Ramon Casals Cienfuegos-Jovellanos (Terrassa, 1956) és professor jubilat de matemàtiques amb quaranta anys a l’aula. Pare d’un fill i d’una filla, ja adults, i avi de dos nets i una neta. Ha publicat diversos llibres sobre la relació entre pares i fills, entre els quals 100 preguntes que ens fem els pares (Graó, 2007), Ser pares: l’aventura diària (Cossetània, 2006) o L’aventura de ser pares (Cossetània, 2004). Va fer la secció “Parlem dels fills” d’El Suplement de Catalunya Ràdio i posteriorment diverses col·laboracions en ràdio i televisió sobre el mateix tema. Imparteix xerrades a escoles de pares i mares en centres educatius des de fa deu anys.
Arriba un dia que som mares o pares, i un altre, passats els anys, en què potser ens fan avis. Ens embadalim veient els nets i sentim ben endins que volem el millor per a ells. Però mentre els omplim de petons, els duem al parc, els anem a buscar a escola o els donem el sopar, hem de tenir clar que el nostre tracte amb ells també té un paper actiu en el seu procés educatiu. Per això, els avis hem de col·laborar amb els pares dels nens, hem d’adaptar-nos-hi, crear una sintonia i obrir-nos a un món canviant, a noves maneres de fer. Hem de sumar amb ells.
Aquest llibre presenta reflexions, idees i pautes que poden ajudar a viure de manera plena, intensa i satisfactòria aquesta etapa de la vida, que és, sens dubte, una de les més plaents. Perquè una relació rica amb els nens és una injecció de vitalitat!
L’AVENTURA DE SER AVIS
Col·lecció Prisma - 46
Primera edició: febrer del 2019
© Ramon Casals Cienfuegos-Jovellanos
© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9034-831-4
La natura ens ha programat per ajudar els fills a tenir cura dels nets.
L’espècie humana és gairebé l’única en què les femelles tenen la menopausa, és a dir, deixen de ser fèrtils durant els darrers anys de la seva vida.
Aquest fet és, encara avui dia, un misteri. Quan ens parem a analitzar per què som d’una determinada manera, gairebé sempre trobem una raó basada en algun avantatge evolutiu. És a dir, tot allò que ajuda a fer que un individu pugui passar millor la seva herència genètica a futures generacions és un avantatge evolutiu.
Fixem-nos, per exemple, en el color de la pell. Ser de pell fosca és un avantatge quan es viu en un territori amb molta insolació (i es viu a l’aire lliure i per descomptat no hi ha aire condicionat!), perquè la melanina de la pell et protegeix de les cremades del sol. Ser més clar de pell és un avantatge quan es viu en un lloc amb menys insolació: prendre el sol és bàsic per assimilar la vitamina D i, si tens la pell més clara i hi ha poc sol, l’assimilaràs millor. Per això a certes zones del món els humans van evolucionar cap a tenir la pell més clara.
O bé, quan els humans van caminar drets van poder alliberar les mans, manipular millor els objectes i ajudar al desenvolupament del cervell.
Però quin avantatge pot tenir que les femelles tinguin la menopausa? En el cas de les orques, una altra de les poques espècies en què les femelles la tenen (les orques són fèrtils entre els 12 i els 40 anys, però en alguns casos poden viure fins als 90), l’explicació que es dona és que al llarg dels anys acumulen molta experiència i guien els seus fills i filles en els desplaçaments oceànics, la qual cosa suposa un avantatge per a les futures generacions.
I en el cas de les dones? Quin avantatge evolutiu pot tenir la menopausa?
Hi ha diverses teories, però potser la més acceptada —i també la que m’agrada més— és que les mares poden ajudar les filles en la criança dels nets i netes.1
En poques espècies les cries neixen tan desvalgudes i necessiten tanta atenció durant tant de temps com en la nostra. Per això el fet que una dona deixi de tenir fills propis i ajudi les filles a criar els seus, a la llarga fa que més d’aquests nets puguin créixer i tirar endavant.
