reading

Montserrat Bacardí és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat articles d’història de la literatura i de la traducció i llibres com ara Anna Murià. El vici d’escriure (2004), El Quixot en català (2006), Catalans a Buenos Aires (2009), La traducció catalana sota el franquisme (2012) i Gràcia Bassa, poeta, periodista i traductora (2016). Per aquest llibre sobre M. D. Orriols ha rebut el Premi Fundació Mercè Rodoreda 2019.

El 1939, en acabar la guerra, Maria Dolors Orriols (1914-2008) era massa jove per a haver començat a escriure seriosament i massa gran per a doblegar-se al jou franquista. Com a dona i com a escriptora en una llengua perseguida, va patir un doble exili interior. Però va lluitar, a contracorrent, per viure i escriure. Així, algunes de les seves obres, com Petjades sota l’aigua (1984) i El riu i els inconscients (1990), van sortir a llum amb un retard de trenta o quaranta anys.

Montserrat Bacardí ha rescatat la veu d’Orriols capbussant-se en el fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i estirant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.

La col·lecció «Capsa de Pandora» és una iniciativa del Centre d’Estudis
Interdisciplinaris de Gènere de la Universitat de Vic - Universitat
Central de Catalunya i Eumo Editorial.

Maria Dolors Orriols, viure i escriure

L’edició d’aquesta obra ha comptat amb el suport de l’Institut Català de les Dones, a través del programa Organització d’activitats vinculades als estudis interdisciplinaris de gènere de la UVic-UCC.

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

A Anna Tomàs Sanfeliu i a Montserrat Tomàs Sanfeliu,
tal com eren i tal com són.

Les novel·les es fan amb terra vermella com els maons.
Maria Aurèlia CAPMANY, Pedra de toc (1970)

Em pregunto si escriure és passió
o necessitat de sobreviure.
Montserrat ABELLÓ, Paraules no dites (1981)

Sí, viure i escriure, tant se val.
Maria Dolors ORRIOLS, Escampar la boira (2003)

ÍNDEX

PRESENTACIÓ

Qui era, ben bé, Maria Dolors Orriols? Què va escriure? Més enllà d’aparèixer el seu nom en els estudis literaris, en l’apartat d’«altres» narradors de postguerra, què en sabem? Quina mena de llegat va deixar-nos? Què el singularitza respecte al d’altres d’escriptors coetanis?

Orriols pertany a l’àmplia generació que va «viure a destemps» (Capmany 1997: 199), la «generació sacrificada» (Iglésies 1951: 229) o «frustrada» (Orriols 1990: 14), la que va garantir «la continuïtat literària de Catalunya en la seva etapa més tètrica» (Fuster 1988: 339). Nascuda a Vic el 1914 i formada en els ideals catalanistes populars de la Mancomunitat i de la República, en acabar la guerra, el 1939, era massa jove per a haver començat a escriure seriosament i massa gran per a doblegar-se al jou franquista. En tant que dona i escriptora en una llengua perseguida, va sofrir un doble exili interior, llarg i penós. Gràcies a la seva pertinàcia —i a una certa influència en l’aparell de la censura—, entre 1949 i 1952 va publicar dos llibres de contes, Cavalcades i Reflexos, una novel·la, Retorn a la vall, i una revista, Aplec, l’única en català amb permís oficial de la postguerra. Després, per guanyar-se la vida, va fer de periodista freelance (a Automoto, El Correo Catalán, Glosa, Liceo, Revista…) i de marxant d’art (aquí i a París). Fins al 1980 no va donar a conèixer la novel·la següent, Cop de porta. En la dècada dels vuitanta i al començament dels noranta va editar totes les altres: Contradansa (1982), Petjades sota l’aigua (1984), Molts dies i una sola nit o Una altra sonata a Kreutzer (1985), El riu i els inconscients (1990) i Una por submergida (1992). Algunes van sortir amb un retard de molts anys quant a la data d’escriptura, fet decisiu per a entendre que passessin gairebé desapercebudes: El riu i els inconscients, acabada el 1953, hauria estat una de les primeres novel·les catalanes a abordar la guerra i la derrota de la postguerra, abans de títols tan emblemàtics com Incerta glòria (1956), de Joan Sales, o La plaça del Diamant (1962), de Mercè Rodoreda; igualment, Petjades sota l’aigua, enllestida el 1955, relat coral —i compromès— sobre la construcció d’un pantà i l’arribada dels «altres catalans», tenia molts components de novel·la «realista» o «social». La seva obra, en recerca i mutació constants, va topar amb el silenci forçós: sempre va anar «a destemps».

