Eva Mengual Alexandri
© Umami Fotografia
Nascuda a Barcelona l’any 1973, és llicenciada en Filologia catalana i fa prop de 20 anys que treballa en l’àmbit editorial, com a autora i editora de llibres de text, materials didàctics, articles i obres divulgatives.
D’altra banda, s’ha format en Teràpia Gestalt, Coaching i Narrativa terapèutica a l’Institut Gestalt —amb qui ha collaborat en diverses publicacions— i en PNL a l’Institut Integratiu, i ha impartit tallers d’escriptura terapèutica i altres dinàmiques gestàltiques grupals en diversos centres.
De la fusió de les dues professions, en surt la seva marca, que ha donat nom a la seva pàgina web professional: www.editorapeuta.cat.
És autora del relat terapèutic El camí de l’amor i de la guia-diari ¿Hacemos el Camino de Santiago? ¡Te acompaño!.
Actualment, col·labora amb diverses editorials i autors, té consulta pròpia per acompanyar persones que volen fer un procés terapèutic d’autoconeixement o de creixement personal, i va fent camí com a lletrista i com a escriptora de contes infantils i relats.
En aquest llibre trobareu cent propostes per conèixer-nos millor, acceptar-nos, validar-nos i, sobretot, per aprendre a estimar-nos més, mitjançant apunts teòrics i exercicis pràctics que conviden a reflexionar, qüestionar-nos, desbloquejar-nos, experimentar...
Aprendrem a créixer i a ser persones millors, però, primer, cal estar oberts als canvis; cosa que demana calçar-nos les botes i caminar, ensopegar, caure, aixecar-nos, tornar a caure i tornar a remuntar. Perquè l’autoconeixement i l’autoestima exigeixen temps, consciència i responsabilitat, i també voluntat, paciència, compromís i constància.
Aquestes propostes ens serviran per practicar, explorar i, en definitiva, per millorar la relació amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn. És un llibre que, al cap i a la fi, ensenya a estimar-se, a estimar-se molt. Estàs a punt per fer-ho més bé que ningú? Bon viatge!