Això, naturalment, cal mirar-ho amb la perspectiva de centenars de milers d’anys. Els nostres avantpassats passaven sovint èpoques d’escassetat i la recerca d’aliment era un xic més complexa que avui dia, quan a les prestatgeries de qualsevol establiment pots trobar-hi de tot —això sí, cal poder-ho pagar—. Però quan per poder sopar calia recol·lectar centenars de llavoretes, caminar potser quilòmetres amb el nadó a coll i sota un sol de justícia o amb un fred que pelava, l’ajuda de l’àvia es convertia en quelcom gairebé imprescindible per a la mateixa mare i de retruc per al nadó.
I l’avi? Bé, l’avi potser era fora amb altres homes intentant caçar alguna cosa, i això en el cas que hagués sobreviscut a dues mil expedicions de caça (per la seva edat havien de ser-ne moltes!), empaitant les preses dies sencers, menjant poc i evitant els atacs de les feres.
Però aquest passat caçador recol·lector ha quedat enrere. El paper d’homes i dones cada cop s’assembla més i ara tot el que fa un home ho pot fer una dona i tot el que fa una dona ho pot fer un home. Per tant, ara els avis anem al mateix sac que les àvies.
És a dir, que si ets avi o àvia i et toca donar un cop de mà als fills i filles per atendre els nets, no estàs fent res més que allò per al qual la natura t’ha programat. Estàs fent el que s’espera de tu.
Però no t’espantis! Tampoc cal que sigui a jornada completa! Si t’agrada, pots fer alguna escapada a la platja, a la muntanya, al teatre o fins i tot fer un viatge. Potser hi ha temps per a tot.
Però sí que és important la manera com afrontem les realitats. Estàs donant un cop de mà amb els nets. Bé. Pots fer-ho pensant que no et toca, que la societat està molt malament perquè et veus obligat a ajudar els fills, que no hi ha dret, que a veure què fa el govern per arreglar la situació…, o bé pots acceptar-ho amb esportivitat i pensar que és quelcom que també et correspon i que és el més natural del món.
A la nostra societat l’individualisme cada vegada hi és més present. La llibertat personal de fer “el que em vingui de gust” a cada moment sovint passa per davant de donar suport i pensar en els altres. Ens fa por el compromís i no volem que res ni ningú condicioni el nostre dia a dia. Vaja, que cada vegada més, tothom va a la seva, i això és el que està de moda. “Tu fes la teva vida”, ens diuen a cada moment, que és una manera encoberta de dir-nos “Primer pensa en tu i segon, també en tu”.
Però tant d’individualisme i tant d’anar cadascú a la seva no sé pas si ens fa més feliços. La felicitat és una cosa tan complexa que, quan et poses a parlar-ne, corres el risc de no saber com te’n sortiràs. Però, tot i això, jo em pregunto: dona més satisfacció el fet de pensar primer en tu i sobretot en tu; o el fet de pensar una mica en els altres, mirar d’ajudar, de donar suport, de cercar complicitats i de compartir els problemes i les alegries?
I si aquests altres amb qui “construeixes” aquesta complicitat són (entre d’altres) les filles i els fills i els nets i les netes, crec que la resposta està fora de qualsevol dubte: allò que dones reverteix en la teva profunda satisfacció vital. El qui dona en realitat també rep!
D’acord que els nets fan soroll, ho toquen tot, es barallen, no paren mai i a vegades ens deixen esgotats. Però quina injecció de vida que ens donen!
I no en tingueu cap dubte: pregunteu a alguna persona realment gran quines són les millors coses de la seva vida i, si ha tingut fills, gairebé segur que us dirà que són els seus fills i nets.
Tota criatura té un pare i una mare biològics. Però hi ha centenars de models familiars. Des del meu punt de vista, el tracte, l’estimació i el procés educatiu estan per damunt de la biologia.