De formació autodidacta —i amb una vida personal intricada—, va treballar sense descans per adquirir un bagatge literari i per conferir ambició i qualitat als seus textos. Va escriure contra l’adversitat, amb coratge i constància. És clar que en treia uns rèdits, perquè ho necessitava: va concebre l’escriptura com una teràpia o un bàlsam, un refugi o un descans, un alliberament i una salvació. En els setanta anys llargs de dedicació, vida i literatura es van confondre, intencionadament.

La nostra porta d’entrada al món narratiu de Maria Dolors Orriols es va produir a partir de la lectura d’El riu i els inconscients, l’any 1990. A mesura que avançàvem en la crònica d’aquells temps convulsos, ens preguntàvem com havia estat que aquella novel·lista tan poderosa havia quedat negligida. Vam buscar i vam remenar, rere la petja d’informacions, notícies, ressenyes, comentaris… Un parell d’anys després en vam poder llegir Una por submergida, i el 2003, les pertorbadores memòries, Escampar la boira. El 2004 el PEN va dedicar-li un Àlbum Maria Dolors Orriols, coordinat per Joana Bel, que vindicava, per mitjà de veus diferents, la vàlua de la seva obra. Sempre ens havia quedat el neguit de no saber-ne més, de no tenir-ne a l’abast altres títols —avui per avui, tots descatalogats. El seu nom sortia recurrentment —en lletra menuda—, al costat d’altres com ara Montserrat Abelló, Agustí Bartra, Maria Aurèlia Capmany, Anna Murià, Teresa Pàmies, Cèlia Suñol… I la recança ressorgia.

Un feliç atzar ens va posar en contacte amb el seu fill, el físic Antoni Lloret, que conservava tots els papers de la seva mare: un munt de capses, arxivadors, carpetes i llibretes (ara, en procés de classificació, a la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya). De la munió de peces inconnexes, n’emergia una figura que s’engrandia i una obra que s’eixamplava. Hi descobríem dades desconegudes, relacions i amistats, vincles professionals, correspondència, dietaris, obres publicades i inèdites, (auto)traduccions… No sabíem on ens duria, aquell cúmul de papers, però no podíem —ni volíem— quedar-nos a l’escapça, ens calia escodrinyar cada document per a mirar de recompondre el trencaclosques: d’on sorgia aquella febre creadora?, què la propulsava?, què perseguia?, com es plasmava?, o bé, amb qui era compartida?, com va ser rebuda?, com ens interpel·la a ulls d’avui?

El nostre propòsit no ha estat altre que esbossar un retrat de l’escriptora Maria Dolors Orriols i oferir una primera guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, amb el benentès que «l’obra i la vida es desenvolupen en esferes interdependents, però diferents» (Solà 2017: 134), conscients del perill intrínsec que comporten aquesta mena de temptatives: «Molts escriuen el que anomenen “vides” d’altres persones, és a dir, reuneixen una sèrie d’esdeveniments i la persona a qui li han passat queda inconeguda» (Woolf 2018: 15). Al capdavall, la «il·lusió biogràfica» (Bourdieu 1994) sempre és això: una il·lusió, una quimera, un impossible que ha de fer front a l’hibridisme o a la «impuresa» consubstancials del gènere (Dosse 2005), sempre en terra de ningú, a mig camí de l’erudició i la creació, de la veritat i la versemblança.

Quan els senyals del jeroglífic resultaven indesxifrables o no acabaven d’encaixar, hem tingut la fortuna de poder recórrer a la memòria i a les vivències personals dels seus descendents, infatigables davant la nostra insistència. Ens plau agrair, doncs, les nombroses trobades i les sessions maratonianes de feina amb Antoni Lloret Orriols, Nan Orriols Puig i Núria Orriols Arumí, de vegades davant els papers i d’altres —per sort— davant un bon dinar. Igualment, per motius diferents, ens plau reconèixer l’ajut de Lluís Ahicart, Montse Ayats, Josefina Caball, Carles Castellanos, Núria Coma, Maria Rosa Flotats, Francesc Foguet, Montserrat Franquesa, Alba Gené, Joaquim Gestí, Pilar Godayol (far i factòtum), Teresa Julio, Jordi Mas, Francesc Parcerisas, Joaquim Sala-Sanahuja, Mireia Sopena (consiliària), Antoni Tort i Dolors Udina. Aquest llibre, encara que no ho sembli, també és seu.

