Col·lecció Prisma - 43
Vivències, recerca i reflexions
de la directora del Cor Geriona
Primera edició: març del 2018
© Imma Pascual i Rubèn Montañá
© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Composició i muntatge: 3 x Tres
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9034-736-2
Als que sempre HI SOU.
Sí, cantar em fa feliç, cantar ens cura, ens ensenya, ens sociabilitza, cantar és vida.
Sí! Cantar m’ha fet molt feliç, i més encara fer cantar!
Quan l’Imma em va trucar per demanar-me aquest pròleg, vaig pensar… Jo?… Dubtes, sí, Imma, jo també…, però ho havia d’intentar…
Ens vam conèixer en un concurs de corals joves a Port Aventura. Jo formava part del jurat i ella, amb la seva direcció i interpretació, ens va captivar. És clar, el seu cor va aconseguir un premi i ella, una merescuda menció especial per la seva direcció i interpretació.
Treballadora incansable, entusiasta, amb una ferma i diversa formació i una gran intuïció afegida a la seva extrema sensibilitat…, no és en va que la seva brillant trajectòria l’hagi dut a escriure aquest llibre.
Després d’haver-lo llegit, només puc dir que m’he sentit absolutament identificada amb moltíssimes de les experiències musicals i personals que l’Imma ens explica. Com ella mateixa escriu: “Hi trobareu realitats que s’aproparan a la vostra, o potser no”. Doncs sí, ha estat exactament així, jo hi he trobat moltes, moltíssimes coincidències personals, familiars i artístiques… Existeixen les casualitats?
Estic convençuda que, durant la lectura d’aquest llibre, absolutament tothom s’hi sentirà reflectit d’una manera o d’una altra.
La veu és l’instrument per excel·lència, però el cant és emoció pura i directa, comunicació energètica en primeríssima persona. Expressió en un grau molt més elevat que el de la mateixa veu parlada i, sense cap mena de dubte, que qualsevol instrument. És el vehicle per antonomàsia d’expressió, de sentiments, d’emocions, d’idees.
La veu, el cant… som nosaltres, la nostra vida!
I el cant coral? Cantar en grup ens trasllada a una dimensió excepcional: compartir i unir esforços, sentir les mateixes emocions, harmonitzar les freqüències i sincronitzar les respiracions i, per tant, els nostres cors. Aquí comença tota una experiència meravellosa, que tothom hauria de poder experimentar al llarg de la seva vida.
Si nosaltres som energia, el cant és la via directa, sense intermediaris, cap a una millora de la nostra salut, de la comunicació, de l’expressió… Cantem i ens expressem com som i sentim.
Cadascun de nosaltres tenim el privilegi de ser el nostre instrument propi i característic. “És com portar el violí penjat al coll”, hem sentit dir moltes vegades.
Recordeu aquella dita tan coneguda recollida al text de la dansa de Castellterçol, “Qui canta els seus mals espanta”? Res més cert! I, mentre cantem, el nostre cos i la nostra ment es concentren, ens harmonitzem i les freqüències vibratòries ens ajuden a sanar.
Cantar ens aporta beneficis físics: generem endorfines, que creen un efecte analgèsic i una gran sensació de benestar.
El cant ens permet posar en funcionament tot el nostre cos, el nostre cervell i el nostre cor. I fer-ho col·lectivament ens aporta paràmetres afegits de sociabilització, aprenentatge, disciplina, responsabilitat personal envers el grup, respecte, empatia, confiança, capacitat d’escoltar…
Una llarguíssima llista de beneficis que animo a provar a tothom que encara no ha tingut l’oportunitat de fer-ho. Val la pena!
Cantar és salut, cantar és emoció, cantar és vida, cantar ens fa més feliços.
No vull acabar sense donar les gràcies a l’Imma Pascual pel seu mestratge, per la seva gran i exitosa dedicació a la música, al cant, al cant coral; felicitar-la per les grans fites aconseguides i encoratjar-la a continuar amb aquesta fantàstica labor.
Gràcies a l’Imma, gràcies a la música.
CONXITA GARCIA
Directora del Cor del Gran Teatre del Liceu
Quan en Jordi Ferré em va fer la proposta d’escriure aquest llibre, la primera sensació que vaig tenir va ser absolutament física: el cor em bategava ràpid, sentia alenades d’escalfor combinades amb esgarrifances sobtades i, molt profundament, una clara sensació d’entusiasme.
