Claudi Mans
Claudi Mans i Teixidó (Badalona, 1948) és catedràtic emèrit del Departament d’Enginyeria Química i Química Analítica de la Universitat de Barcelona (UB). Ha estat degà de la Facultat de Química i president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques de la UB. Té publicats llibres de text i de divulgació com La truita cremada (2005), Els secrets de les etiquetes (2007), La vaca esfèrica (2008), Sferificaciones y macarrones (2010) i La química de cada dia (2016). Imparteix habitualment conferències de divulgació en tots els nivells, des de P3 fins a professors universitaris. És assessor i col·laborador de Cosmo-Caixa i d’elBulliFoundation, director científic del Comité Español de la Detergencia i vocal de les juntes de l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació i del Col·legi de Químics de Catalunya.
La química és present en gairebé tots els moments de la nostra vida, de la cambra de bany al vehicle, als àpats, o quan estem malalts, o a l’habitatge o en els nostres hobbies. En aquest llibre trobareu cent respostes sobre química, productes i processos químics de cada dia, procurant distingir especialment la terminologia quotidiana de la científica. Moltes preguntes són dedicades a la possible toxicitat de substàncies d’ús general, o a qüestionar les afirmacions publicitàries d’aliments, cosmètics o detergents. Es toquen també temes d’energies renovables o seguretat química, alimentària i cívica. Així, trobareu preguntes, per exemple, sobre l’aigua oxigenada, sobre l’additiu més perillós, sobre l’existència de productes sense química o sobre què és el biodièsel. Un total de 100 preguntes que donen un panorama complet de la química en les nostres vides.
• Col·lecció De Cent en Cent – 45 •
Primera edició: novembre del 2017
© Claudi Mans
© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: Imatge-9, SL
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9034-702-7
Introducció
1. Quants elements hi ha?
2. Quantes substàncies hi ha?
3. Quina és la substància més pura de casa?
4. El calci de la llet és diferent del calci de les sals?
5. Què són les ppm, les ppb i les ppt?
6. Per què l’aigua de les aixetes té gustos tan diferents?
7. El clor ha matat més vides que les que ha salvat, o és al revés?
8. Quina diferència hi ha entre dens, espès i viscós?
9. És destil·lada l’aigua destil·lada?
10. És oxigenada l’aigua oxigenada?
11. És mineral l’aigua mineral?
12. Són inerts els gasos inerts?
13. Per què es denominen nobles els metalls nobles?
14. Què són els graus alcohòlics d’una beguda?
15. Per què l’alcohol de farmàcia és del 96% i no de més ni de menys?
16. Què té de pesada l’aigua pesada?
17. Quin sucre tenen els diabètics a la sang?
18. L’ozó és bo o és dolent?
19. Què són els octans de la gasolina?
20. Pot existir el motor d’aigua?
21. Quants additius alimentaris hi ha?
22. Quina és la diferència entre el colesterol bo i el dolent?
23. Els espinacs porten ferro?
24. Quin és l’additiu més perillós?
25. Què és una emulsió?
26. Què és un gel?
27. Què és una esferificació?
28. És comestible l’oli de colza?
29. Per què es tira sal a l’hivern en certes carreteres?
30. Hi ha tòxics a les patates fregides?
31. Per què en certs tractaments injecten tecneci al cos si és radioactiu?
32. Quina diferència hi ha entre l’urani enriquit i l’urani empobrit?
33. Es pot transmutar el plom en or?
34. Quan hi ha química entre dues persones, hi ha algun fenomen químic implicat?
35. Per què hi ha plantes i fruites que maduren en contacte amb d’altres?
36. De què fa olor el gas domèstic?
37. És cendra la cendra dels volcans?