En escriure aquest llibre em referiré moltes vegades als pares, en general, o bé al pare i a la mare en particular. Tinc molt clar que tot allò de què parlem en aquest llibre té a veure amb la relació, amb el tracte, amb la convivència… i no amb la biologia.
I si parlem de relació, el model familiar no és significatiu. Allò que ho és i de veritat importa és la qualitat de la relació entre els que conviuen a casa. És clar que cada tipologia familiar té característiques i circumstàncies diferents, però el vincle familiar que s’estableixi no ve condicionat per aquestes situacions.
Per sorprenent que pugui semblar hi ha centenars de models de família. Al nostre país el més comú és encara el dels pare-mare biològics convivint amb els seus fills. A l’escola bressol el 80% de les famílies segueixen aquest model, però a l’institut només el 50-60%.
Perquè la vida va fent el seu camí i les persones també. Hi ha moltes famílies monoparentals. Hi ha parelles del mateix sexe. N’hi ha amb fills adoptats. D’altres tenen fills d’un dels membres o de cada un d’ells o d’elles per separat. Hi ha famílies reconstituïdes, tal vegada amb fills de cada una de les parts i potser amb fills en comú. Hi ha famílies amb fills en acollida i en adopció i algunes d’aquestes amb fills biològics a més dels adoptats. Pot donar-se el cas d’un pare o mare transsexual. Hi ha famílies en què són els avis, o algun d’ells, qui s’ha fet càrrec, gairebé en exclusiva, de les criatures…
Matemàticament, si recombinem totes aquestes alternatives, apareixen centenars de models familiars diferents.
Quan escrius el llibre, et trobes que has de parlar en genèric: “El pare li diu al fill…”, “la mare i els avis volen…”. Potser un nen viu sempre amb la mare, o té dues mares, o dos pares… L’idioma no permet precisar tant. I us demano, amics lectors i amigues lectores, que adapteu les frases a la casuística de cadascú.
Com ja he dit, i explicaré en detall més endavant, el que és important no és el model familiar, sinó la qualitat dels vincles i del coixí emocional que es construeix a cada llar.
En el tema de la dicotomia masculí-femení, l’idioma ens porta a una limitació semblant. Moltes vegades vols parlar dels “pares” referint-te a “el pare i la mare”, o vols parlar “dels nens” referint-te als “nens i les nenes”, o als “avis” referint-te a “els avis i les àvies”. Però trobo que arribaria a fer-me pesat si cada una de les mil vegades que passés això al llarg del llibre ho haguéssim de repetir.
Cada idioma té les seves limitacions. En anglès tindríem la paraula “children” i ens estalviaríem de repetir “nens i nenes”, o “parents” per parlar de “pare i mare”. Però quan diguéssim “la seva mare” que en català tant pot ser “la mare d’un nen” com “d’una nena”, diríem “his mother” o “her mother”, i ens trobaríem amb una altra limitació que en català no tenim.
Sempre he trobat terriblement injust que fem servir el masculí per referir-nos als dos gèneres. Ens en falta un tercer! A vegades ho he explicat als meus alumnes: «mireu, si a la classe fóssiu trenta noies podríem dir “ara agafeu totes la pàgina 30…”, però només que hi hagués un noi a l’aula ja diríem “ara agafeu tots la pàgina 30…”. Hi ha qui propugna fer servir l’arrova: nen@s, guap@s, par@s, mar@s, avi@s…» quan ens referim als dos sexes per no haver de diferenciar. Com a mínim pel que fa a l’escriptura podria ser una ajuda. Deixem aquí la idea i seguim endavant tot i les limitacions que ens imposa l’idioma.