• Col·lecció De Cent en Cent – 49 •
Eva Mengual Alexandri
Primera edició: setembre del 2018
© Eva Mengual Alexandri
© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9034-787-4
Presentació
I. Inspiracions dels que en saben
1. Estimar-se i prou
2. Convertir-nos en persones, Carl Rogers
3. La filosofia o teràpia Gestalt, Fritz Perls
4. Les cinc llibertats, Virginia Satir
5. Les idees irracionals i l’autoacceptació incondicional, Albert Ellis
6. Els sis pilars de l’autoestima, Nathaniel Branden
7. L’escala d’autoestima de Rosenberg
8. Els tres estats de l’autoestima, Martín Ross
9. Les zones errònies, Wayne W. Dyer
10. Guarir la nostra vida, Louise L. Hay
11. Intuïció i creativitat, Clarissa Pinkola
12. De l’autoestima a l’egoisme, Jorge Bucay
13. Una teoria de la seguretat personal, Antoni Bolinches
14. Què no és l’autoestima?
II. Qüestions bàsiques: punt de partida
15. Rebre i estimar els pares.
16. Som el que ens diem
17. La nostra aportació al món
18. Invisibilitat versus visibilitat
19. Aprendre a dir que no
20. Ser responsables de nosaltres
21. Beneficis d’una autoestima baixa
III. Saber qui som
22. Jo soc Jo. Tu ets Tu
23. L’autoconcepte
24. L’autoconeixement
25. L’efecte mirall
26. Atenció als nostres valors
27. Atenció a les creences limitadores
28. El jutge intern
IV. De la genuïnitat
29. Ets una meravella
30. Aprendre de tu mateix
31. Fora comparacions!
32. Aprendre dels altres
V. De quan en fem un gra massa
33. Menys obligacions i més plaer
34. Dos perills: egotisme i narcisisme
35. Vigilar amb l’autoexigència
36. Atenció als falsos premis de consolació
VI. «C’est la vie»
37. La pregària de la serenitat
38. Què no podem canviar?
39. Què podem canviar?
40. Com podem distingir el que podem canviar i del que no?
VII. De les necessitats bàsiques i els desigs
41. La piràmide de les necessitats
42. Pertànyer a un grup
43. Les sis etapes de l’experiència
44. Revisar l’estat vital
45. Sobre la sexualitat
46. Dues preses de felicitat
47. Del «no vull» al «sí vull»
48. Abraçar els teus somnis
49. La carta als Reis
VIII. De la seguretat i la confiança
50. Podem amb tot i més!
51. La consigna del «sí»
52. Aprendre a gestionar la por
53. Desenvolupar la resiliència
54. Som éssers canviants
55. Viure el present
56. De malpensar a confiar
57. La bona comunicació
58. Abraçar i protegir el jo petit
IX. De l’amor propi
59. Acceptació de la pròpia personalitat
60. Acceptació del propi cos
61. Acceptació de les pròpies emocions
62. El secret de la papallona
63. I tu, com et tractes?
64. Tots som intel·ligents
65. La intel·ligència emocional
66. La intel·ligència social
67. Viure en l’abundància i la gratitud
68. Sobre els errors propis
69. Sobre els errors dels altres
70. Aprendre a rebre els elogis
71. Filtrar la «metralla» externa
72. Les relacions, millor sanes
73. I tu, com et relaciones?
74. A la recerca de la vergonya sana
75. A la recerca de la culpa sana
X. Unes quantes accions estratègiques
76. Pinta-t’ho bonic!
77. Riu de tu i amb tu
78. Tenir una afició o professió realitzadora
79. Acció o reacció?
80. Elaborar objectius
81. Si no funciona, prova una altra cosa
82. Viatja en solitari
XI. Unes quantes accions creatives
83. Una carta per a tu
84. Canta la teva cançó
85. L’escriptura és terapèutica
86. La lectura també és terapèutica
87. L’amor és dins teu
88. Creativitat i autoestima
89. Fes-te un homenatge
XII. Del soroll extern al so intern
90. Molt soroll per no res
91. A la recerca de l’espai propi
92. Els beneficis de la respiració i la meditació
93. La veu de la intuïció i les sincronicitats
94. Els missatges dels somnis
95. El procés terapèutic
XIII. De l’educació en l’autoestima
96. Drets emocionals per a petits i grans
97. Els vuit sinònims del verb ‘educar’
XIV. Quan ens estimem…
98. Som on toca i quan toca
99. Generem més atracció
100. Cal celebrar el camí que fem
Epíleg
Agraïments
Bibliografia
Així que em llençaré a l’abisme,
potser, i les ales bategaran.
Ja no és temps de mirar enrere
sinó de volar ben alt, doncs la por ja és ben lluny d’aquí.
LU ROIS
La idea d’aquest llibre va sorgir del meu amic i xerpa Francesc Miralles. «Cent idees sobre l’autoestima?!», li vaig dir, posant-me les mans al cap. Animada per ell i altres persones estimades, però, m’hi vaig embarcar.
Curiosament, el tema de l’autoestima ha estat el punt de partida en el camí del meu creixement personal, la pista per començar a treballar-me per comprendre’m millor, acceptar-me, validar-me i, en definitiva, aprendre a estimar-me més. Ja fa deu anys que vaig començar i puc dir satisfeta que, malgrat saber que aquest camí dura tota la vida, n’he après molt més del que m’hauria imaginat.
Per tot això, penso que la proposta de fer aquest llibre no em va arribar perquè sí. Res passa perquè sí, o almenys això comprovo cada dia de la meva vida.
Les cent idees que conté aquest llibre són fruit, doncs, del meu camí vital personal, acadèmic i professional. De la mateixa manera que cada mestre té el seu llibret, cada aprenent té el seu manual, i aquest és el meu, ara i sempre. Hi he posat tots els coneixements de què disposo avui dia, tota la meva experiència terapèutica i formativa i, en especial, tot el meu amor.
Així, atesa la veritat de la meva pròpia experiència, els continguts i el missatge d’aquest llibre també són veritat; per tant, poden servir d’inspiració a altres persones, com per exemple a tu. Almenys, aquest és el meu desig.