38. Pot cremar el ferro?
39. Per què és perillós barrejar lleixiu i salfumant?
40. Com és que un líquid molt àcid té un pH molt baix?
41. Què hi posen als detergents perquè la roba sigui més blanca que el blanc?
42. Quina substància va donar nom a Silicon Valley?
43. Què és l’oli de gira-sol alt oleic?
44. Què és un mol?
45. Què vol dir que una beguda és isotònica?
46. Què són els greixos trans?
47. Com suavitza un suavitzant?
48. Per què posen sabó de Marsella a certs detergents de roba?
49. Per què els químics s’estimen tant la taula periòdica dels elements?
50. Hi ha productes sense químics o sense química?
51. L’estèvia és un producte químic?
52. Si hi ha el franci i el germani, per què no hi ha el cataloni?
53. Per què es fa malbé l’oli de la fregidora?
54. Quines són la molècula més petita i la més grossa que es coneixen?
55. La teoria de l’homeopatia és compatible amb la química?
56. Què és el porexpan?
57. Què és químicament una beguda de cola?
58. Quin ha estat l’accident químic més catastròfic?
59. Quin és el tòxic més tòxic?
60. Per què les olles de pressió couen més ràpidament els aliments?
61. Els forns de microones canvien l’estructura química dels aliments?
62. Per què el ciclamat s’ha prohibit en alguns països i en d’altres no?
63. Com és que molts sòlids en escalfar-los es fonen però un ou es torna dur?
64. És perillós el tefló de les paelles?
65. Poden migrar tòxics d’una ampolla de plàstic a l’aigua mineral?
66. Què és el biodièsel?
67. Per què hi ha mercuri en la tonyina i no en la sardina?
68. Per què hi ha tanta indústria química a Tarragona?
69. Com filtren els protectors solars?
70. Pot usar adobs i pesticides l’agricultura ecològica?
71. El grafè i la fibra de carboni són diferents?
72. La vida es basa en el carboni. Podria haver-hi vida basada en el silici?
73. Quina diferència hi ha entre el vidre i el cristall?
74. De què és fet el paper de plata?
75. Un virus és un producte químic?
76. La nanotecnologia és química?
77. Es poden veure els àtoms?
78. Hi ha aliments acidificants i aliments alcalinitzants?
79. Quin és el producte químic que es fabrica en més quantitat?
80. Quin és el procés químic més antic que es coneix?
81. Existeix la sensibilitat química múltiple?
82. Com funciona un desembussador químic? És com un vàter químic?
83. Per què no podem digerir la fusta?
84. Quins són els perills del transport de matèries perilloses?
85. Què són realment el butà i el propà domèstics?
86. Quin és el gas combustible més perillós?
87. Per què les grans indústries químiques són a l’aire lliure?
88. El concepte àtom és de la física o de la química?
89. Encara hi ha alquimistes?
90. Què hi ha més, cafeïna al cafè o teïna al te?
91. Què va ser Marie Curie, física o química?
92. Què són el bioetanol i el gasohol?
93. Què és l’economia de l’hidrogen?
94. Què són els disruptors endocrins?
95. Què és la química verda?
96. Què és el glifosat i quina relació té amb els transgènics?
97. Què hi té a veure la gastronomia molecular amb les molècules?
98. On acaba la química i on comença la biologia?
99. On acaba la química i on comença la física?
100. Quin futur té la química?
Taula periòdica dels elements
Contra el que diu l’eslògan, no tot és química. La radioactivitat, la gravetat o l’electricitat són fenòmens que la química no explica, sinó la física. Però és evident que totes les substàncies i tots els objectes materials poden ser descrits per la seva composició —química— i per la seva estructura íntima —química també. No tot és, doncs, química, però trobem la química pertot arreu.
Aquest llibre té per objecte presentar la química quotidiana, és a dir, substàncies, objectes o fenòmens quotidians que la ciència i la tecnologia química ens expliquen. La lectura de l’índex de les cent preguntes ens fa veure l’enorme abast d’aquesta proposta i la limitació que representa disposar només de cent respostes. Des de la cuina fins als medicaments, des dels transports fins al canvi climàtic, des de la química interpersonal fins a l’homeopatia, trobem conceptes químics, ciència química i explicacions químiques.
Algunes preguntes poden semblar jocs de paraules: és oxigenada l’aigua oxigenada? (pregunta 10); és destil·lada l’aigua destil·lada? (9); és cendra la cendra dels volcans? (37). D’altres són de la cuina de cada dia: hi ha tòxics a les patates fregides? (30); és perillós el tefló de les paelles? (64); per què hi ha mercuri a la tonyina i no a la sardina? (67). O preguntes de la química “perillosa”: quin és el tòxic més tòxic? (59); quins són els perills del transport de matèries perilloses? (84). I moltes són d’una variada miscel·lània: es poden veure els àtoms? (77); què va ser Marie Curie, física o química? (91); com filtren els protectors solars? (69). I així fins a cent.