Han passat mesos des d’aquell moment i recordo perfectament la conversa i la meva reacció positiva, però com que dins meu conviuen una gran part racional i una absoluta prudència, l’endemà vaig llevar-me amb totes unes altres impressions: dubtes davant la importància d’escriure i publicar un llibre i dubtes davant el fet que m’ho haguessin proposat precisament a mi. Què podia aportar la meva visió al lector avesat a la música? I al lector que fos totalment ignorant en la matèria? Era jo la persona més indicada per explicar un recorregut vital lligat a la música? I així començava un reguitzell de preguntes que finalment tornaven a reprendre’s sense aturador.
Fins a dia d’avui les dues sensacions estan dins meu permanentment i convisc d’una forma sana amb elles. Alguns dies em deixo anar i venç la meva part més emocional i impulsiva, les ganes de tenir una experiència nova, aprendre i compartir. I altres faig dues passes enrere i reflexiono sobre la gran responsabilitat del fet.
Amb en Rubèn, amb qui finalment fem tàndem, sento complicitat i proximitat. Em dona l’espai, m’escolta… sobretot m’escolta. No s’altera per res del que expliqui, no jutja, assenteix, somriu, anota i, darrere les inesgotables converses i amb moltíssima informació, ordena, escriu i revisa els meus esquemes i esborranys.
A Cantar em fa feliç hi trobareu realitats que s’aproparan a la vostra, o potser no; hi trobareu anècdotes, impressions, comentaris, però sobretot moltes sensacions del que ha estat la meva experiència amb el cant, el que m’ha aportat a mi i a altres persones, i de quines maneres se serveix el cant per ajudar-nos a viure millor. Com arriba el cant a nosaltres? El busquem? Ens busca? Què ens aporta i què regalem cantant? Per què no podem cantar sempre de la mateixa manera? Cal tenir habilitats especials per endinsar-s’hi?
Cantar i fer cantar els altres m’ha fet feliç. Em fa feliç. Es tracta d’una sensació única, plaent, gratificant. Ajuda a apartar tensions, a oblidar maldecaps, a compartir alegries i, en el cas del cant coral, té com a resultat una unió energètica brutal entre un grup indefinit de persones. Quan la ment i el cos estan lliures i units al sentiment, el resultat és únic, màgic.
Si llegint aquest llibre passeu una bona estona, apreneu, gaudiu, sentiu proximitat, si us evadiu de les vostres tensions del dia a dia o fins i tot si us plantegeu que demà us posareu a cantar o a escoltar i seguir la pista de gent que dedica la seva vida al cant, llavors sí que podré dir que aquesta aventura ha valgut la pena.
Però abans de continuar, deixeu que em presenti.
Em dic Imma Pascual i dins el món de la música es pot dir que he interpretat una colla de papers de l’auca. He estudiat solfeig i totes les matèries teòriques que parlaven de música i coneixements al seu entorn, m’he dedicat a tocar instruments i a cultivar la meva veu. He tocat el piano i la viola, he cantat davant de públic formant part de cors i també com a solista. Des dels inicis en la meva relació amb la música vaig decidir compartir els meus coneixements amb alumnes dedicant-me a la docència, faceta que m’apassiona i m’omple (donar i rebre, rebre i donar), i en els darrers anys m’he dedicat a una disciplina que crec que engloba totes aquestes facetes que acabo d’anomenar: la direcció de cors.
Alguns de vosaltres haureu arribat a aquest llibre perquè heu sabut coses de mi gràcies a un conegut programa de televisió, altres us haureu endinsat en aquestes pàgines interessats per la temàtica sense haver sentit a parlar mai de mi, i altres, senzillament, heu escoltat mil cops el refrany que proclama que “qui canta el seu mal espanta”, i ara que heu trobat un llibre que reafirma la coneguda dita en el títol heu volgut acostar-vos a aquest petit secret de la felicitat que, com totes les coses senzilles i bones, tenim la sensació d’haver sabut des de sempre però alhora ens delim per tornar a assaborir-ne els detalls i, si pot ser, amb algun nou matís aclaridor que confirmi la certesa de la nostra intuïció.