Una de les primeres qüestions (i no per això la més important) que us trobareu quan sigueu avis i àvies serà decidir com voleu que us diguin els vostres nets: avi/àvia, iaio/iaia, padrí/padrina…
De fet, això ja us ho heu trobat amb els fills. Us han dit pare/mare? O papa/mama? O bé sovint també us han dit pel nom: Maria, Xavier, Ramon…?
Recordo el comentari d’un veí sorprès perquè havia sentit que el meu fill, de 5 o 6 anys, em deia pel meu nom: “Ramon aquí, Ramon allà…”
Per què em deia així? Ben bé no ho sé, però suposo que en part era perquè la meva dona sempre em diu pel nom. Si volia que el nen em portés un llibre, per exemple, li deia: “porta’l al Ramon”, en lloc de “porta’l al pare”.
I de fet, com a parella sempre ens hem dit pel nom. De cap manera voldria donar a entendre que, de les diferents “fórmules” amb què ens tractem els uns als altres, unes siguin bones i unes altres dolentes; però sí, tal vegada, que cada fórmula té unes connotacions, i per això escollim aquella que ens agrada més.
Potser ja queden poques cases on a pare i mare se’ls tracti de “vós”. Aquella fórmula catalana tan genuïna i que ha acabat gairebé en desús. Crec que ara la majoria de la població ni tan sols és conscient que existeix aquesta tercera forma de dirigir-se a les persones. El “tu” s’està imposant de forma abassegadora, el “vostè” recula a marxes forçades i el “vós” pràcticament ja és història. Per què? Doncs perquè gairebé a tothom, quan li parles de “vostè”, a la tercera frase et diu: «Però tracta’m de “tu” que no soc pas tan vell!». De fet només en tracte comercial o professional perviu el “vostè”, i cada vegada menys.
Els joves rarament usen el “vostè”, i la raó és que ni tan sols el saben usar. Quan els de quart d’ESO venen números per una rifa, se’ls fa estrany dir a algú pel carrer: “Vol comprar un número?”, perquè associen “vol” a tercera persona, que de fet, és el que és, i diuen sense complexos “vols comprar un número?”.
I aquests mateixos nois i noies de quart d’ESO rares vegades hauran sentit el tracte de “vós”. Jo el faig servir només amb gent gran (a quina edat es pot aplicar aquest adjectiu?) o com a mínim força més gran que jo, i especialment en ambient rural. (No em pregunteu per què ho faig així, però és el que la meva intuïció, encertada o errada, em diu.)
De ben segur que encara hi ha gent, potser poca, que tracta de “vós” els seus pares i especialment els seus “avis”: “Avi Miquel, voldreu el cafè sol o amb llet?” “Voleu seure aquí, àvia Carmeta?”
Repeteixo que tot em sembla bé, però a mi personalment se’m faria estrany que els fills o nets em tractessin de “vós” o de “vostè”. El “tu” em fa una sensació de més confiança, més proximitat i més complicitat.
Tal vegada l’avi més famós del país sigui l’avi Siset, de la conegudíssima i universal cançó d’en Lluís Llach “L’estaca”. Bé, a en Siset el seu net el tracta de tu, quan li diu: “Siset, que no veus l’estaca on estem tots lligats?”… A veure si serà en Llach el causant que cada vegada els nets tractin més els avis de tu…
Algunes veus associen el tracte de “vós” o de “vostè” dels nens cap als adults (siguin pares, avis o mestres) al respecte. No hi estic d’acord. He treballat 38 anys com a docent, i sempre els nens i joves m’han tractat de tu. Considero que m’han respectat (i jo els he respectat a ells) i hem tingut una bona relació. I quan, anys després, em trobo exalumnes pel carrer (sovint adults que ja són mares i pares) ens saludem cordialment i a vegades em recorden antigues anècdotes escolars. (He de confessar que, tot i que en recordo les cares, moltes vegades em costa recordar els seus noms.)
Pel que fa als avis, en el meu entorn, constato que una majoria de dones prefereixen que els nets i netes les anomenin “iaia”, mentre que molts dels homes preferim (i hi poso la primera persona) que ens diguin “avi”.
