reading

Imatge de coberta: Pérez de Rozas. Sortida cap al front d’Osca de la columna Garcia Oliver (28/08/1936). Arxiu Fotogràfic de Barcelona

INTRODUCCIÓ

Els fets de l’any 1936 són cabdals per a la història contemporània de Catalunya. Aquest període inclou qüestions polítiques i socials de gran abast. El fenomen de les milícies va suposar l’escenificació de la revolució que vivia el país i va permetre consolidar una situació de resistència als militars sollevats, més enllà de qualsevol previsió raonable. Les milícies antifeixistes de Catalunya han estat estudiades de manera parcial i sempre dins de processos més amplis, relacionats amb la Guerra Civil, però mai com a fet específic i complex. Per a alguns, els milicians representen l’encarnació dels valors i de l’idealisme pur, dins una visió quasi romàntica dels fets. Per a d’altres, són una turba violenta i desorganitzada, poc combatius i menys efectius encara al camp de batalla. La imatge col·lectiva que en general es té de les milícies de voluntaris surt d’aquestes dues posicions. Sens dubte, això és fruit de la simplificació del relat de la Guerra Civil a Catalunya, una lectura que es dibuixa a partir de situar en un costat els partidaris de fer primer la guerra i després la revolució, i a l’altre costat els partidaris de fer la revolució i la guerra alhora. La visió negativa inclou la creença, força estesa, que situa les columnes de milicians com a forces al servei de cada una de les organitzacions antifeixistes —sense que existís cap estament que les regulés, equipés ni financés—, i el Comitè de Milícies Antifeixistes com a ens absolutament controlat per la CNT, o que no tenia res a veure amb ERC. La idea de les columnes de milicians —totes— robant i assassinant a mesura que avançaven sobre el terreny també forma part de l’imaginari col·lectiu. Que el milicià, que passava l’estona, fugia en sentir els primers trets i era indisciplinat. Que les dones milicianes eren prostitutes. Que hi havia molt lumpen de barris baixos. Fins i tot existeix la idea que no eren forces catalanes, en el sentit més estricte de l’expressió. Gran part de la bibliografia existent sobre aquest tema s’ha encarregat de transmetre aquests tòpics sobre les milícies i els milicians i, també, de reproduir clixés i informacions poc contrastades. El cinema i la televisió, poc afortunats en aquest aspecte, han ajudat a perpetuar aquesta idea negativa de les milícies antifeixistes.

La versió positiva, molt menys estesa, dibuixa les milícies com a forces revolucionàries al servei de la CNT, on la resta de les organitzacions eren residuals i de baixa qualitat. Sovint s’afirma que es van boicotejar les milícies per frenar la revolució, que tot era un complot contra la CNT, que la CNT no era catalanista i que no defensava la Generalitat.

Aquest llibre ofereix una nova perspectiva d’aquest moment històric, obtinguda, fonamentalment, a partir de l’estudi de fonts primàries i documentació d’arxiu inèdita.

El Centro Documental de la Memoria Histórica ha estat un dels arxius sobre el qual s’han centrat més esforços. Conté gran quantitat d’informació relativa al Comitè Central de Milícies i a les columnes que van combatre a l’Aragó i a Madrid. D’altra banda, s’han analitzat els 191.084 documents del fons de subsidis de milicians, que actualment es troba dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. De l’Arxiu General Militar d’Àvila han estat de gran valor les actes del Consell Executiu de la Generalitat dels mesos de novembre i desembre de 1936. És a partir d’aquestes actes que s’ha pogut dilucidar la tasca de la Conselleria de Defensa i les dificultats que van implicar la falta de finançament, la qüestió de les armes a la rereguarda i la militarització de les milícies. Ha estat cabdal la informació obtinguda a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. Aquest arxiu conté un nombre considerable de les actes del Comitè Central de Milícies Antifeixistes dels mesos d’agost i setembre, que han estat fonamentals per entendre el funcionament, la posició ideològica i les problemàtiques que va haver d’afrontar aquest comitè. També han servit per copsar el grau de relació entre el Comitè i la Generalitat, i per contrastar informació procedent de fonts bibliogràfiques. El fons Tarradellas també ha proporcionat informació de gran interès per entendre els aspectes financers relacionats amb el manteniment de les columnes de milicians. El fons de la CNT i de la FAI, dipositat a l’International Institute of Social History d’Amsterdam, ha estat molt utilitzat per abordar diversos aspectes relacionats amb el Comitè, les columnes i la posició personal dels homes de l’organització, que ocupaven llocs de responsabilitat durant aquest període, així com de l’organització mateixa. Finalment, ha estat de gran interès el fons Del Barrio, dipositat a l’arxiu del Pavelló de la República de Barcelona. José del Barrio, home fort del PSUC i de la UGT al front d’Aragó, va conservar gran quantitat de documents i informes que ell mateix havia redactat per al Comitè de Guerra del PSUC-UGT a la rereguarda, a partir dels quals es poden entendre diversos aspectes de la divisió política i l’evolució del sector nord del front d’Aragó. Són particularment interessants les actes del Comitè de Guerra del front d’Aragó del 13 d’octubre de 1936, en què es va decidir el comandament únic del front, i on van ser presents tots els caps i representants de les diferents faccions polítiques d’aquest front.