Durant el temps en què he estat escrivint capítol rere capítol, he pogut comprovar, d’una banda, que el grau d’autoestima condiciona tots els aspectes de la nostra vida, intervenint en la nostra manera de funcionar, de pensar, de sentir, de veure el món… I de l’altra, que la consciència és la clau per a l’autoconeixement i és necessària per a la recerca d’una bona autoestima. Gràcies a la consciència, detectem tot allò que no veiem quan vivim de manera automàtica, els nostres punts febles o dificultats. El fet de no veure’ls no impedeix que en patim les conseqüències, per tant, posar-hi llum permet conduir millor la nostra vida.
No podem apujar els nivells d’autoestima d’un dia per a l’altre. Es tracta d’un procés que, a més de temps i consciència, demana moltes coses més, com ara presència, responsabilitat, voluntat, paciència, compromís, constància… I, per damunt de tot, molt d’afecte i comprensió.
Per tal d’entrar en matèria, a part de la teoria, que he procurat de servir breu i lleugera, hi he inclòs tants exercicis pràctics com he pogut, per convidar a reflexionar, experimentar, qüestionar-se, canviar el xip, mobilitzar-se, avançar, desbloquejar-se… i conèixer-se una mica més. L’objectiu final: estimar-se molt! Algunes propostes poden resultar més formals i d’altres, més estranyes però, per a mi, totes són útils i reveladores, en diferents graus. Recomano de vèncer mandres o pors i aventurar-se a la vivència, ja que tan sols amb teories no n’hi ha prou per aprendre d’un mateix i de l’art d’estimar-se.
Dit això, et desitjo un bon viatge a la recerca del teu amor propi. M’emociona i em fa feliç acompanyar-t’hi a través d’aquestes pàgines…
EVA MENGUAL ALEXANDRI
A tu, mare, que em vas estimar tant
i m’abraces quan et somio i et recordo…
A tu, pare, que m’acompanyes
amb tant d’amor i respecte.
A tu, que en llegir aquest llibre
li dones sentit, valor i vida.
El concepte autoestima ha estat definit de mil i una maneres, però l’autoestima és, senzillament, estimar-se i prou. Però no sempre ens resulta tan fàcil. Em venen al cap algunes preguntes per esbrinar si ens estem estimant o no:
– Et respectes i et fas respectar?
– T’acceptes i et valides, sense l’ajut dels altres?
– Confies en les teves capacitats?
– Et comprens en moments difícils?
– T’ajudes quan sents que no te’n surts?
– Et tractes amb afecte?
– Et deixes en pau quan no en saps més?
– En definitiva, et deixes ser?
Com que cadascú és un món, estimar-se és també el que tu decideixis segons els teus desitjos i necessitats.
Estimar-se és tot un aprenentatge i sovint busquem fora aquest amor que no sabem donar-nos. I jo em pregunto: oi que mai no demanem a ningú que respiri per nosaltres? No, perquè respirem de forma automàtica i natural. De la mateixa manera, l’autoestima també hauria de ser una funció automàtica i natural del nostre organisme. En qualsevol cas, si pel que sigui no és així, és important considerar que:
Estimar-se és també una decisió.
En un relat terapèutic que vaig publicar,1 la protagonista, que viu un procés de recuperació de l’autoestima, rep aquest missatge del Cian, un pagès savi i experimentat:
––Máire, l’amor té moltes formes, ja ho saps, però no el busquis en els altres, sinó dins teu. Només has de fer la teva vida, la que tu vulguis fer: observa’t, cuida’t, estima’t, tal com has fet aquest temps aquí tota sola, i trobaràs el teu amor. Quan el trobis, veuràs que en tens de sobres per a tu, per al teu fill i també per als altres, i això és el que et farà sentir segura i forta. L’amor és dins teu, recorda-te’n sempre.
Com més gran és l’amor que ens tinguem, menys necessitat tindrem d’anar a pidolar-lo o —pitjor encara— d’exigir-lo a fora, als altres.
Si no ho fas tu primer, qui ho farà?