Com que cada nen i nena té uns ritmes diferents i viu les seves pròpies etapes en l’aprenentatge del llenguatge, hi ha nens que aprenen a dir “iaia” o “avi” molt aviat i alguns als qui els costa més. Recordo el cas del meu net gran que em dia “lela”, en lloc de “l’avi”. Jo li volia ensenyar a dir-ho bé:
—Digues “a”
—“A”
—Digues “vi”
—“Vi”
—Digues “avi”
—“Lela”
I encara ara, que ja és més gran, li fa gràcia quan li ho recordo. Ell mateix moltes vegades també em diu “Ramon”. I a mi m’agrada.
Segur que això pot variar força en funció de la zona on vius. Em consta que a molts llocs (entre ells Lleida o Mallorca) el més habitual és “padrí-padrina”.
Sigui quina sigui la fórmula que escolliu, penseu que el més important són les complicitats que aneu establint, construint i consolidant dia a dia amb els vostres nets i netes, i que en aquest cas el nom té un paper secundari.
Si ens fessin dir una sola cosa, la primera i la més important, que mares, pares i també avis han de fer per als fills i nets, quina diríeu?
Tenir-ne cura? Estimar-los? Educar-los?
Tenir-ne cura engloba moltes coses (i per tant ja no val, perquè hem dit una de sola): que mengi bé, que dormi bé, que no passi fred, que no es faci mal, atendre’l quan està malalt… Però cadascú entén i fa aquestes coses com bonament creu. Si ens fixem només en la primera, “que mengi bé”, ja ens posem en un bon embolic. Lactància materna? Quant de temps? Quan introduïm altres aliments? És bo que prengui gluten, o que en prengui sovint? Què hem de fer amb els làctics (més enllà de la llet materna)? És bo que mengi dolços? O gelats? Què li donem per berenar: un entrepà, galetes, croissants o fruita?… I així seguiríem amb una inacabable llista de possibilitats, que cadascú aplica a la seva manera i segons el seu criteri perquè “el nen o la nena mengi bé”. I el mateix passaria amb les altres coses de les quals pares —o avis— hem de tenir cura.
Pel que fa a educar-los, crec que encara seria més àmplia la gamma de possibilitats. Educar ho és tot. Tot el que fem, absolutament tot, té sempre una repercussió educativa. Des de l’horari de feina dels pares fins a la manera de decorar l’habitació dels nens o nenes. O les joguines que li comprem, o com l’acostumem a dormir, o com li donem el menjar. Fins i tot com el vestim o li tallem els cabells. Per no dir el to de veu amb què els parlem, com els diem les coses, què els deixem fer i què no (els deixem pujar dempeus al sofà?, a un sí i a un altre no?, a casa dels avis sí i casa dels pares no?)…
Educar ho és tot, sí, i per tant parlar d’educar no és parlar d’una sola cosa, és parlar de tota la nostra relació amb el nadó, que després serà nen o nena, i més endavant adolescent.
Per tant, només ens queda una opció: la primera cosa que han de fer mares, pares, àvies i avis és ESTIMAR-LO.
I tota la resta ve després.
Però…
Sempre hi ha un però en aquesta vida i no tot és tan senzill. Estimar la criatura és condició necessària però no suficient. (Perdoneu, soc matemàtic.)
Podem estimar-lo molt i, malgrat tot, quedar-nos curts. Des del meu punt de vista, hi ha una altra condició, una altra actitud potser tan important i tan necessària com la d’estimar, que és “acceptar” la nena o el nen, acceptar la persona tal com és.
Un serà alt, l’altre baix. Un menjarà molt i de pressa i l’altre es passarà una hora davant del plat per empassar-se tres cullerades. Un dormirà sis hores d’una tirada des del primer dia, i l’altre ens farà dormir malament fins als dos anys. Un parlarà abans i l’altre després. Un s’entretindrà tot sol amb un joc de construcció i l’altre et demanarà que estiguis per ell a cada moment. I tot està bé.