Les preguntes no segueixen un ordre predeterminat. Hi ha algunes referències creuades per facilitar la relació entre preguntes. Com és evident, l’objectiu del llibre és fer explícit al lector l’enorme quantitat d’informació que ens dona la ciència química, que ens permet en bona part explicar la nostra vida quotidiana actual i quines perspectives científiques i tecnològiques de futur hi ha. Efectivament, les noves energies, la nanotecnologia, els nous medicaments, els nous materials, la bioquímica i la biologia molecular són temes i disciplines que es basen en la química. Així, la comprensió de la química és una eina essencial per entendre les bases del món del nostre futur, i el futur del nostre món.
Avui hi ha 118 elements químics.
El terme element ha tingut diferents significats al llarg del temps. Els filòsofs presocràtics de l’antiga Grècia intentaven explicar les propietats de tot el que hi ha a l’univers imaginant que deriva en origen d’una única substància: l’aigua, per a Tales de Milet; el foc, per a Heràclit; l’aire, per a Anaxímenes; o la terra, per a Xenòfanes. Empèdocles, cap a l’any 450 aC, va imaginar que eren totes quatre substàncies les arrels bàsiques de tot: l’aigua, l’aire, la terra i el foc. Fou Plató qui els va donar el nom d’elements. Aristòtil va acceptar aquesta concepció i va assignar a cada element una propietat principal i una de secundària. Així, l’aigua seria principalment freda i, secundàriament, humida; el foc, calent i sec; l’aire, humit i calent, i la terra, seca i freda. Aquests quatre elements són terrenals i, per tant, es poden corrompre. Plató i Aristòtil van suposar també que hi havia d’haver un cinquè element incorruptible que explicaria de què són fetes les estrelles, i li van donar el nom de quintaessència o èter. Amb aquests cinc elements es van explicar durant molts segles les propietats de la matèria, el funcionament dels organismes i les malalties. Aquesta idea es va anar substituint al llarg dels segles XVI i XVII a causa dels avenços que va fer la nova ciència que es va denominar química. Malgrat això, aquesta concepció encara perdura entre els seguidors de les ciències ocultes, l’astrologia i certes teràpies alternatives.
Al llarg dels segles XVIII i XIX els coneixements químics van anar assentant les bases del modern concepte d’element i van permetre arribar a la conclusió que totes les substàncies existents són constituïdes per un nombre limitat de substàncies bàsiques dites elements químics. Científics com Lavoisier i Dalton van relacionar el concepte element —la substància— amb el concepte àtom com a partícula que constitueix un element, i van suposar que cada element químic està constituït per un sol tipus d’àtom, específic de cada element. Els compostos estarien formats per la unió d’àtoms d’elements.
Avui es coneixen 118 elements, classificats en la taula periòdica dels elements segons el seu nombre atòmic, que és el nombre de càrregues positives o protons en el seu nucli atòmic. Molts elements tenen noms coneguts: oxigen, ferro, clor, sodi… i d’altres tenen noms menys habituals, com disprosi o hafni. Cada element està representat per un símbol, d’una o dues lletres, que sol ser derivat del seu nom en llatí. Les substàncies reals corresponents als elements químics poden tenir estructures variades:
– El neó és un gas noble format per àtoms individuals de l’element, Ne.
– L’oxigen, el nitrogen o el clor són gasos formats per molècules, cada una de les quals formada per dos àtoms iguals: O2, N2, Cl2.
– El ferro, el magnesi, el sodi o el tungstè en estat sòlid són metalls formats per una estructura tridimensional d’àtoms dels metalls. Se solen representar per Fe, Mg, Na, W, però seria més correcte representar l’estructura per Fen, Mgn, Nan, Wn, on n representa un elevadíssim nombre d’àtoms.
– El carboni en estat sòlid és un element que es pot presentar en estructures tridimensionals (diamant), planes (grafit) o estructures més complexes, com els nanotubs de carboni. Es representa per Cn.