La utilització de premsa i hemeroteca ha estat molt limitada, malgrat l’abundància d’aquests materials als arxius. Hem considerat la premsa escrita com un element de guia cronològica, per tal de certificar o validar altres informacions, però n’hem limitat molt l’ús. La premsa de l’època era poc objectiva i freqüentment utilitzada com a canal de propaganda. S’ha considerat que l’ús discrecional d’aquesta font podria provocar una visió distorsionada sobre determinats fets.

L’anàlisi de documentació original contraresta un relat que, fins a la data, s’havia fonamentat en mitges veritats o en falsedats absolutes i aporta el nivell de concreció necessari per posar fi, definitivament, a molts dels mites que durant anys havien envoltat aquests fets. Per fer-ho, ha estat fonamental respondre les grans qüestions que permeten la comprensió del moment.

S’ha especulat molt sobre qui ostentava el poder a Catalunya durant els mesos posteriors al cop d’estat militar. Sovint s’ha plantejat una dicotomia entre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i la Generalitat de Catalunya. Nosaltres hem considerat, com a punt de partida, que el control de l’exèrcit és definitiu, ja que, a la pràctica, no existeix poder més efectiu que aquest.

En aquest sentit ha estat important aclarir a quin poder polític responien les milícies. Calia saber qui finançava la guerra, i de quina manera, i, en conseqüència, qui en determinava el desenvolupament marcant objectius i estratègies de comandament. La bibliografia atorga sistemàticament aquest paper a sindicats i partits polítics del Front Popular o al Comitè Central. S’havia de delimitar el paper desenvolupat per la Generalitat i el del Govern de la República. Era important saber qui mantenia l’esforç de guerra, qui s’encarregava del subministrament d’armament i avituallaments. Vam considerar que el finançament del sou dels milicians era un assumpte clau per tal de determinar qui dirigia la guerra durant els mesos inicials del conflicte.

Una altra qüestió rellevant ha estat delimitar quantes i quines van ser les columnes de milicians finançades des de Catalunya. S’ha generat un corpus d’informació de totes les columnes catalanes que van estar actives entre juliol i desembre de 1936. Aquest inclou, sempre que ha estat possible, la data d’organització, el nom dels seus comandaments, els fronts o zones de front on havien combatut, el volum de la unitat, la composició ideològica dels milicians i, també, el percentatge i la presència de militars, estrangers o dones. La informació relativa a aquests tres darrers col·lectius era la més difícil de calibrar a partir de la bibliografia, ja que pràcticament no s’hi fa referència.

Hem establert quin va ser el grau de participació dels militars professionals en les columnes per tal de demostrar que les afirmacions sobre la poca capacitat tàctica i operativa de les columnes són infundades. Les dones no havien estat mai tractades com un subjecte membre de les forces combatents. A elles se’ls atribuïa alguna mena de rol residual i només durant les setmanes inicials del conflicte. D’altra banda, només es considerava que les dones d’ideologia anarquista havien combatut al front com a milicianes, i sovint aquestes eren tractades per la bibliografia com a prostitutes. Calia, doncs, determinar el paper de la dona a les milícies tant com fos possible; a més, aquest punt representava l’autenticitat del concepte de revolució aplicat a la guerra.

El darrer col·lectiu que no havia estat objecte d’estudi en el context de les milícies era el format pels combatents estrangers. Es tenia coneixement d’alguns homes i dones que es trobaven a Barcelona amb motiu de la celebració de les Olimpíades Populars i n’hi havia algunes informacions fragmentades. Historiogràficament, l’organització de les Brigades Internacionals havia acaparat tota l’atenció, la qual cosa havia relativitzat la participació dels homes i dones d’origen estranger que s’havien enquadrat a les columnes catalanes.

Pel que fa a la informació relativa als membres de les milícies, s’havia de delimitar el nombre total d’homes i dones que en van formar part, els percentatges ideològics del conjunt i la seva procedència geogràfica, tant de dins com de fora de Catalunya.

També consideràvem important observar l’evolució política dels tres fronts on van ser presents les columnes de milicians —Mallorca, Madrid i l’Aragó— i la relació que es podia establir en els tres fronts en funció de l’evolució política de l’estructura militar a Catalunya.

La part final del llibre se centra en el procés de canvi i reconversió de les milícies cap a allò que es va esdevenir durant els mesos posteriors a l’octubre de 1936: com s’havia produït i per què; qui l’havia liderat i com. Aquesta darrera part havia d’incloure aspectes fonamentals, com el comandament únic, la qüestió de les armes a la rereguarda, la militarització de les columnes i la creació del nou Exèrcit Popular de Catalunya. En tot plegat, la Conselleria de Defensa hi tenia un paper fonamental; calia delimitar quin era aquest paper i qui havia impulsat l’evolució de l’organització militar de Catalunya. Entendre com s’havia produït la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i la posició de les organitzacions podia aportar dades sobre els fets polítics que va viure Catalunya durant l’any 1937 i fins al final de la guerra.

