitats, no hi havia possibilitat de fallar. L’economia personal estava sota mínims i qualsevol fracàs significaria apartar-me del camí olímpic i de l’esport professional. Sense beques, sense patrocinadors, sense ingressos i amb alguns deutes…