En l’antiguitat es coneixien deu substàncies que avui reconeixem com a elements: carboni (C), coure (Cu), ferro (Fe), plata (Ag), l’únic element amb nom femení, or (Au), plom (Pb), mercuri (Hg), sofre (S), estany (Sn) i zinc (Zn). Cap a l’any 1500 es van descobrir l’arsènic (As), l’antimoni (Sb) i el bismut (Bi). Després es van identificar el fòsfor (P), el cobalt (Co) i el platí (Pt). Al llarg del segle XIX es van descobrir la resta de metalls i no metalls, fins a l’element 92 urani U. Els segles XX i XXI, gràcies a tècniques basades en transmutacions nuclears, s’han pogut identificar o sintetitzar la resta d’elements fins al 118. Els darrers són tan inestables que només se’n creen alguns àtoms, que inmediatament es destrueixen espontàniament.
No es coneix si hi ha un límit al nombre d’elements que poden existir.
Ara (estiu del 2017) hi ha identificades més de 130 milions de substàncies químiques.
Els químics distingeixen entre substàncies i substàncies químiques. Qualsevol objecte o producte està constituït per una substància o diverses. Una llauna de tonyina amb oli consta de la llauna, la pintura de la llauna, la tonyina i l’oli, tot substàncies diferents, i totes són barreges d’altres substàncies.
Les substàncies es poden classificar en dos grans grups: substàncies químiques i barreges. Una barreja és l’íntima unió de dues o més substàncies químiques, però cada component manté la identitat. Per exemple, l’aigua de mar és una dissolució —una barreja— d’aigua amb diverses sals. L’aigua i cadascuna de les sals són substàncies químiques.
Una substància química és, en una definició acadèmica, la matèria de composició constant que es caracteritza per les entitats bàsiques que la componen. Aquestes entitats bàsiques són de dues grans tipologies: molècules i ions.
Vegem substàncies constituïdes per molècules. L’aigua és formada per molècules pràcticament totes iguals, cadascuna de fórmula H2O. Aquesta fórmula indica que la unitat mínima possible de la substància aigua és constituïda per dos àtoms d’hidrogen H i un d’oxigen O units. Les molècules són un tipus d’entitats bàsiques elementals. Moltes substàncies estan formades per molècules iguals. Algunes són petites, com les molècules dels gasos com el neó Ne (molècula monoatòmica), el nitrogen N2 o el fluor F2, molècules diatòmiques, o molècules de l’aigua H2O, del sucre C12H22O11 o de l’alcohol C2H6O. Altres són molt grosses i es denominen macromolècules, com la cel·lulosa, els plàstics, el quars (SiO2)n o el diamant Cn.
Vegem substàncies constituïdes per ions. La sal majoritària a l’aigua de mar és la sal comuna o clorur de sodi, que, quan és sòlida com en els salers, es representa per la fórmula (NaCl)n: hi ha un gran nombre d’entitats bàsiques, que en les sals no són àtoms sinó uns derivats dels àtoms que tenen càrrega elèctrica i es denominen ions. En el cas de la sal comuna, són ions positius de sodi Na+ i un nombre igual de ions negatius de clor Cl–, que formen una xarxa tridimensional enorme (Na+Cl–)n, que se sol simplificar com NaCl. Però, a diferència de l’aigua, aquesta notació no representa molècules d’NaCl, que no existeixen. Totes les sals tenen aquesta estructura iònica.
Els metalls es representen amb fórmules com Fe (ferro) o Cu (coure), com si fossin formats per àtoms individuals, però realment són també xarxes similars a la de les sals, que en aquest cas estan formades per nuclis d’àtoms del metall units per un núvol d’electrons compartits per tots els nuclis.
El nombre de substàncies químiques creix sense parar fruit de la recerca a tot el món. El Chemical Abstracts Service (CAS, Servei de Resums de Química) es dedica a llegir i resumir tots els treballs de recerca que es fan de química al món i, quan detecten que algú ha sintetitzat o identificat una substància nova, li donen un número i la registren.
Les substàncies químiques que hi ha registrades són tots els metalls i aliatges —uns quants centenars—, totes les sals —molts milers—, tots els sòlids tridimensionals, i els milions i milions de molècules que s’han identificat a la naturalesa, en la biosfera o en la litosfera, o que s’han sintetitzat als laboratoris. I no sembla pas que aquest procés s’aturi per enlloc. Una consulta al web del CAS (http://www.cas.org/) permetrà confirmar-ho fàcilment al lector interessat.