La present obra busca aprofundir en diversos aspectes relacionats amb la història dels voluntaris del que podríem anomenar Exèrcit de Catalunya. Se n’analitza el sistema d’organització, la composició ideològica, la quantitat i el valor numèric de les columnes, els fronts de combat, el paper dels militars republicans i el finançament. També s’analitza l’evolució política a la rereguarda, la posició de les diferents organitzacions polítiques i sindicals i la relació entre el Govern de Catalunya i el de la Segona República Espanyola. Un moment molt concret, dinàmic i carregat d’incertesa davant l’amenaça d’una guerra llarga i difícil; però, alhora, un moment únic en la història de Catalunya, on tot estava per fer i tot era possible.

1. EVOLUCIÓ POLÍTICA
DE LA REREGUARDA

El 20 de juliol de 1936 es va donar per finalitzat el sollevament dels militars a Barcelona. Forces d’ordre públic, militars fidels al govern i membres de les organitzacions del Front Popular i del sindicat CNT havien aconseguit derrotar el cop d’estat a Catalunya. De manera simultània, s’havia iniciat un procés revolucionari: una revolució social, de classe, però també una fractura en les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya. Les lleis i els mecanismes polítics de l’Estat espanyol van desaparèixer a Catalunya des del moment en què els militars havien estat vençuts i la 4a Divisió, que es trobava desplegada a Catalunya, havia estat desmobilitzada per ordres del Govern republicà.

Malgrat el fracàs de la insurrecció, part del territori espanyol havia quedat sota control dels sollevats. A l’Aragó, la regió més propera a Catalunya, els militars colpistes controlaven la situació. Com a contramesura per evitar un probable atac sobre Catalunya des de la província veïna, es va acordar enviar, en direcció a Saragossa, columnes armades formades per militants de les organitzacions antifeixistes i per militars afectes.

Per organitzar i coordinar aquestes forces militars i per materialitzar l’aliança antifeixista, es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, organització legalment avalada i finançada, en bona part, pel Govern de la Generalitat.

El Comitè Central de Milícies Antifeixistes

La formació del Comitè Central de Milícies havia estat precedida de reunions entre els representants de les organitzacions que s’havien oposat a l’intent de cop d’estat i el president de la Generalitat, Lluís Companys.

Com explicava Josep Antoni del Pozo en la seva tesi doctoral, Poder legal i poder real a la Catalunya revolucionària de 1936, per comprendre el caràcter de l’organisme constituït el 21 de juliol s’han de tenir presents els elements que van intervenir en la seva creació. La versió que esdevingué «oficial» —és a dir, l’explicació de les raons que conduïren el Govern de la Generalitat a participar en la formació d’un organisme que, en la seva primera declaració, proclamava la necessitat d’implantar un «ordre revolucionari» a Catalunya, i que, amb posterioritat, apareixeria com un poder revolucionari contraposat al de les autoritats legals— la va proporcionar JAUME MIRAVITLLES*, secretari general del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Segons Miravitlles, el Govern de la Generalitat considerava que el Comitè havia de subsistir el temps indispensable, fins que les institucions republicanes fossin capaces de recuperar directament el control de la situació o estiguessin en disposició de fer-ho. Posteriorment, les raons adduïdes foren purament justificatives: el Comitè Central de Milícies s’hauria creat com a conseqüència del desgavell produït per l’acció dels militars colpistes. Es tractava d’una explicació que, d’altra banda, cada cop que va ser necessari la Generalitat va utilitzar com a fórmula per defensar-se de les crítiques que rebia del Govern de la República per la seva actitud condescendent amb el Comitè i pel fet que havia aprofitat l’onada revolucionària per eixamplar enormement l’autonomia de Catalunya, fins a esdevenir gairebé un país independent.

El 21 de juliol de 1936 es feia pública l’existència del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes, mitjançant un comunicat que era avalat per la firma dels representants de les organitzacions que l’integraven. L’acord incloïa la regional catalana del sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la secció catalana de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Acció Catalana Republicana (ACR), el sindicat Unió de Rabassaires (UR), l’organització catalana del sindicat Unió General de Treballadors (UGT), la Unió Socialista de Catalunya (USC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Aquest Comitè va tenir com a objectiu principal l’organització militar de Catalunya i, a aquest efecte, reclutar, equipar i dirigir els elements que havien de formar part de les milícies populars. El decret autoritzava les organitzacions que formaven part d’aquest Comitè a obrir els corresponents centres d’allistament. L’estructuració denotava la prioritat que aquest nou organisme donava als afers militars. L’organització es va articular a partir de cinc secretaries amb subseccions dependents. Així, en primer lloc hi havia la Secretaria d’Organització de les Milícies, que es dividia en dues: la de l’Organització de Milícies a Barcelona ciutat, sota la direcció de DIEGO ABAD DE SANTILLÁN, i la de l’Organització de Milícies de comarques, dirigida per JOAN PONS i JOSEP MIRET. D’aquesta secretaria en depenien les subseccions de Casernes i Munició. En segon lloc, hi havia la Secretaria de Guerra i Operacions, amb les corresponents subseccions de Cartografia, Escola de Guerra, Escola de Transmissions i Senyals, que estava a càrrec de JOAN GARCIA OLIVER. La Secretaria de Guerra també controlava dues subsecretaries: la de Proveïments, dirigida per JOSEP TORRENTS, i la de Sanitat, dirigida per ARTEMI AIGUADER. En tercer lloc hi havia la Secretaria d’Investigació, que era dirigida per RAFAEL VIDIELLA i AURELIO FERNÁNDEZ. En quart lloc, la Secretaria de Patrulles de Control, dirigida per JOSEP ASENS, TOMÀS FÀBREGAS i SALVADOR GONZÁLEZ, i, per últim, la Secretaria de Transports, de la qual era responsable MARCOS ALCÓN. Finalment, per sobre de la resta de secretaries hi havia una Secretaria General, dirigida per Jaume Miravitlles, de la qual depenien la subseccions d’Estadística, Censura, i Premsa i Ràdio. L’estructura del Comitè es completava amb els delegats del Govern de la Generalitat: el comissari de Defensa, LLUÍS PRUNÉS; el representant de la Conselleria de Governació, JOSEP TARRADELLAS; ENRIC PÉREZ FARRÀS, com a cap de milícies; i LEÓN LUENGO, el cap de les forces d’ordre públic de la Generalitat. ANTONI SOLER també va participar-hi com a delegat ocasional de la Generalitat de Catalunya. Els assessors del Comitè van ser els militars professionals següents: el capità JOSEP GUARNER, el comandant VICENÇ GUARNER, el tinent coronel FELIP DÍAZ SANDINO i el coronel GIMÉNEZ DE LA BERAZA.