Maria Dolors Orriols, viure i escriure s’inscriu en les activitats del Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC) (2017, SGR 1155). Va rebre un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes per a activitats literàries, en la modalitat d’investigació, l’any 2017. Un jurat format per Joaquim Mallafrè, Josep Massot i Muntaner i Damià Pons li ha atorgat el premi Fundació Mercè Rodoreda, de l’Institut d’Estudis Catalans, corresponent a l’any 2019. S’inscriu en el Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC) (2017, SGR 1155).

[· 1 ·]

INFANTESA I JOVENTUT

Maria Dolors Orriols i Monset va néixer un fredíssim 25 de gener, de l’any 1914, a Vic, al número 9 de la plaça Major, a can Merinos, l’edifici que sobresurt una mica més enfora que tots els altres i l’únic que no té porxo, al costat de la casa natal de Jaume Balmes. El nom de «Merinos» feia referència a la finesa i a la suavitat de la llana que hi teixien i hi venien, en el negoci familiar.

La família del pare, Ramon Orriols i Marquès (1880-1960), que provenia de Castellar de n’Hug, havia prosperat gràcies a l’ajut del contraban. Així, entre el seu avi, el seu pare i ell mateix, van poder comprar la casa de Vic i un hotel-balneari a la vall de Ribes, van muntar una fàbrica tèxtil a Sant Julià de Vilatorta i van establir una botiga de roba a Vic, als baixos de casa. Segons Lluís Orriols i Monset, germà de l’escriptora, els orígens —mitificats— i el tarannà dels Orriols anaven units a l’alta muntanya i a l’esperit de superació:

La tradició familiar ens presenta el meu besavi com un personatge llegendari que baixà de Castellar de n’Hug per establir-se a Vic. […] Als afores del poble hi havia un casalot —avui enrunat— que en deien can Simó. D’allà sortí el besavi Ramon camí de la ratlla de França cercant una nova vida que no fos la del pasturatge. Amb un gros farcell a l’esquena passava contraban. […] Com que una de les mercaderies més apreciades era les peces de llana merina, decidí convertir-se en comerciant i posà botiga a Vic. Així nasqué can Merinos. (Ll. Orriols 1982-1984: 230-231)

La mare, Maria Monset i Soldevila (1887-1949), anomenada familiarment «Loles», procedia de Terrassa, d’una nissaga francesa, instal·lada en terres catalanes arran de l’ocupació consular del besavi, Louis Monset i Roux. Era la quarta filla, de set germans, de Lluís Monset i Galí i Teresa Soldevila i Pascual (abans Lluís Monset s’havia casat amb la germana gran, Mercè Soldevila i Pascual, amb la qual va tenir els tres primers fills). Lluís Orriols també aportava clarícies sobre els Monset:

Al departament francès de l’Aude, prop de Carcassona, hi ha Alaigne, un poblet dedicat al conreu de la vinya com tants altres que, aplegats a l’entorn de Limoux, destil·lem del seu raïm el cèlebre «blanquet».

El propietari de Pignols, una finca rústica de les més riques dels contorns era Louis Monset Roux. Per raons i camins inextricables avui dia, el monsieur es prendà d’una noia Galí, fadrina d’una família benestant de Terrassa, i no sols s’hi casà, sinó que obrí casa al passeig principal de la ciutat vallesana i participà en un negoci de tints, seguint el corrent d’industrialització tèxtil que s’iniciava. Louis Monset Roux […] és el patriarca d’una família que, si bé ja era sens dubte catalana, quedava marcada amb un cert esprit francès que la distingia i amb una joie de vivre que es manifestava en un bon gust innat. (Ll. Orriols 1982-1984: 280)

Pujada en un ambient liberal i culte, Maria Monset va practicar un catolicisme estricte. En canvi, Ramon Orriols, que havia estat educat en uns principis conservadors, responia més aviat al perfil de lliurepensador, catalanista de cor i amb afeccions artístiques. Poc parlador i «tímidament esquerp» (Ballarín 2003), «home seriós i poc comunicatiu amb els fills» (Ll. Orriols 1982-1984: 7), infonia respecte, sobretot entre la quitxalla, que, a tall de salutació, i seguint un costum antic, li besava la mà: «era un cor tendre, tan ferotge com semblava» (Ballarín 2015: 54). Maria Monset «era una bona i santa dona, no gaire llesta, però ho suplia amb un cor que li rebentava de bondat en aquella còrpora» (Ballarín 2015: 56). De portes enfora, si més no, el matrimoni s’avenia, es complementava i fins s’estimava.