Només estimant-nos sabrem estimar bé els altres i aprendrem a ser estimats, que de vegades ens costa. És així com l’amor s’alimenta i es fa cada dia més gran.
Què vols fer cada dia per estimar-te més?
1 El camí de l’amor.
Segons el psicoterapeuta humanista Carl R. Rogers (1902-1987), creador de la teràpia centrada en el client,2 en obrir-nos a escoltar el que ens passa, desenvolupem la nostra capacitat de percebre i acceptar emocions que sempre hem negat i rebutjat, i en prenem consciència.
Aprendre a escoltar-nos és començar a acceptar-nos.
Tres de les actituds que esmenta Rogers poden ajudar-nos a escoltar-nos i acceptar-nos en el nostre dia a dia:
– Autenticitat i coherència: permetre’ns sentir el que realment sentim i actuar en consonància amb aquests sentiments.
– Acceptació positiva incondicional: acceptar sense reserves ni judicis el que pensem, el que sentim i el que fem a cada moment, tal com som.
– Comprensió empàtica: comprendre amb afecte, respecte i compassió els nostres pensaments i sentiments, com quan ho fem amb els altres, cosa que, curiosament, ens resulta més fàcil.
Quines d’aquestes actituds poses més en pràctica en el teu dia a dia i quines no?
Només podem començar a fer canvis quan ens acceptem tal com som i, de fet, el canvi arriba gairebé sense que ens n’adonem. Però qui som realment? Com podem arribar a ser nosaltres mateixos? Segons Rogers, mitjançant un procés3 per convertir-nos en persones, del qual destaco dues accions:
– Treure’ns les màscares defensives amb què ens enfrontem a la vida: evitar el posat fals amb què anem pel món (de supersegurs, d’ajudadors, de simpàtics, de víctimes, etc.). No es tracta d’interpretar cap paper.
– Experimentar plenament les emocions que sovint ocultem: permetre’ns de viure les nostres emocions, tant les que ens són agradables com les desagradables.
Així, descobrim o deixem sortir la persona que som realment.
– Quin paper adoptes davant la vida o quina màscara et poses sovint?
– Què pot passar si et treus aquesta màscara i et mostres tal com ets?
– Quines emocions evites sentir o mostrar?
– Què pot passar si sents o mostres aquestes emocions?
Obrir-nos al que hi ha en nosaltres, ara i aquí, ens fa ser més reals i ens permet confiar en nosaltres i prescindir de l’aprovació o del rebuig dels altres. Així, vivim d’acord amb les nostres regles i ens convertim en persones.
2 Rogers parla de «clients» —i no de «pacients»— per tal de reforçar la seva importància i participació en el procés terapèutic, com a agents actius —i no pas passius, com indicaria el terme pacient.
3 El proceso de convertirse en persona, Carl R. Rogers.
La intenció de la teràpia gestàltica, segons el metge, psiquiatre i psicoterapeuta alemany Fritz Perls (1893-1970), és ajudar-nos a retrobar la mateixa capacitat d’autoajuda. Així evitem «repenjar-nos» més del compte en els altres o en els fets externs.
Perls partia de la premissa que tots tenim els recursos necessaris per gestionar el que ens porta la vida. Les seves paraules poden resultar molt útils per reforçar la nostra autoestima:
Sigues com tu ets, de manera que puguis veure qui ets i com ets. Deixa per uns moments el que has de fer i descobreix el que realment fas. Arrisca una mica, si pots. Sent els teus propis sentiments. Digues les teves pròpies paraules. Pensa els teus propis pensaments. Sigues el teu propi ésser. Descobreix. Deixa que el pla per a tu sorgeixi dins teu.
La filosofia o teràpia Gestalt promou una actitud oberta a la pròpia experiència, sigui quina sigui. A propòsit de l’autoestima, vull destacar alguns «manaments» gestàltics:4
Viu aquí, relaciona’t més amb el que hi ha que no amb el que no hi ha.
Prestar més atenció al que no hi ha (tant en l’aspecte físic o material com psicològic) ens fa viure des de la mancança, des del convenciment que sempre ens falta alguna cosa. Si volem tenir una bona autoestima, hem de deixar de percebre’ns com a éssers incomplets i estimar-nos tal com som i tinguem el que tinguem.