No hi havia cap dubte sobre les intencions i les implicacions polítiques d’aquesta organització respecte a la situació que es vivia a Catalunya. Es tractava d’una entitat política que articulava una força militar —base real de qualsevol forma de poder— i que implicava l’aliança, de facto, entre organitzacions obreres, marxistes i llibertàries i forces catalanistes progressistes, incloses les que representaven el Govern de Catalunya, fins aquell moment autonòmic, i representants de l’estament militar afins a la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA). L’organització militar del Comitè i el seu posterior desenvolupament responia a interessos estratègics, en funció de la jurisdicció que ostentava sobre el territori català, com ho demostren l’avanç sobre l’Aragó i l’expedició de Mallorca, ambdós fets duts a terme per iniciativa del Govern català.

La primera composició del Comitè incloïa set sindicalistes —tres representants del sindicat CNT i tres del de la UGT, així com un de la Unió de Rabassaires—; dos anarquistes, membres de la FAI; dos marxistes —un representant del POUM i un de la Unió Socialista—, i quatre catalanistes progressistes —tres representants d’ERC i un d’ACR. Al Comitè, també hi tenien dret a vot quatre membres d’ERC, membres destacats del Govern de la Generalitat. S’ha de tenir present que la formació del Comitè va excloure la participació d’organitzacions antifeixistes amb un cert pes específic a Catalunya. El sindicat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), el Partit Sindicalista, Estat Català, el Partit Republicà d’Esquerres, el Partit Democràtic Federal, el Partit Federal Ibèric o el Partit Republicà Demòcrata de Catalunya no van tenir vot ni responsabilitats executives en el Comitè, però van contribuir a l’esforç de guerra aportant-hi combatents i organitzant columnes.

La primera acció del Comitè va ser la publicació del reglament de les milícies antifeixistes, a partir del qual s’havien de formar les columnes de voluntaris:

• S’estableix un ordre revolucionari per al manteniment del qual es comprometen totes les organitzacions que integren el Comitè Central.

• Per tal de reclutar elements per a les milícies antifeixistes, les organitzacions que constitueixen el Comitè queden autoritzades per obrir els corresponents centres d’allistament.

• A aquest objecte, els milicians portaran el carnet corresponent que acrediti llur personalitat.

• L’organització militar de les milícies antifeixistes s’estructura en grups de deu milicians i un cap. Cada deu grups formen una centúria, comandada per un centurió. Tant els grups com les centúries estaran compostos, si és possible, per milicians d’una sola organització. El comandament serà efectuat per les organitzacions respectives.

• Tot aquell que actuï al marge de les milícies serà considerat facciós i sofrirà les sancions que el Comitè Central determini.

• Els milicians de nit seran especialment rigorosos contra aquells que alterin l’ordre revolucionari.

• El Comitè espera que, donada la necessitat de constituir un ordre revolucionari per fer fort el nucli antifeixista, no tindrà necessitat, per fer-se obeir, de recórrer a mesures disciplinàries.

El dia 23 de juliol, a primera hora de la tarda, sortien en direcció a les terres aragoneses les primeres columnes de combatents organitzades des del Comitè.

Dels testimonis dels protagonistes i de les actes del Comitè se’n desprèn, en línies generals, l’ambient de camaraderia i bona relació entre els membres i les organitzacions del Comitè. Mentre va ser actiu, totes les secretaries de l’organització van treballar plegades amb la finalitat de consolidar el nou Exèrcit de Catalunya. És important destacar que aquest va ser, durant l’etapa del Comitè, un exèrcit de voluntaris.

Paral·lelament a la posada en funcionament del Comitè de Milícies es constituïa, el 29 de juliol, un nou govern a la Generalitat, format per nou consellers d’ERC, dos del PSUC, un d’UR i un d’ACR. Aquest incloïa, per primera vegada, la cartera de Defensa, amb el tinent coronel d’aviació Felip Díaz Sandino al capdavant.