Al llarg d’aquest llibre de vivències i de sensacions m’acabareu coneixent i, a través de la meva experiència —no puc parlar de cap altra!—, us explicaré per què tinc la certesa que la màxima és totalment certa i no només un rodolí inventat en èpoques remotes. Per corroborar-ho, us demanaré que m’acompanyeu a investigar els estudis científics més sorprenents i reveladors, tot seguint la pista del fantàstic poder del cant i la música damunt les persones, que ha estat operant damunt nostre al llarg de tota la història de la humanitat.
En el següent capítol faré una breu introducció al món del cant coral, després us explicaré, a títol personal, com ha influït la veu cantada a la meva vida, i acabaré obrint de nou els horitzons compartint amb vosaltres per quins mitjans el cant pot contribuir de manera fàcil i totalment efectiva a millorar la vida de totes les persones.
A totes les cultures es canta, amb la mateixa naturalitat que es riu, es plora i es venera el record d’un ésser estimat que ens deixa. Cantar forma part d’aquell llistat de fenòmens que només fem els humans o, si més no, que només els humans fem amb una determinada intenció comunicativa, amb significats més o menys abstractes. La veu cantada ha anat sempre de la mà de l’aparició del llenguatge i, amb ell, del nivell d’intel·ligència de la nostra espècie. La música és un element bàsic en totes les mostres rituals, en les litúrgies, en les celebracions. Sempre que hi ha una trobada de persones acaba apareixent el cant, de manera espontània o bé com a reafirmació d’una tradició.
Això succeeix perquè el cant és una qualitat tan bàsica de l’ésser humà com la capacitat natural per emetre sons. Tota persona capaç d’articular paraules, en principi, ha de ser capaç de cantar, i només existeixen comptades excepcions en què això no és possible. De fet, si hi parem atenció, veurem que el llenguatge parlat és també una expressió cantada. Només cal que ens fixem en el ventall de sons diferents i de matisos que podem arribar a emetre quan ens comuniquem. El cant és només una tria concreta d’aquestes inflexions de la veu, ordenades d’una manera harmònica i segons uns paràmetres estètics que han anat evolucionant a la vegada que ho ha fet l’art.
La música és un llenguatge universal, i en el cas del cant coral ens arriba des d’una vessant popular, propera a tothom. Això és el que fa que aquest fenomen sigui tan valuós. A més, un plaer com és cantar, si es fa en una agrupació coral, té el valor afegit d’estar-lo realitzant d’una manera col·lectiva. Així, una activitat que ja de per si és molt gratificant es converteix en un acte social i en una manera efectiva d’estendre llaços empàtics amb un grup de persones, abandonant per una estona la individualitat que la nostra societat sembla que fomenti cada cop més. Tot ens du a un mateix lloc: el cant crea comunió, crea sentit de grup i, inevitablement, com a éssers socials que som, acaba creant felicitat.
El llenguatge es queda curt per explicar el batibull de sensacions que els cantaires experimenten durant la seva activitat dins un cor. Es tracta d’una experiència gairebé sobrenatural. Les veus alcen el vol d’una manera sincronitzada, i cadascuna de les melodies que formen la partitura sembla que tingui un propòsit, un caràcter i una vida propis. Aquest joc acústic sumat al missatge expressat provoca en el cantaire unes vibracions molt plaents, que el submergeixen en la peça i el fan viatjar acompanyat de la resta de membres del grup. A més, el cant coral és un fenomen musical que destaca per l’absència d’intermediaris, de manera que la connexió entre els executants i alhora la connexió entre el grup d’executants i el púbic és immediata, un poderós element comunicatiu que va molt més enllà de les repercussions normals de qualsevol altra activitat de lleure realitzada en equip.
A més, formar part d’un cor fa possible, en el cas dels cors aficionats, que un conjunt de persones que no té cap coneixement musical previ tingui la possibilitat d’accedir de ple a un món artístic i a l’aprenentatge d’una tècnica que li permeti gaudir-ne al màxim. Gràcies a la interpretació, el cantaire aficionat assoleix els coneixements bàsics de la cultura musical, i per això l’associacionisme coral s’ha convertit en una autèntica escola de música oberta a tothom, que ajuda a solidificar la cultura i el nivell musicals de grans comunitats humanes. La pedagogia aplicada als assajos ha proporcionat efectes extraordinaris en la cultura occidental, a vegades fins i tot amb més eficàcia que la pedagogia aplicada en centres professionals, per l’esforç i la vocació de bons directors i per la immersió inevitable que produeix executar una activitat artística de forma activa. Avui en dia hi ha cors a qualsevol racó del món que un pugui imaginar i, als països on la tradició musical és més ferma, no hi ha cap poble, per petit que sigui, que no disposi de la seva agrupació coral formada pels seus propis habitants.