El nostre, la nostra, és així. Ni és millor ni és pitjor que els altres. I el pitjor que podem fer el que no hauríem de fer mai és comparar.
I encara menys fer-ho davant d’ells. Potser als tres mesos no se n’adonen, si estem dient que menja molt pitjor que el fill de la veïna. Però a partir de l’any, déu-n’hi-do el que entenen, si no és que ho entenen gairebé tot! I ja a partir dels dos és una cosa que hauríem de tenir molt, però que molt en compte. Pot semblar que estan distrets jugant amb un camió o amb la cuineta, però de ben segur que tenen les antenes posades, i especialment si senten que parlem d’ells. Penseu en vosaltres mateixos: poseu o no poseu les antenes quan sentiu que parlen de vosaltres?
A la porta de l’escola bressol, a la plaça o al pati comunitari, a l’entrada o la sortida de l’escola… tot xerrant amb altres pares o avis, nosaltres vinga a comparar els fills de l’un amb els de l’altre. I els menuts per allà al voltant!
Comparar i sentir com et comparen amb els altres no és bo per als menuts, d’acord, però fins i tot quan ells no ho senten tampoc és bo per a pares i mares. No estem fent cap competició (encara que a vegades ens entossudim a pensar-ho). No es tracta de mirar quin nen fa abans o després tal cosa o tal altra. I per tant, no es tracta que pensem que el nostre és pitjor o millor que un altre en un aspecte o altre.
Totes les persones som iguals, però alhora totes som diferents. I això val per als grans i per als nens.
Comparar la criatura amb altres criatures i especialment fer-ho quan ella ho pot sentir té diversos efectes col·laterals.
El primer és que li pot semblar que realment “és” com nosaltres hem dit. Per posar un exemple, la Laia, de tres anys, ha sentit que deien que és molt independent, li costa buscar complicitats per jugar amb altres nens i s’entreté molt bé sola. I repetidament sent com pares o avis comenten i repeteixen entre ells, o amb pares de companys d’escola, o amb mares de veïns, o amb tietes que “a ella li costa jugar amb altres nens i s’entreté molt bé sola”.
Amb quina idea es quedarà la nena? Doncs es quedarà amb la idea que “és així”, i com que “soc així, per què esforçar-me per ser més sociable?”. Pares i avis ho repeteixen tot sovint, doncs ella pensarà: “Si jo soc així, no cal que procuri aprendre a relacionar-me millor.”
El Sergi, de quatre anys, era generalment un bon menjador. Havia sentit sovint com els grans comentaven: “El Sergi sempre té gana!” El cas és que el nen s’ho creia i quan demanava un gelat abans de sopar i li deien “no, que et farà prendre la gana”, ell responia “jo sempre tinc gana!”.
Resumint: destacar reiteradament un aspecte sobre un nen o nena no és innocu. Té un efecte sobre el nen. Fins i tot pot ser que reforci l’aspecte que estem comparant en el sentit invers del que ens agradaria; i en lloc d’ajudar-lo a millorar, estem fent tot el contrari.
El segon efecte col·lateral del “vici” que tenim els adults de comparar és un xic més subtil. Moltes vegades les comparacions tenen un deix negatiu: “És que mira la Carla quin desastre, sempre se’n va sense recollir, en canvi l’Alba, mira que és endreçada!” O bé: “El Jordi té dos anyets i mira que bé que parla, en canvi, el Martí parla i parla i gairebé no se l’entén de res!” O, per exemple: “Al Pau no li agrada gens dibuixar. Si aconsegueixo que agafi el llapis, fa quatre guixotes i ja s’ha cansat. En canvi mira quins dibuixos que fa la Júlia!”
Tant la Carla, com el Martí, com el Pau de ben segur que no veuen reforçada la seva autoestima quan senten aquesta mena de comparacions.