El 28 de setembre es dissolia, per unanimitat dels seus membres, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, i deixava pas a la Conselleria de Defensa de la Generalitat, que a partir d’aquell moment va esdevenir l’administració responsable dels afers militars a Catalunya. El Comitè de Milícies Antifeixistes va ser, d’aquesta manera, solució d’urgència, embrió i banc de proves del futur Exèrcit Popular de Catalunya.

El general Vicente Rojo, gens afecte a les qüestions catalanes, va escriure en les seves memòries que havia estat un «succés notable» el fet que aquestes columnes poguessin arribar, vencent resistències i sostenint contraatacs, al peu de les tres capitals aragoneses, fins a poder-hi fixar un veritable front de combat.² Concretament va escriure:

La dissolució del Comitè

Durant la reunió del Comitè del dia 12 de setembre de 1936 es va tractar un únic punt: el Govern de la Generalitat havia de ser substituït per un Consell de Defensa de Catalunya. Aquest havia d’estar format per representants de totes les organitzacions que formaven part del Comitè. Aquest, al seu torn, havia de ser dissolt en el mateix moment de la creació del nou organisme. El punt va ser aprovat per tots els membres del Comitè a excepció dels representants del POUM i del PSUC, que volien acabar de debatre en les respectives organitzacions la manera de portar a la pràctica el nou Consell. El posicionament dels llibertaris era clar. El 17 d’agost la dissolució del Comitè havia estat aprovada en el ple de locals i comarcals de la CNT catalana, i fou ratificada el 21 del mateix mes en el ple de grups anarquistes de la regional catalana de la FAI. Tan sols 27 dies després de la formació del Comitè, aquestes organitzacions consideraven que no era una eina útil per coordinar la guerra. Es reconeixia que la Generalitat, a través del Comitè, no tenia prou autoritat per imposar les mesures necessàries per guanyar la confrontació armada que vivia el país. Calia, doncs, trobar un punt intermedi, en què organitzacions com la CNT i la FAI poguessin participar en la direcció i l’organització de la guerra d’una manera eficaç. Totes les organitzacions, inclosa ERC, consideraven que la dissolució del Comitè i del Govern de la Generalitat per formar un únic Consell de Defensa era la millor opció per unificar esforços.

El dia 14 de setembre es va tornar a reunir el ple del Comitè per tal de ratificar la decisió aprovada el dia 12. Durant aquest ple van aflorar les diferències ideològiques de cada una de les faccions, que van dificultar, finalment, la creació del Consell, però que no van impedir la dissolució del Comitè. Garcia Oliver va donar compte de l’acord de la CNT referent a la constitució del Consell de Defensa i a la substitució del Govern en funcions; la CNT volia avançar cap a la transformació política d’Espanya, i constituir una confederació de nacions lliures, començant per Catalunya. GORKÍN, el representant del POUM, donava la conformitat de la seva organització a la creació del Consell de Defensa, sempre que hi estiguessin representades totes les organitzacions del Comitè i que el programa de govern fos socialista. Vidiella, representant del PSUC, va aportar les condicions de la seva organització. Igual que el POUM, demanava que totes les organitzacions del Comitè fossin representades en el nou organisme, i, també, que el nom escollit fos el de Consell de la Generalitat de Catalunya, amb funcions totalitàries a tot el territori català, amb l’objectiu d’evitar fraccionaments i bàndols. Finalment, en matèria econòmica, es proposava que el Consell havia de ser l’únic organisme autoritzat a dirigir les confiscacions i col·lectivitzacions de propietats, indústries i terres. El PSUC proposava la creació d’una institució pública de caràcter socialista. Miravitlles va defensar la posició d’ERC. El nou govern havia d’estar compost per totes les organitzacions del Comitè i, en qüestió de programa, anar tan lluny com fos necessari per guanyar la guerra. Santillán, representant de la posició política de la FAI al Comitè, va manifestar que calia trobar els punts de coincidència i afinitat entre totes les organitzacions; calia treballar amb un únic objectiu: guanyar la guerra contra el feixisme. El representant de la Unió de Rabassaires, Torrents, va manifestar que calia un govern fort, un únic poder que havia d’organitzar l’economia i la guerra contra el feixisme. Josep Guarner va considerar que era necessari acostar les posicions d’antifeixistes i socialistes.

Garcia Oliver i Gorkín van discutir sobre conceptes teòrics relatius al nou ordre social, i Miravitlles va intervenir-hi per aclarir que les discussions sobre el programa polític estarien molt bé en un escenari proper a una victòria en la guerra, però que no era el cas. Miravitlles va proposar la següent declaració per tal d’avançar sobre la nova manera d’administrar el país:

Alcón, de la CNT, entenia que el Consell havia de dirigir la guerra contra el feixisme i que la transformació social corresponia a les organitzacions, que ja actuaven al marge dels acords del Comitè. Miret expressava que calia concretar un programa per tal d’aconseguir la unitat al front i a la rereguarda. Gorkín en matisava aspectes formals, i Vidiella apostava per un govern fort, amb crèdit a l’estranger. Garcia Oliver convidava els assistents a comunicar al president de la Generalitat l’acord del Comitè perquè iniciés el procés de formació immediata del Consell. Tampoc no es van posar d’acord en aquest tema. En definitiva, tots estaven d’acord que era necessari avançar cap a una forma de govern que fes més eficaç la lluita contra el feixisme; però, alhora, no coincidien sobre com havia de ser el programa d’actuacions econòmiques, en la composició del Consell, en la seva denominació i ni tan sols en la manera de constituir-lo oficialment. Si bé la CNT, la FAI, ERC, ACR i UR van fer concessions per tal de trobar els punts en comú, el PSUC es va mantenir en el propòsit d’imposar el seu programa polític, i el POUM va desaprofitar l’ocasió de consolidar la seva posició perdent-se en debats estèrils de caràcter secundari.