A banda d’això, en l’àmbit acadèmic i professional, el cant coral també ha marcat en bona mesura el rumb de la història de la música occidental. Molts músics han començat la seva carrera com a cantants de cor, i molts altres músics de renom han aconsellat als seus alumnes, generació rere generació, que cantin en un grup coral, conscients que aquest és un mitjà sense rivals per iniciar-se en el món de la música.
El cant coral és una forma d’expressió artística amb molts segles d’història, potser els mateixos segles que l’ésser humà es considera humà. El cant coral ha modificat el curs de l’evolució de la música des dels seus orígens, i sempre, en menor o major mesura, ha influït en la societat i en la nostra manera d’entendre el fet musical.
A les properes pàgines tinc la intenció de descriure aquesta apassionant història, però pretendre això seria tan agosarat com proposar-se fer un resum de la història de la música, i això ens obligaria a fer un treball de grans dimensions i de molta complexitat, que no és l’objectiu d’aquest llibre. Per aconseguir que aquesta immersió en la història coral sigui més amena i entenedora, he escollit només alguns dels elements crucials que han influït en la música vocal i coral i he fet una petita introducció dels grans trets que defineixen cada etapa de la història de la música, fent-los coincidir amb els moviments artístics principals. També cal tenir en compte que aquest recorregut es limitarà a la història i els moviments artístics d’Occident, ja que intentar fer una explicació de la música de tot el món i de manera transversal seria un repte pràcticament impossible.
EL CANT CORAL A LA PREHISTÒRIA (4.000.000 - 4.000 AC)
Se suposa que el cant col·lectiu és tan antic com la mateixa organització de l’ésser humà en forma de petites societats tancades. No tenim gaire proves que ens confirmin aquestes suposicions, però sabent com sabem que totes les cultures de la humanitat, independentment del seu desenvolupament tecnològic, han conreat tant la música vocal com la instrumental, això fa suposar que també a la prehistòria la música havia de ser present en tots els nuclis socials de forma més o menys elaborada, ja fos relacionada amb la religió i la màgia, o bé utilitzada com a mètode de distracció i font de plaer. No ens costa imaginar la presència de cants en qualsevol manifestació ritual col·lectiva d’aquella època, fins i tot erigint-se com a element vertebrador de la cerimònia.
Desgraciadament, com que tot el nostre coneixement sobre l’època prèvia a la invenció del llenguatge es basa en suposicions i deduccions fetes a partir d’escasses troballes, no podem ni tan sols suggerir com devia sonar aquesta música coral prehistòrica. Tot i així, al final del llibre, aquestes poques certeses que tenim sobre les primeres expressions corals de la humanitat ens serviran per defensar una hipòtesi que intenti donar llum al sentit del fet musical i a la seva importància per a l’evolució humana.
EL CANT CORAL EN L’EDAT ANTIGA (4.000 AC - SEGLE V DC)
Durant l’edat antiga, marcada per l’aparició de l’escriptura i l’inici d’allò que anomenem història, apareixen diverses cultures importants, com l’egípcia, la mesopotàmica i les antigues Grècia i Roma, entre d’altres. En totes elles, la música va tenir-hi una posició rellevant i se li van atorgar propietats màgiques i curatives, fins al punt que es pot parlar d’un ús terapèutic, social i psicològic totalment estès. La música grega i romana, a més, va influir en gran mesura assentant les bases de la música medieval.
Per als grecs, la música era un art d’origen diví, com podem observar per l’origen mateix de la paraula, que deriva de la paraula musa. Segons alguns mites grecs, entre els quals el més conegut és el d’Orfeu, aquest “art de les muses” tenia el poder d’influir en els éssers vius i fins i tot en els éssers inanimats. També s’atribuïa als déus la invenció dels instruments musicals com a mètode de recrear aquest poderós art.