No totes les substàncies químiques registrades existeixin actualment. Moltes s’han obtingut en un laboratori, se n’han determinat les propietats, s’ha vist que no servien per a res en aquell moment i no s’han guardat: només n’ha quedat l’article científic on s’explica la forma de sintetitzar-les. Altres substàncies, com alguns elements radioactius, tenen una vida tan curta que no es poden guardar ni un segon.
De substàncies que realment s’utilitzin n’hi ha unes 200.000, però la majoria són d’ús molt esporàdic. Les substàncies habituals a la indústria i al laboratori són unes 1.000.
Entre els sòlids, el sucre blanc i el bicarbonat de sodi. Entre els líquids, l’aigua mineral de mineralització feble.
El concepte de puresa té dos significats principals. Col·loquialment, vol dir que no s’ha afegit res a la substància o que se li han tret les impureses que pogués portar. Així un oli d’oliva pur pot ser tant l’oli de primera premsada sense que li hagin fet res, com el mateix oli filtrat, al qual han tret productes que li donen terbolesa.
Des del punt de vista químic, en canvi, una substància química pura és aquella que no conté més que el component que li dona nom. Aquest diferent sentit dels termes pur i puresa dona lloc a malentesos, a vegades fomentats per la publicitat. Per exemple, les diferents sals que s’han posat de moda a la cuina són pures perquè són tal com les treuen de les salines, però estan carregades d’impureses des del punt de vista químic: a més de clorur de sodi NaCl hi ha tot tipus de components, com argiles vermelles, en el cas de les dites sals de l’Himàlaia, que es treuen d’unes mines del Pakistan, a 600 km de la serralada de l’Himàlaia, o clorur de magnesi MgCl2 i altres sals en les diverses sals en escames.
A casa hi ha moltíssimes substàncies, com és fàcil de constatar mirant els armaris dels lavabos, plens de diferents cosmètics, o les farmacioles o els armaris de la cuina. La immensa majoria d’aquestes substàncies són barreges, com es pot comprovar llegint les etiquetes on consten els ingredients. Altres substàncies que aparentment són pures, com els olis, en realitat són barreges de molècules diferents però similars, que en els olis són molècules de triglicèrids. Des del punt de vista químic són barreges fetes per la naturalesa, des del punt de vista del consumidor són substàncies pures.
També és una barreja el gas combustible. El gas ciutat és una barreja de metà, età, altres gasos i un odorant, i el gas butà una barreja de butà, propà i un odorant (pregunta 85). L’aire que respirem és una barreja de nitrogen, oxigen, argó, diòxid de carboni, vapor d’aigua i altres gasos en menor proporció.
L’aigua de l’aixeta conté unes quantes sals dissoltes, i restes del clor i de residus derivats de la seva potabilització. Per exemple, l’aigua de la xarxa de Barcelona té fins a 250 mg/l de duresa expressada com a carbonat de calci CaCO3. Les aigües minerals sense gas contenen sals, més o menys segons la seva mineralització. Algunes tenen menys de 25 mg/l de sals, i altres molt més.
Entre els pots de la cuina hi ha farina, sal i sucre. La farina de blat és una substància però no una substància química: és formada per trossos de cèl·lules de la llavor del blat, principalment amb hidrats de carboni, però també hi ha aigua, proteïnes, greixos i minerals. La sal comuna sol tenir una puresa del 95% de clorur de sodi NaCl i la resta és humitat i altres sals. El sucre blanc té més del 99,5% de sacarosa C12H22O11. El bicarbonat de sodi és també molt pur, més del 99%. En canvi, la major part de medicaments són barreges de l’ingredient actiu i altres substàncies excipients i complementàries.
L’avenç dels mètodes analítics químics i físics fa que amb els anys es puguin anar detectant concentracions més baixes de components. Pot fer l’efecte que ara hi ha més contaminants als aliments o a l’aigua, quan abans probablement hi havia els mateixos o més, però no es podien determinar per manca de precisió dels aparells.
No hi ha cap diferència detectable entre els dos calcis.
L’element calci Ca és un metall dels denominats alcalinoterris, juntament amb el beril·li Be, el magnesi Mg, l’estronci Sr, el bari Ba i el radi Ra. Són molt reactius i no es troben mai purs a la naturalesa, sinó només en forma de compostos. La pedra calcària, el marbre o la dolomita són roques formades per carbonat de calci, una sal de fórmula general CaCO3. Forma les closques de molts mol·luscs i dels ous.