Finalment la proposta del Consell de Defensa no va reeixir. El dia 3 d’octubre es va fer oficial la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. En el futur, les organitzacions representades al Comitè formarien part dels successius governs de la Generalitat de Catalunya. Les competències de caràcter militar van passar a ser controlades exclusivament per la Conselleria de Defensa, i les d’ordre públic, pel Departament d’Interior.

La Conselleria de Defensa

Durant el mes d’octubre, JOSÉ DEL BARRIO va exposar clarament la necessitat de reclutar lleves de nous soldats. Dues coses havien quedat clares durant els dos mesos i mig posteriors al cop d’estat del 19 de juliol. La primera era que la guerra no es guanyaria de manera ràpida; el front cada dia era més gran i exigia més recursos als dos exèrcits en lluita. La segona era referent als voluntaris: ni eren suficients en nombre ni podien respondre a un comandament únic. Aquest fet, segons Del Barrio, restava força i coordinació a la capacitat militar que se’ls reconeixia. Apel·lava, d’aquesta manera, a la creació d’un exèrcit de lleva, a un comandament únic per al front d’Aragó i a una disciplina de ferro. També instava a militaritzar les indústries de guerra a la rereguarda, a fi i efecte d’aconseguir una productivitat en la línia de les necessitats que generava la guerra.

El 2 d’agost s’havia oficialitzat la creació de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. El dia 7 del mateix mes es publicava el decret amb les atribucions que corresponien a la nova Conselleria del Govern. En realitat, durant els mesos d’agost i setembre la Conselleria actuava a través del Comitè, que a poc a poc va aplicar les mesures necessàries per articular un exèrcit operatiu amb capacitat per defensar Catalunya. El Comitè va resultar pràctic per canalitzar la dinàmica política posterior al 20 de juliol, però del tot ineficaç per articular un exèrcit efectiu. A finals d’agost la situació econòmica i militar era molt delicada. La primera mesura adoptada per la Conselleria no va arribar fins al 3 de setembre, data del decret de creació de l’Escola Popular de Guerra. Durant les primeres setmanes del mes de setembre es va debatre a les organitzacions antifeixistes la manera d’aconseguir una direcció més adient de tots els elements derivats de l’organització de la guerra. La consolidació del sollevament dels militars facciosos, l’avanç sobre la Península de l’Exèrcit del Marroc i la situació política internacional deixaven en evidència que s’enfrontaven a una guerra llarga i complexa.

El dia 1 d’octubre, la Conselleria decretava la mobilització de tots els suboficials, oficials i comandaments en la reserva i la preparació de la mobilització general, que comprenia tots els homes aptes en edats compreses entre els 18 i els 40 anys. Amb la mateixa data es va crear l’Escola de Pilots Aviadors de Guerra. El decret de mobilització general va ser publicat el 7 d’octubre pel conseller de Defensa. Aquest decret afectava els ciutadans dels pobles aragonesos situats a la rereguarda de les columnes catalanes. El Consell d’Aragó va donar suport a la mobilització. La Conselleria comptava des del mes d’agost amb els militars Felip Díaz Sandino i Vicenç Guarner com a conseller i com a secretari general, respectivament. Amb la dissolució del Comitè, Joan Garcia Oliver, de la CNT, va substituir Vicenç Guarner. Durant el mes de desembre, Díaz Sandino seria substituït per FRANCESC ISGLEAS, de la CNT. Les Organizaciones Libertarias van liderar la dissolució del Comitè, el procés de militarització de les milícies i la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

La Conselleria, conscient dels problemes que afectaven el conjunt de les columnes, va decretar mesures per a la seva correcció. Durant els mesos anteriors, el Comitè s’havia hagut d’enfrontar a quatre grans problemes pel que fa a la gestió de les columnes al front.

En primer lloc, la falta d’armes al front i l’excés d’armes a la rereguarda, en poder de les organitzacions, va ser un problema recurrent; de fet, tots els caps de columna denunciaven aquesta situació, que el Comitè va ser incapaç de capgirar. En segon lloc, la indisciplina d’alguns milicians va provocar greus problemes al front. L’abandonament de les posicions, l’incompliment d’ordres o l’enfrontament entre membres de la milícia es va donar de manera més o menys evident en totes les columnes catalanes. S’apel·lava a la consciència i a la militància, i en la majoria dels casos el comportament dels milicians va ser impecable i sacrificat, però no sempre era així, i no existia cap mecanisme per regular aquest punt —ni el Comitè va ser capaç de crear-lo. En tercer lloc, el principal problema al front d’Aragó era, a banda de la falta d’armament, la manca de coordinació entre les diferents columnes, especialment al sector nord. En realitat, la manca de coordinació obeïa a interessos polítics i a l’aplicació de tàctiques partidistes al front. El darrer problema, que es va fer palès durant el mes d’agost, era que, després del moment d’eufòria revolucionària que havia mogut milers d’homes i dones a presentar-se com a voluntaris per formar part de les columnes de combatents, s’havia dibuixat un escenari d’apatia generalitzada, i la població de Catalunya vivia d’esquena a la realitat que enfrontava el país. Calia mobilitzar els homes a la força, ja que no es presentaven per combatre de manera voluntària en nombre suficient. Aquest és el motiu del decret de l’1 d’octubre: la mobilització general. Amb referència al problema del comandament, el 13 d’octubre es va acordar la creació d’un Estat Major que coordinés tot el front d’Aragó. Per solucionar el problema de la indisciplina, el 25 d’octubre s’anunciava que a partir de l’1 de novembre les milícies quedaven sotmeses al codi de justícia militar. El conseller de Justícia, Andreu Nin, del POUM, va ser l’encarregat de redactar el nou text. La delicada qüestió de les armes a la rereguarda va ser abordada el 27 d’octubre. La Conselleria va emetre un decret mitjançant el qual totes les armes llargues que es trobaven a la rereguarda havien de ser entregades al Govern.