Filòsofs com Plató i Aristòtil (segles V-IV aC) sostenien que la música representava el ventall d’estats d’ànim que posseïa una persona, i gràcies a això es considerava que podia modificar els sentiments d’aquells qui l’escoltaven i fins i tot arribar a influir en els seus actes, fent tornar les persones bones o dolentes segons la música que escoltessin. Per això ambdós filòsofs, en els seus tractats polítics, en ressaltaven la importància i fins i tot aconsellaven prohibir aquells tipus de música que conduïen a efectes nocius en la societat.
A Roma, influïda per la cultura grega, la música també hi va tenir un paper molt important, tot i que d’aquella època ens han arribat més textos teòrics que no pas composicions musicals.
A partir del segle I dC, el cristianisme s’estén per tot l’imperi. Les mostres musicals dels primers cristians es basen en la música grega i romana, influïdes pels càntics jueus de la zona d’origen de la nova religió.
Pel que fa al cant coral en la cultura occidental, d’una forma semblant a com l’entenem ara, els seus inicis van de la mà dels inicis de l’Església cristiana, on els fidels van començar a acompanyar amb cants les celebracions litúrgiques. És l’època del cant pla, denominat així per la igualtat en la durada i la intensitat de les notes de les melodies interpretades, característica que en facilitava l’aprenentatge i l’execució en la comunitat religiosa. Aquesta pràctica va estar generalitzada durant uns quants segles, ben bé fins al segle VI, quan topem amb el primer nom propi del cant coral: el papa Gregori I, el Gran (540-604).
EL CANT CORAL A L’EDAT MITJANA (SEGLES V-XV DC)
A partir de la caiguda de l’imperi Romà, la unitat litúrgica cristiana s’havia anat fragmentant i adoptant formes diferents segons el país. El papa Gregori I, davant aquesta divisió, va intentar tornar a donar un sentit únic al cristianisme, i una de les seves aportacions més importants va ser recopilar els cants dels primers cristians sense tenir en consideració totes les petites innovacions que s’havien anat produint en els darrers anys. Aquest tipus de música, que encara avui s’utilitza en algunes esglésies i monestirs, es coneix com cant gregorià i està caracteritzada per l’ús del cant pla que hem anomenat abans. Aquest tipus de música afavoria, amb la seva senzillesa, educar el poble en la fe cristiana i ajudar-lo en l’oració. Els cants s’interpretaven a l’uníson —a una sola veu— i sense acompanyament instrumental. L’objectiu d’aquests cants era només fer més atraient el ritual, mirant de no distraure en cap moment del motiu principal que reunia la congregació: la pròpia litúrgia. Per això, aquests primers cants corals es caracteritzen per la seva austeritat i la seva profunda espiritualitat, que predisposaven a la meditació i la reflexió sobre la fe.
L’inici de la polifonia —el cant a veus— se situa al principi del segle IX. En aquestes primeres mostres polifòniques, la veu principal era una melodia gregoriana, anomenada cantus firmus, i la segona veu començava i acabava al mateix to que la primera, però en el transcurs de la peça se’n separava lleugerament, nota a nota, sempre a la mateixa distància.
Més tard, la polifonia va anar evolucionant i de mica en mica el camí de la segona veu va deixar d’anar sempre en paral·lel respecte a la veu principal i es va començar a augmentar el marge d’experimentació. Per començar, es va fer que les dues veus avancessin amb un efecte mirall, de manera que, quan la veu principal baixava, la segona veu pujava exactament la mateixa quantitat de semitons —procediment anomenat discantus—, o bé independitzant-se de la primera veu i fent dibuixos melòdics lliures —organum florejat o melismàtic—, fins arribar a la suma d’una tercera i una quarta veu, i amb elles l’aparició del conductus, on el compositor deixa de banda el cant pla i crea temes originals per a totes les veus.
A causa d’aquest augment de la complexitat, la notació musical es va haver d’anar perfeccionant, ja que els sistemes emprats a l’època eren molt imprecisos. Fins llavors les partitures consistien només en la lletra de la peça i en les neumes, uns signes que es col·locaven damunt les síl·labes per dibuixar la línia melòdica, però que no n’indicaven l’altura ni la durada exactes, de manera que només servien com a noció general de si la melodia pujava o baixava. A la pràctica, les melodies sempre s’aprenien d’oïda i calia memoritzar-les, procediment que deixava de ser efectiu a mesura que els cants anaven guanyant en complexitat.