Prestar més atenció al que sí que hi ha ens farà valorar el que sí que som i el que sí que tenim i ens sentirem més agraïts amb la vida.
Tria expressar abans que manipular, explicar, justificar o jutjar.
Amb aquestes quatre accions, el que aconseguim és marejar la perdiu i distreure’ns del que realment ens passa. De fet, quan justifiquem o jutgem, estem evitant sentir alguna emoció que no ens acaba d’agradar. No és el mateix dir «no em truca, és un impresentable» (jutjar) que «no em truca, estic inquieta/enfadada/trista» (expressar).
No acceptis cap altre «hauria de…» que no sigui el teu: no adoris cap ídol.
Es tracta de confiar en nosaltres i en les nostres normes internes, no en les dels altres («hauries de fer exercici», «hauries de ser més constant», «hauries de sortir menys», «no hauries de veure aquest home»…) per més que tinguin bones intencions.
Responsabilitza’t plenament de les teves accions, sentiments i pensaments.
El que fem, sentim o pensem és responsabilitat nostra, n’hem de respondre tan sols nosaltres. És a dir, no són els altres els qui ens provoquen els sentiments, ni qui ens fan actuar d’una manera concreta, i encara menys pensar. Sovint sentim «m’has fet enfadar!» Com? No, perdona: ets tu qui t’has enfadat. Sí? És molt habitual declinar responsabilitats o —com se sol dir popularment— passar la pilota als altres.
Accepta ser com ets.
No hem de confondre acceptació i resignació. Acceptar té més a veure amb la comprensió i amb l’amor envers nosaltres.
Aplicar aquestes màximes en el dia a dia ens permetrà acostar-nos més al que som realment i actuar en consonància amb nosaltres.
4 La vieja y novísima Gestalt: Actitud y práctica de un experiencialismo ateórico, Claudio Naranjo.
La nord-americana Virginia Satir (1916-1988), psicoterapeuta, treballadora social i mare de la teràpia familiar, deia que per poder escoltar, sentir, entendre i connectar amb un mateix i amb l’entorn, és clau aprendre a ser autèntics —en el sentit de genuïns— i desenvolupar una bona autoestima.
Afirmava, a més, que per connectar d’una manera profunda amb els altres hem de tenir una actitud amorosa envers nosaltres mateixos.
D’acord amb aquestes premisses d’autenticitat i amor propi, Satir va considerar la importància d’atorgar-nos les cinc llibertats5 següents:
1. La llibertat de veure i escoltar el que hi ha ara i aquí,
en lloc del que hi hauria d’haver, hi va haver o hi haurà.
2. La llibertat de dir el que sento i penso,
en lloc del que hauria de sentir i de pensar.
3. La llibertat de sentir el que sento,
en lloc del que hauria de sentir.
4. La llibertat de demanar el que vull,
en lloc d’haver de demanar sempre permís.
5. La llibertat d’arriscar-me pel meu compte,
en lloc d’optar únicament per estar «segura» i no pertorbar la tranquil·litat.
No tothom es permet aquestes llibertats. I tu? Comprova-ho:
– Veus i escoltes el que hi ha, ara i aquí?
– Dius el que sents i penses?
– Sents el que sents? És a dir, et deixes sentir el que sents?
– Demanes el que vols? O només estàs pendent de la demanda de l’altre?
– T’arrisques pel teu compte? És a dir, surts de la teva zona de confort?
Pots respondre les preguntes amb un percentatge, amb puntuació (de l’1 al 10), o bé amb l’escala d’adverbis «mai, de vegades, sovint, sempre».
Vigila amb els «no, però…» o «sí, però…» de les teves respostes: sovint són paranys o excuses per evitar reconèixer i acceptar la teva realitat. Potser no ets tan lliure com et penses…
Si volem trobar respostes encara més productives i reveladores, podem fer-nos aquestes altres preguntes:
– Ets lliure o no?
– Vols ser-ho o no?
– Què t’impedeix ser lliure?