L’autoestima del nen i la nena, la manera com se sent acceptat, com “els seus”, principalment pares i mares però també avis, el veuen i el valoren, té una importància cabdal en el seu procés de consolidació personal. I el fet de sentir-se més o menys acceptat sempre influeix en la relació d’aquesta criatura amb els seus pares. Cada comentari, cada comparació, cada reforç positiu o negatiu és un petit factor en l’ecosistema de la relació que tenim amb aquella criatura, i aquest petit factor condiciona tots els altres.
Si el comparem tot destacant alguna cosa que té o que fa millor que els altres li fomentarem un complex de superioritat, i crec que no és això el que hauríem de buscar. Si volem destacar quelcom que fa bé destaquem-ho en si mateix, sense comparar-ho amb com ho fa un altre. “Que bonic que ha quedat el teu dibuix! M’agraden molt els colors que hi has posat!” O bé: “Que fort que estàs, has caminat tota l’excursió sense queixar-te, i això que era llarga i feia pujada!”
Sense comparar. Sense remarcar que “ho has fet millor que…”. “El que has fet està molt bé”. I prou. Això li potencia l’autoestima, però no el sentiment de ser millor que els altres.
I si la comparació és per destacar un aspecte negatiu, cal anar encara més amb compte. Amb frases de l’estil “que malament que has endreçat, mira la Gemma que bé!”, “quanta estona has trigat, l’Albert ho ha fet molt més de pressa!”, “que poc que et saps entretenir, en canvi el teu germà…!”, sempre comparant-los amb un altre, no cal ser Einstein per veure que el nen o la nena no se sentirà bé, i potser encara pitjor si pot arribar a pensar que t’agrada més o prefereixes aquella altra nena o nen amb qui l’has comparat i que fa millor aquestes coses.
L’efecte no desitjat de les comparacions s’eleva a la quarta potència quan es tracta de germans. La gelosia pot fer estralls en la relació entre germans o germanes. Estralls a curt, a mitjà o a llarg termini. No puc evitar que em vingui al cap el cas real de dos germans que quan anaven per la cinquantena el petit va demanar ajut econòmic al gran, i aquest en lloc d’ajudar-lo va intentar enfonsar-lo encara més, tot dient-li: “tota la vida vas ser el preferit de la mare!”.
Quantes vegades no m’he trobat, com a professor, amb germans que cadascun d’ells per separat era una bellíssima persona, valorada, capaç, empàtica, encantadora… i, en canvi, tenien una mala relació entre ells? Quantes rivalitats, enveges o malestars poden començar amb comparacions, aparentment innòcues, dels pares i avis davant dels fills o nets?
Bé, no cal posar-se dramàtic. Però sí deixar ben clar que comparar una criatura amb una altra, i més endavant infants o adolescents, no és una bona idea. Evidentment no tot depèn de pares o avis, perquè la vida ja és prou competitiva, selectiva i injusta. I es compararan inevitablement a escola quan vegin que uns aprenen més de pressa que uns altres; o que uns tenen més capacitat de relació o de lideratge que uns altres; que uns corren, salten o s’enfilen més que uns altres…
El tarannà de casa pot estar basat en el joc competitiu, la rivalitat i la comparació, o bé en l’acceptació de tothom. Ens hem de valorar i acceptar els uns als altres tal com som. En positiu. Destacant allò de bo que té tothom.
Des del meu punt de vista, crec que és important que a casa, l’espai de confort i comoditat que tots aspirem a tenir, cada nen i nena se senti estimat, valorat i acceptat tal com és. No canviarem, almenys a curt termini, la societat, però sí que podem fer bastant per canviar casa nostra.