Així, de mica en mica, les necessitats van fer que als manuscrits s’hi comencés a dibuixar una línia de color vermell que representava un fa, i després una línia groga que representava un do, per indicar les alçades de les dues veus, fins que, al segle XI, el monjo benedictí Guido d’Arezzo (995-1050) hi va afegir dues línies més i va crear el tetragrama, que va acabar desembocant en el pentagrama que tots coneixem. Així doncs, podem dir que el mètode d’escriptura musical que encara fem servir avui en dia es va crear exclusivament per les necessitats que imposava l’evolució natural de la música coral.
Al nostre amic Guido d’Arezzo i al cant coral també els devem el nom que donem actualment a les notes. A partir d’un himne a sant Joan Baptista que començava cada frase amb la nota immediatament superior de l’escala, va seleccionar la primera síl·laba de cada vers per batejar així la nota que es cantava:
UT queant laxis
REsonare fibris
MIra gestorum
FAmuli tuorum
SOLve polluti
LAbii reatum
Sancte Iohannes
La nota si es va formar més tard, amb les majúscules de Sant Joan, i encara molt més tard, al segle XVII, la nota ut es va convertir en do, que era més fàcil de pronunciar.
Al segle XIV i la primera meitat del segle XV, l’evolució de les tècniques musicals va portar cap a una nova concepció de l’art sonor. Les veus van augmentar en quantitat, i els compositors van aprofitar les possibilitats d’uns sistemes d’escriptura musical que s’anaven tornant més i més precisos. França va ser l’epicentre del nou moviment musical, anomenat precisament així, Ars Nova, per diferenciar-se de l’Ars Antiqua que havia imperat fins al moment. Aquest moviment té com a principals personatges Philippe de Vitry (1291-1361), l’autor del tractat musical Ars Nova, que assentava les bases del moviment, i Guillaume de Machaut (1300-1377), autor de la primera missa a quatre veus, la Missa de Notre Dame, considerada la primera gran obra de la polifonia occidental.
Altres obres d’aquesta època que podem destacar, de temàtica religiosa però desmarcades de les celebracions litúrgiques, són les Cantigas de Santa María, el Misteri d’Elx, el Cant de la Sibil·la i el Llibre Vermell de Montserrat.
Un altre fet significatiu d’aquest període va ser la consolidació de les escolanies, els cors de nens, que van començar a prendre importància en els cants litúrgics, on els infants interpretaven les parts agudes de les peces i els homes, les parts greus. Cal fer notar que en aquella època les dones no tenien permès cantar peces litúrgiques a les esglésies, i el seu paper quedava limitat a les mostres de música profana, on sí que hi havia tant cantants com instrumentistes femenines.
Amb tot, no hem d’imaginar aquells primers cors com són ara. En aquella època els cors eren bastant reduïts, i el seu nombre no acostumava a sobrepassar els dotze cantaires. En la major part dels casos les peces s’interpretaven només amb una persona a cada veu. No va ser fins al final del segle XIV que les capelles reials i catedralícies van començar a augmentar el nombre de músics, i ja al segle XV el cor va adquirir una nova configuració marcada per l’increment d’intèrprets, cosa que va originar una dimensió sonora més atractiva per als compositors.
EL CANT CORAL EN EL RENAIXEMENT (FINAL DEL SEGLE XIV - SEGLE XVI)
Renaixement, com diu la mateixa paraula, vol dir ‘tornar a néixer’. Aquest període es caracteritza per un profund interès per la cultura, concretament per la recuperació de la cultura de les antigues Grècia i Roma. Va ser una època marcada per descobriments geogràfics i científics. L’home ho explora tot, i comença a mesurar el món segons la seva pròpia perspectiva, abandona la idea que Déu és el centre de l’Univers i el substitueix per la figura de l’ésser humà. Així arribem a l’Humanisme i, amb ell, a l’esclat de la manifestació musical més humana: la música vocal.
La manifestació artística més ben considerada pels renaixentistes era la poesia, perquè era la que més intacta havia arribat des del món clàssic fins als seus dies. Així doncs, posar música als poemes va ser un dels fets que va convertir la música vocal en un dels màxims exponents de la música occidental de l’època.
A l’edat mitjana, els compositors havien jugat molt sovint amb el contrast entre les veus, i arribaren fins i tot a tenir cadascuna un text diferent i en diferents idiomes, tot i ser veus que es cantaven dins una mateixa peça, a vegades solapadament. En el Renaixement, la importància donada a la paraula com a mitjà d’expressió humà porta els compositors a treballar les veus com un conjunt únic i, per tant, totes passaran a dir el mateix text.