És un element imprescindible per a l’organisme. La part mineral dels ossos i de les dents és feta de fosfats de calci similars al mineral apatita. I pels fluids corporals hi circula calci dissolt en forma de ió calci Ca2+, que hi fa diverses funcions.
Els nostres cossos contínuament excreten ions calci, i per això amb la dieta cal aportar-ne les dosis suficients. Durant els períodes de creixement, la formació dels ossos requereix dosis altes de calci, així com en els períodes que la dona alleta els fills. En edats més avançades, especialment després de la menopausa, hi ha una pèrdua progressiva de massa òssia, i per tant de calci. Es té osteoporosi quan la reducció de massa òssia mineral és significativament més alta que el conjunt de la població de la mateixa edat.
A la dieta dels adults hi ha d’haver uns 1.000 mg de calci al dia, i uns 1.200 o més per a les situacions d’especial demanda. La llet n’és una de les fonts principals, pel caseïnat de calci que conté. A la llet de vaca n’hi ha una mitjana de 1.200 mg/l. Altres aliments amb quantitats importants de calci són els iogurts, els formatges i els recuits, la verdura (col, bledes, créixens), els peixos que es mengen amb espina com la sardina de llauna —fins a 5.000 mg/kg—, els llegums, les ametlles, les figues… El calci que s’absorbeix millor és el de la llet.
Les llets enriquides amb calci tenen fins a 1.600 mg/l. Les llets de soia, de civada, d’arròs i similars són tècnicament orxates, i solen contenir poca quantitat de calci. Se solen enriquir amb sals de calci per tal de donar-los alguna similitud amb la llet. L’enriquiment pot fer-se amb caseïnat de calci procedent de llet o amb sals minerals de calci, com el fosfat de calci Ca3(PO4)2, sal acceptable per al col·lectiu vegà.
Des del punt de vista de la qualitat del calci, la seva procedència és irrellevant, perquè l’organisme no en distingeix l’origen: els ions calci són tots iguals quan són a l’aparell digestiu i al torrent sanguini. Distingir-ne l’origen és una estratègia publicitària sense fonament científic.
Són unitats de mesura de concentració, normalment per a substàncies que es troben en quantitats molt petites.
El sistema internacional d’unitats és el legalment vigent i indica que per a la mesura de les concentracions s’han de fer servir les unitats de quilograms (kg), metres cúbics (m3), litres (l o L) i les seves derivades. Per a concentracions molt petites caldria mesurar en mil·ligrams per litre (mg/l), micrograms per litre (µg/l) o nanograms per litre (ng/l). Però per costum i tradició s’usen les ppm, ppb i ppt, que són valors equivalents. Són abreviatures de “parts per milió”, “parts per bilió” i “parts per trilió”. Són formes de mesurar anàlogues als percentatges: quan es parla d’un 4% vol dir que hi ha 4 parts d’allò que mesurem en 100 parts totals, siguin en massa o en volum.
Una part per milió representa una unitat en 1.000.000 (106, en nomenclatura científica). En massa, 1 ppm és 1 mg/kg, que equival a un 0,000001%. Per exemple, una aigua mineral de mineralització feble que tingui 20 mg de ions sodi per litre equival a tenir 20 ppm de sodi. A l’aire hi ha un 0,035% en volum de diòxid de carboni, que són 350 ppm. En termes comparatius, si a Catalunya hi ha 7 milions de persones, una persona equival a 0,142 ppm.
Per a concentracions més baixes, s’usa la ppb. Per exemple, a l’aire hi ha un 0,00000002% de diòxid de nitrogen NO2, que són 0,02 ppm o 20 ppb. Cal tenir present que aquest bilió és el bilió americà, que equival, en el sistema internacional d’unitats vigent a Europa, a mil milions, denominat un miliard (109), i no a un milió de milions o bilió europeu (1012). En massa, una ppb equival a un microgram per quilogram (µg/kg) o, dit d’una altra manera, a un nanogram per gram (ng/g). Un sol individu a Europa, que té 800 milions d’habitants, equival a 1,25 ppb.
Els moderns mètodes de la química analítica permeten detectar concentracions més baixes encara. Les unitats apropiades per a aquestes mesures són les parts per trilió o ppt. Com en el cas de les ppb, es tracta de trilions americans, equivalents a un bilió europeu (1012). En termes de massa, 1 ppt equival a 1 ng/kg.