Finalment, el 28 d’octubre es va emetre el decret de militarització de les milícies populars, amb el qual culminaven les intencions dels precedents: buscava posar fi a la presència dels voluntaris i el seu sistema organitzatiu, i representava un atac frontal a la concepció que algunes unitats de combatents tenien de la guerra i de la seva funció transformadora de la societat. En aquest decret és on es va concentrar la major problemàtica amb les columnes de milicians.

El 31 d’octubre es procedia a ordenar la mobilització de les lleves de 1936, 1935, 1934 i 1933. A l’Aragó també s’establien dos centres de reclutament per als paisans que havien d’integrar-se a les unitats catalanes, els quals es van installar a Barbastre i Alcanyís. Malgrat que les columnes de milicians encara restaven als fronts, que s’hi admetien voluntaris i que fins i tot es formaven noves columnes de combatents, la mobilització preparava la concentració d’oficials i soldats a les casernes, per procedir a la instrucció i a l’equipament del futur Exèrcit Popular de Catalunya, una organització militar de nova creació a la qual s’acabarien integrant part de les unitats de milicians. El decret de l’1 de novembre de 1936 situava la Conselleria de Defensa com l’òrgan central de la direcció, organització i administració de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Aquesta conselleria era dirigida pel conseller, el secretari general i el Comissariat Superior de Guerra.

El 4 de novembre es van publicar les instruccions de caràcter provisional per a caps de regiments, batallons i similars. Aquests eren convocats a presentar-se als centres d’allistament i a les casernes el 6 de novembre. Els centres d’allistament s’havien d’adequar amb l’ajuda dels ajuntaments. A aquest efecte, s’havia de nomenar una comissió de recepció de reclutes, els quals s’havien d’agrupar per completar les plantilles de les unitats, que prèviament havien estat dissenyades per Vicenç Guarner i l’equip de serveis generals de la Conselleria. Amb aquestes instruccions s’articulava el funcionament del nou Exèrcit de Catalunya. Es preparava la formació de tres divisions. Cada divisió disposava de tres regiments d’infanteria i un d’artilleria. La 1a Divisió disposava de quarter general a Barcelona. La 2a Divisió tenia el quarter general a Girona i destacaments a Olot, Figueres, Terrassa, Granollers, Manresa i Mataró. La 3a Divisió disposava d’un quarter general a Tarragona i casernes a Lleida, Cambrils, Tortosa, Roquetes i Reus. Les tres divisions comprenien al voltant de 16.000 nous efectius.

Tot i que els esforços per canalitzar els afers militars a través de la Conselleria van ser evidents per part de totes les organitzacions, el procés va ser lent i complicat. I és que no sempre es respectaven les directrius i els decrets emesos des del Govern.

Durant la sessió del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya del 3 de novembre de 1936, el conseller Díaz Sandino informava que s’havia acabat el termini per a l’entrega voluntària d’armes i que, en gran part, aquesta no s’havia efectuat. Proposava que la solució impliqués fer-ho de manera forçada. També demanava la dissolució dels comitès d’obrers i soldats i exigia que les organitzacions respectessin els acords i decrets que emetia el Consell de la Generalitat. Considerava que si no es respectava ni s’obeïa la seva autoritat, ell no podia continuar amb la responsabilitat de la direcció de la guerra. El 20 de novembre el problema encara no s’havia resolt. Durant la reunió del Consell, Sandino es va queixar que encara no es pogués fer ús de les armes de la rereguarda i que no s’hagués aprovat el decret de creació de regiments. Durant aquest consell s’acordava l’organització en divisions de les milícies del front, d’acord amb el decret d’unificació de les milícies. També s’acordava fer públic que tots els ciutadans de les lleves de 1935 i 1934 que encara no s’havien incorporat a les casernes serien considerats desertors i se’ls aplicarien les sancions corresponents. Pel que fa a la qüestió de les armes, es va acordar la redacció d’un decret aprovant un termini de 48 hores per a l’entrega de les armes llargues i municions. Els qui no ho fessin serien detinguts i lliurats als Tribunals Populars.