L’ús corrent de la polifonia vocal és considerada la innovació més important del Renaixement i, dins la música pensada per a les veus humanes, els compositors van posar el punt de mira en el cor com a principal intèrpret de les seves creacions, per la quantitat de possibilitats que oferia aquest tipus de composició. Les peces ja no consistien en una suma de veus amb més o menys encert, sinó que van passar a ser enteses com un bloc sonor compacte, de manera que es va treballar per eliminar les dissonàncies que eren tan presents en la música medieval i es va aprofundir en l’estudi de les relacions acústiques que aconseguien crear sons agradables a l’oïda.
Les veus humanes van començar a ser considerades segons la seva extensió i timbre, i la principal innovació en aquest camp va ser l’aparició de la veu de baix, que fins llavors no havia tingut un paper en la música coral. El primer compositor a fer-la servir amb normalitat va ser Johannes Ockeghem (1420-1495), i potser el motiu de la seva tria era que posseïa, ell mateix, una gruixuda veu de baix.
Un fet important que va marcar aquesta època va ser la Reforma protestant, ja que Martí Luter, que donava molta importància a la música, va afavorir que es creessin un repertori de cants anomenats, precisament, corals, amb l’objectiu que el poble participés cantant en les celebracions protestants. Es partia de melodies simples i populars, canviant les lletres profanes per lletres religioses, però fent servir la llengua pròpia en lloc d’utilitzar el grec o el llatí.
Com a resposta a la Reforma, l’Església catòlica va impulsar la Contrareforma, que va fer que les normes per escriure música catòlica fossin encara més estrictes i va arribar a conduir la música altre cop en direcció al cant gregorià. Aquestes normes tan marcades van obligar els compositors de música religiosa a deixar de buscar noves tècniques compositives i a mirar de perfeccionar les ja existents, la qual cosa va donar lloc a composicions molt interessants, que d’una altra manera segur que no haurien existit.
Així arribem a un dels compositors que pot ser considerat el creador de la música moderna, el flamenc Josquin Des Prés (1450-1521), les obres del qual han tingut una vigència de cinc segles, pràcticament fins als nostres dies, i han marcat la manera de compondre de tots els seus successors. Josquin Des Prés va saber aprofitar el llegat medieval i adaptar-lo a les tendències de la seva època, en què la paraula havia adquirit una importància sense precedents, i, gràcies al contrapunt imitatiu, que ell mateix va crear, va aconseguir la simbiosi entre l’accentuació i l’entonació del text, dissenyant les melodies sempre al seu servei i possibilitant així transmetre, per primer cop, les emocions i el sentit d’un text amb la música. En poques paraules, va ser el primer que va aconseguir amb èxit la voluntat renaixentista de sotmetre la creació musical a la transmissió d’un missatge i unes emocions. El primer compositor que va centrar els seus esforços a unir d’una forma orgànica el text amb la melodia. Després de la seva mort, la seva música va seguir imprimint-se i interpretant-se, cosa inaudita fins aquella època.
Aquesta època, coneguda com l’edat d’or de la polifonia, va instaurar les capelles catedralícies com el millor planter per als compositors. Als cantants de cor amb més habilitat se’ls instruïa com a compositors i en la interpretació d’instruments com l’orgue. Les capelles musicals de la noblesa també van créixer en membres i en qualitat, amb autèntica i perillosa competitivitat, i van arribar fins i tot a robar els millors cantants de forma delictiva, com va passar amb Roland de Lassus, segrestat tres vegades per la seva gran veu i els seus amplis coneixements musicals. A causa del seu últim segrest, als tretze anys, va acabar essent cantant del cor de Ferran Gonzaga, virrei de Sicília.
En aquesta època es van instaurar gèneres com el madrigal, que en el seu origen era un poema amorós. El costum de musicar aquestes formes poètiques va fer que la composició musical resultant s’anomenés de la mateixa manera. A casa nostra, destaquen noms com Mateu Fletxa el Vell (1481-1555), el compositor principal d’un gènere anomenat ensalada, de marcat estil escènic, amb parts solistes i corals cantades en català, provençal, castellà i llatí.