Estar amb el que hi ha ara i aquí, dir el que sentim i el que pensem, deixar-nos sentir el que sentim, demanar el que volem i prendre riscos, ens farà tenir una bona autoestima. Comprovarem que qui decideix sobre la nostra vida som, exclusivament, nosaltres.
Com més llibertat quant als propis pensaments, emocions i accions, més satisfacció i benestar amb nosaltres mateixos; per tant, més autoestima. És un cercle virtuós.
En endavant, a ser més lliures!
5 En contacto íntimo. Cómo lograr una relación auténtica con uno mismo y con los demás, Virginia Satir.
Albert Ellis (1913-2007), psicoterapeuta cognitiu nord-americà, va ser el creador de la teràpia conductual racional-emotiva. Sostenia que la causa de molts dels nostres problemes i patiments són els pensaments irracionals,6 és a dir, interpretacions, regles o creences que tenim interioritzades i les dotem de veritat absoluta.
Algunes de les onze creences que enumerava Ellis són:
– Necessitem gairebé sempre ser estimats i aprovats pels altres.
– Hem de ser competents en qualsevol activitat que emprenguem.
– Les persones que ens fan mal o que ens fereixen són dolentes i perverses, i les hem de culpar, condemnar i castigar severament.
– És horrible, terrible o catastròfic que les coses no vagin pel camí que voldríem.
– Els fets externs no desitjats causen bona part de la nostra infelicitat.
– La nostra valoració i autoacceptació depèn de la perfecció de les nostres accions i del grau d’aprovació dels altres.
Després, Ellis les va resumir en tres creences irracionals bàsiques:
– Necessitem fer les coses bé per merèixer l’aprovació dels altres.
– Volem que els altres actuïn amb nosaltres de manera agradable, considerada i justa.
– Esperem que la vida ens permeti aconseguir el que volem còmodament i sense esforçar-nos gaire.
Aquestes creences no es basen en la realitat, i ens poden produir un dolor i un patiment desmesurats, a més de condicionar les nostres relacions (amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn).
Res del que s’afirma en aquestes tres creences irracionals són certeses absolutes. La proposta d’Ellis per desmuntar-les és posar-les damunt la taula per qüestionar-nos-les a partir de quatre preguntes:
– Hi ha alguna evidència que sustenti la creença?
– Amb quina altra evidència em puc enfrontar a aquesta creença?
– Què és el pitjor que em pot passar si abandono la creença?
– Què és el millor que em pot passar si abandono la creença?
Davant la creença «mai no trobaré parella», podríem respondre:
– Fins ara no he trobat cap parella.
– Que no hagi passat no vol dir que no pugui passar en endavant.
– De fet, no pot passar res.
– El millor que pot passar és que trobi parella.
Les respostes faciliten una nova visió racional del tema.
D’altra banda, Ellis va destacar també la importància de l’autoacceptació incondicional. Proposava d’acceptar-nos pel que som, i no pel que hem fet, i convèncer-nos que tenim un valor intrínsec com a éssers humans. De fet, deia que estar vius ja ens dona un valor en si.
Valorar el ser per damunt del fer.
Des d’aquesta autoacceptació incondicional, et convido a fer l’exercici següent:
– Amb quines idees o creences et limites o et boicoteges? Per exemple: «després d’un cop de sort ve una desgràcia».
– Hi ha alguna evidència que sustenti cada creença? Per exemple: «la vida reparteix sort i quan ens toca mereixem gaudir-ne».
– Amb quines altres evidències et pots enfrontar a cada creença?
– Què és el pitjor que et pot passar si abandones cada creença?
– Què és el millor que et pot passar si abandones cada creença?
Si aconsegueixes elaborar noves evidències més racionals i ajustades a la realitat, podràs ampliar el territori on et mous. En conseqüència, la relació amb tu, els altres i el món millorarà en versemblança i coherència, dos valors estretament emparentats amb l’autoestima.
6 Manual de terpia racional-emotiva, Albert Ellis i Russell Grieger.
El psicoterapeuta canadenc Nathaniel Branden (1930-2014) va proposar sis pràctiques bàsiques7 per a una millora de l’autoestima:
La pràctica de viure conscientment.