Durant la reunió del Consell Executiu del dia 25 de novembre, Sandino va tornar a exigir el decret per a la creació de nou regiments, era urgent aprovar-lo. Els membres del Consell també van debatre sobre el conflicte existent entre el cap de l’Estat Major a l’Aragó, el comandant Reyes, delegat de la Conselleria de Defensa, i les accions polítiques del Consell d’Aragó, que entorpien el desenvolupament militar a la regió.

El 6 de desembre, un decret de Presidència autoritzava la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Finalment, el 17 de desembre, un decret de la Conselleria de Defensa informava de quins serien els responsables i comandaments de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Tots eren militars professionals, originaris de l’antic Exèrcit Espanyol.

Notes

² Vicenç Guarner. L’aixecament militar i la guerra civil a Catalunya (1936-1939). Barcelona: Publicacions l’Abadia de Montserrat, 1980, p. 129.

³ Vicente Rojo. España heroica. Diez bocetos de la guerra española. Buenos Aires: El Sol, 1940, p. 316.

* Podeu consultar el perfil biogràfic dels responsables polítics i comandaments, marcats amb lletra versaleta, als Annexos.

2. L’ESFORÇ DE GUERRA
DE CATALUNYA

El nombre de milicians.
Propaganda, historiografia i anàlisi de dades

La formació de les columnes i el nombre de milicians a Catalunya ha esdevingut un episodi d’indubtable interès per a l’estudi de la Guerra del 36. Durant el conflicte, i en els anys immediatament posteriors, es va produir una literatura d’urgència en forma de memòries o autorelats que ha de ser contemplada, però també, atès el seu caràcter literari i polític, valorada amb mesura i contrastada amb fonts documentals, ja que sovint conté imprecisions, contradiccions o mitges veritats, fruit de la voluntat personal de l’autor de transmetre els fets d’una manera determinada. És el cas dels textos de Diego Abad de Santillán, Vicenç Guarner, Ricardo Sanz, Jesús Pérez Salas, Felip Díaz Sandino, Joan Garcia Oliver, Antonio Ortiz, Abel Paz, José Mira o José Peirats.

Amb referència a les xifres de combatents, Diego Abad de Santillán explicava que l’onada revolucionària va motivar la inscripció de més de 150.000 voluntaris durant els primers dies de juliol i que a finals de setembre tenien desplegats, al front d’Aragó, un total de 30.000 milicians.¹ Aquesta xifra també la va donar Garcia Oliver, però especificant que en el total s’hi havia d’incloure serveis auxiliars, malalts i ferits. Garcia Oliver també manifestava, amb relació a les xifres de combatents, que tres de cada quatre eren anarcosindicalistes, tot i que, posteriorment, en referir-se a fets ocorreguts durant les primeres setmanes de setembre de 1936, parla de 25.000 milicians al front d’Aragó.² José Peirats, sens dubte influenciat per Diego Abad, també donava suport a la xifra dels 30.000 milicians al front d’Aragó.³ Malgrat tot, el mateix Diego Abad manifestava que els càlculs inicials per alliberar Saragossa es van fixar en 12.000 efectius.

El dirigent de la CNT Ricardo Sanz assegurava en les seves memòries que, en el mes posterior a la constitució del Comitè i únicament des de la caserna de Pedralbes, rebatejada com a Bakunin, havien estat capaços de mobilitzar un total de 18.000 milicians en columnes de la CNT.⁴ Dels protagonistes amb responsabilitats directes sobre l’organització i el comandament de les milícies, el que més crida l’atenció és el testimoni del comandant Vicenç Guarner, agregat militar al Comitè i sotssecretari de la Conselleria de Defensa durant els mesos inicials del conflicte. Les seves memòries, publicades l’any 1975, han marcat durant anys la historiografia relativa a l’estudi de les milícies populars catalanes.⁵ Les seves paraules han estat reproduïdes en gran part de les publicacions posteriors, però sense ser contrastades amb documentació d’arxiu. Un cop analitzades les seves aportacions, es fa evident una gran quantitat d’errades i d’inexactituds que modifiquen substancialment els fets ocorreguts durant les primeres setmanes del conflicte. Equivoca xifres, dates i noms, de tal manera que el seu testimoni resulta, més que poc útil, absolutament contraproduent. En l’acta del Comitè de Milícies Antifeixistes del 3 d’agost de 1936, Vicenç Guarner proposava la tramesa d’un comunicat a la Columna Durruti felicitant-la per la seva disciplina i pel seu sentit d’organització; ara bé, en el seu llibre, titulava el capítol de les milícies com a «Estratègia del mapa Michelin», de manera clarament pejorativa, i feia referències a la indisciplina i al mal comportament dels milicians. En l’acta del Comitè del dia 31 d’agost es parlava de la visita de Guarner a les forces catalanes a Mallorca i de l’informe que aquest havia redactat, en el qual feia incidència en l’elevada moral dels milicians i els comandaments. En les memòries, Guarner dibuixava una realitat diferent amb relació a l’expedició de Mallorca. El resultat del seu treball publicat és estrany i només pot correspondre a la frustració per la derrota militar, a l’edat o a la manipulació de les seves paraules, amb errades inconcebibles per a una persona que va viure els fets en la primera línia de responsabilitat.

LES MILÍCIESANTIFEIXISTESDE CATALUNYA

INTRODUCCIÓ

1. EVOLUCIÓ POLÍTICADE LA REREGUARDA