Encara que aquestes magnituds poden semblar molt petites, i ho són, són concentracions inimaginablement més elevades que les que es fan servir en els preparats homeopàtics, fets mitjançant dotzenes i fins i tot centenars de dilucions successives. Les concentracions finals dels productes homeopàtics són fins i tot quintilions de vegades més diluïts. Dissolucions tan poc concentrades no poden ser analitzades mitjançant cap tècnica analítica existent, de tal manera que ningú —ni el fabricant— no pot saber si en un producte homeopàtic hi ha o no algun rastre de la substància amb què ho han preparat (pregunta 55).
Perquè la qualitat de l’aigua de partida és diferent i cada aigua requereix un tractament específic.
L’aigua de les aixetes ha de ser potable i, d’acord amb la legislació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la Unió Europea (UE) i la legislació estatal, ha de rebre el tractament apropiat per aconseguir-ho. Moltes aigües potables procedeixen de les aigües superficials, és a dir, dels rius i els llacs. En les zones molt poblades o molt industrialitzades les aigües superficials poden haver rebut abocaments de depuradores urbanes o industrials, i també poden haver rebut filtracions d’aigües agrícoles amb pesticides i adobs naturals o químics. El resultat són uns rius amb aigües de composició variada i variable: ni tots els rius tenen el mateix grau de contaminació, ni es manté constant al llarg de les hores, dels dies i dels anys.
Potabilitzar i depurar són conceptes diferents. La potabilització es fa per obtenir aigua potable, i la depuració per abocar una aigua residual a un riu o al mar. La potabilització de l’aigua és un requisit indispensable abans de ser distribuïda entre els usuaris i té per objectiu eliminar la terbolesa i la matèria orgànica, i destruir els microorganismes que pugui haver-hi. Depenent de l’aigua que han de tractar, les potabilitzadores han de dissenyar-se amb unes tecnologies o unes altres, però solen ser molt similars en els esquemes bàsics. Després de filtrar l’aigua per treure’n contaminació gruixuda, com draps, animals morts, envasos de plàstic o sorra, s’elimina la matèria en suspensió, com l’argila, que dona la terbolesa a l’aigua. Per aconseguir-ho, s’afegeixen a l’aigua certes sals i polímers que neutralitzen la càrrega elèctrica de les partícules d’argila, motiu pel qual es poden unir i els flocs formats sedimenten al fons de l’aigua, en uns sedimentadors de gran diàmetre.
La matèria orgànica que pot contenir l’aigua i que no ha sedimentat es pot eliminar mitjançant diversos procediments. La tècnica de fangs activats consisteix a afegir a l’aigua uns fangs rics en bacteris que s’alimenten de la contaminació orgànica de l’aigua i, després, en una nova sedimentació, se separen els fangs de l’aigua i es recirculen per seguir depurant. L’aigua pot rebre algun tractament addicional per oxidar alguns components i, finalment, es filtra. Per tal d’assegurar que no hi ha microorganismes a l’aigua i que, si n’hi entressin accidentalment, serien oxidats, s’afegeix a l’aigua una dosi de clor gas Cl2, que fa que l’aigua agafi la típica olor de piscina. El clor és una substància molt oxidant que ataca la matèria orgànica i els microorganismes. Fruit de la seva oxidació apareixen a l’aigua substàncies denominades cloramines, que li donen un cert gust amarg i una olor característica.
Si l’aigua de partida no ha passat per zones industrials ni urbanes, no cal que el tractament de potabilització sigui molt exigent, i no cal afegir-hi gaires sals ni polímers, ni gaire clor. Però, en cas contrari, l’aigua final contindrà sals, clor residual i cloramines, i tindrà un gust més intens. Si, a més, l’aigua ha rebut abocaments salins, pot tenir força mal gust, tot i ser potable i complir les directrius. L’aigua que es beu a Barcelona i rodalia procedent del riu Llobregat té en diversos moments de l’any aquest gust.
N’ha salvat moltíssimes més que les que ha matat.
L’element clor Cl es presenta en les condicions habituals com a clor gas, de color verd i una olor sufocant. Està constituït per molècules diatòmiques Cl2. Aquesta substància és molt oxidant i és capaç de decolorar teixits, de matar microorganismes patògens i no patògens, i d’oxidar teixits orgànics. És molt irritant i tòxic.