Significa ser tan conscients com puguem de les nostres accions i els nostres propòsits, valors i objectius, i comportar-nos d’acord amb el que veiem i coneixem; ser conscients també de l’entorn.
La pràctica de l’acceptació de si mateix.
Vol dir valorar-nos, validar-nos, tractar-nos amb respecte; deixar-nos pensar el que pensem, sentir el que sentim, desitjar el que desitgem, fer el que hem fet i ser el que som; ser compassius amb —o amics de— nosaltres mateixos, sense enfrontaments. Sense aprovar-ho tot ni tancar-nos a possibles canvis i millores. La paradoxa, en aquest sentit, està servida, diu Branden: l’acceptació del que hi ha és condició prèvia per al canvi i la negació del que hi ha ens deixa estancats.
La pràctica de la responsabilitat de si mateix.
Es tracta de ser responsables dels nostres actes i de les nostres fites; en definitiva, de la nostra vida i del nostre benestar. Som responsables del que desitgem, del que triem, del que aportem a la feina i a les relacions, de les tries, conductes i prioritats pròpies, de la nostra felicitat personal, dels propis valors i del nostre nivell d’autoestima.
La pràctica de l’autoafirmació.
És afirmar-nos que tenim el dret d’existir, de valer-nos per nosaltres mateixos, de ser qui som i de tractar-nos sempre amb respecte. La nostra vida ens pertany i no hem de viure d’acord amb les expectatives dels altres.
La pràctica de viure amb propòsit.
Podem tenir un o més propòsits vitals, ja sigui muntar un negoci propi, escriure, crear una família o viatjar arreu del món, etc., la qual cosa ens exigeix desenvolupar i aplicar les nostres capacitats i autodisciplina. Sense propòsit, ens lliurem en mans de l’atzar i de la casualitat, anem a la deriva.
En relació amb aquesta pràctica, els japonesos afirmen que tothom tenim un ikigai, un motiu per existir. Aquesta raó de ser dona satisfacció, felicitat i sentit a la nostra vida. El concepte ikigai es pot traduir com ‘la felicitat d’estar sempre ocupat’ i sembla que és una de les causes de la llarga esperança de vida que tenen els habitants del Japó, especialment els de l’illa d’Okinawa.8
La pràctica de la integritat personal.
Significa tenir una conducta coherent amb els nostres ideals, valors, conviccions, normes i creences. En cas que les nostres normes ens portin a l’autodestrucció, caldrà qüestionar-les.
Finalment, per poder assolir les sis pràctiques fa falta, segons Branden, esforç, perseverança, voluntat —vèncer la mandra, quan és mandra—, valor i, sobretot, no evitar el malestar, ja que sovint és el motor del nostre creixement espiritual. I tota l’energia que demana aquest compromís sorgeix, únicament, del nostre amor propi, de l’amor a la nostra vida. I aquesta és la força o el setè pilar que impulsa els altres sis.
Si integrem en el nostre dia a dia totes aquestes pràctiques (consciència, autoacceptació, responsabilitat, autoafirmació, tenir un propòsit, integritat i amor propi), confiarem en nosaltres mateixos i tindrem més autoestima.
7 Los seis pilares de la autoestima, Nathaniel Branden.
8 Ikigai. Els secrets del Japó per a una vida llarga i feliç, Héctor García i Francesc Miralles.
El sociòleg novaiorquès Morris Rosenberg (1922-1992) va desenvolupar un estudi9 amb 5.024 estudiants de 3r i 4t de secundària de deu escoles per tal de mesurar el grau d’autoestima.
L’estudi consisteix a marcar les deu afirmacions següents segons si hi estàs molt d’acord (A), d’acord (B), en desacord (C) o molt en desacord (D):
Un cop marcades totes les respostes, caldrà puntuar-les d’aquesta manera:
Del 4 a l’1, les afirmacions formulades en negatiu (2, 5, 8, 9 i 10): A = 4 / B = 3 / C = 2 / D = 1
De l’1 al 4, les afirmacions formulades en positiu (1, 3, 4, 6 i 7): A = 1 / B = 2 / C = 3 / D = 4