Una de les crítiques que ens fan sovint als avis és que malcriem els nets. Que els deixem fer tot allò que volen. Que si la nena no vol sopa i vol macarrons, li fem macarrons. Que ens pleguem als desitjos dels menuts per tal de tenir-los contents. Que si passem davant d’un aparador i el nen veu un cotxe i el vol, l’hi comprem…
Això correspon a una idea poc o molt estesa que diu que “els pares hi són per educar, els avis per gaudir dels nets!”. Fins i tot alguns arriben més enllà i diuen “els avis hi som per malcriar”. Aquest és un tema que surt recurrentment quan vaig a fer xerrades a mares i pares de les escoles bressol.
De cap de les maneres! Com ja hem dit, tot, absolutament tot, compta. Tant allò que fas com el que deixes de fer, el que dius o el que no dius, on el portes i on no el portes, què li compres i què no li compres, com li parles i com no li parles, què li deixes fer i què no li deixes fer… En resum, tota la nostra relació amb ells, EDUCA!
Ningú pot pensar que el seu tracte amb una criatura no té incidència educativa. L’infant capta constantment estímuls, veu models i rep un tracte, i tot això és rellevant en el seu procés educatiu.
Si els pares volen que el nen aprengui a demanar les coses bé i digui “si us plau” o “gràcies” i els avis li donen tot allò que vol encara que ho demani amb exigències i sense ni les gràcies, el nen rep dos missatges contraposats. I com tots sabem, 2 i 2 sumen 4, però 2 menys 2 fan zero.
Uns pares estaven preocupats perquè el fill de poc més de dos anys no els feia cas de res. El pare m’explicava que si li deia al nen que una cosa no es podia fer, el nen no només no li feia cas, sinó que se’n reia i a sobre li pegava. Parlant, parlant, vàrem arribar a la conclusió que el seu cas era un d’aquests de 2 – 2 = 0. Es veu que a l’àvia li feia tanta gràcia que el nen fos entremaliat, que li deia a tota hora “i que dolent que ets!”, però com si el felicités per ser-ho. Li deixava passar tot, li comprava el que volia… I quan veia que “passava” d’allò que deia el seu pare, li feia tanta gràcia!
Si l’àvia fomenta —inconscientment, és clar— que el nen sigui un petit dèspota, dificulta la tasca del pare.
Avis i pares volem el millor per als nets i fills. I el millor no implica fer d’ells uns brètols i dèspotes, que no tenen consideració envers els altres i només pensen en ells. Ni és el millor per als nens ni tampoc ho és per a pares i avis.
I com que tots volem el mateix, hem de remar en la mateixa direcció. I els avis oblidem-nos d’una vegada que “el nostre paper no és el d’educar, que això toca als pares”. Tots eduquem i tot educa.
En primer lloc m’agradaria fer unes consideracions sobre si és bo que els nens estiguin mimats, i si és ben bé el mateix que consentits. Posem-nos d’acord. Si mimar és donar afecte, no ser gasius en petons i abraçades, gronxar-los, asseure’ls a la falda, fer-los “arri-arri tatanet”, i com deia una àvia “¡Yo a mi nieta lo que hago cuando la veo es achucharla!”, no crec pas que mimar els nens pugui ser dolent. És bo que els menuts rebin mostres d’afecte. Que se sentin estimats. Que sentin que els adults del seu voltant estan contents de veure’ls. Els petons i les abraçades mai sobren, mai són massa. Sempre que el nen o la nena els rebin de gust.
L’infant no és un nino, i mostra amb la cara, amb l’expressió i amb el gest si està content o no. Se l’ha de respectar. Una abraçada pot ser molt satisfactòria a qualsevol edat, però pot ser molesta si la persona que ens la fa no és prou empàtica per veure si ens ve de gust o no. Hi ha d’haver una certa reciprocitat, i saber veure si el nadó, o l’infant, reben amb gust les nostres mostres d’afecte. Per no parlar dels adolescents, que encara que molts ho negarien fins i tot en presència del seu advocat, també els agrada que els avis els amanyaguem una miqueta!