Els primers lustres del segle XX, Vic era «la ciutat dels sants» que Miquel Llor va retratar sense gaire pietat. La concentració d’esglésies, convents, col·legis religiosos, capellans, frares i monges li conferia una fesomia peculiar. Hi romania ben viu l’ascendent del teòleg Jaume Balmes, del canonge Jaume Collell, del bisbe Josep Torras i Bages i, sobretot, del poeta Jacint Verdaguer, ja fixat en l’imaginari popular, simplement, com a «mossèn Cinto», l’obra del qual havia aconseguit entrar, potser com mai, en tota mena de llars catalanes, de condicions socials ben diverses; a la de Maria Dolors Orriols era com de la família: «Quan parlaven de mossèn Cinto les ties abaixaven la veu planyívoles, i vinga allò de “pobre mossèn Cinto”» (Ballarín 2000: 119).

A can Merinos es respirava un ambient d’ordre, de fe i de bonança. Ramon Orriols va quedar orfe de pare de molt jove i, a la impensada, es va convertir en cap de família. De primer, va tenir cura de la mare i dels tres germans: Pepita (casada, després, a Ripoll), Modesta (soltera, dependenta de la botiga) i Esteve (el doctor Esteve, capellà i canonge, doctorat a Comillas). Ell i Maria Monset van heretar i van formar una família ben gran: «el meu pare era l’hereu, a càrrec del qual vivíem quinze persones, reunits tots en la mateixa casa: l’àvia paterna i quatre oncles solters, entre ells dues tietes i un sacerdot, els meus pares amb cinc fills, tres serventes i una mainadera» (Orriols 2003: 17). D’aquests cinc fills, la Maria Dolors era la gran; després van venir el Joan (1916-1995), la Maria Teresa (1918-1997), el Lluís (1922-2001) i la Montserrat (1924-1928).

Eren de costums establerts. Cada vespre es reunien, tots plegats, per resar el rosari, en una disposició original: els homes, passejant amunt i avall de la sala, i les dones, assegudes. Les dues ties, col·leccionistes d’estampes de sants, eren de missa diària, igual, naturalment, que l’oncle capellà, que solia reunir a casa altres amics religiosos, com el mossèn i poeta Josep Botella. La mare tampoc no descuidava cap dels oficis religiosos habituals de l’època. El pare, afeccionat a la pintura catalana medieval i renaixentista, havia omplert les parets de retaules, talles i tapissos, abandonats o comprats en capelletes dels Pirineus, que aterrien la quitxalla. La família sencera, a més, custodiava amb veneració una relíquia única: una estella de la creu de Jesús. En resum, «faltava poc perquè casa meva fos un lloc sagrat» (Orriols 2003: 24).

La casa dels avis de Terrassa tenia tot un altre aspecte, més modern i, alhora, més senyorial. Situada al bell mig del passeig, disposava de tres pisos, units per una gran escala interior. Al primer, hi vivia una tia; al segon, els avis i, al tercer, hi havia cambres de servei, el planxador i una àmplia sala que feia mig de golfes, mig de gimnàs. L’extens jardí albergava arbres i plantes, una mena de gàbia enorme amb ocells ben variats, una cascada i un estany ple de nenúfars i peixos. A la fàbrica, un gran tint de llana anomenat Monset i Guardiola (creat el 1875, fou un dels primers de l’Estat), l’avi hi tenia unes immenses cavallerisses, en les quals criaven cavalls, que servien d’esplai als nombrosos nets: una «trentena de cosins germans d’aquesta branca» (Ballarín 2015: 23). Tots plegats, acompanyats de dides i mainaderes, amb els cotxes de cavalls feien passejades i excursions pels boscos de la serra de l’Obac o cap a Matadepera. Fidels a la tradició francesa, celebraven amb gran pompa el 14 de juliol, escoltaven música en un gramòfon, menjaven bombons o tot sovint acudien a Barcelona per comprar roba, uns hàbits que xocaven amb l’austeritat de la vida vigatana. Com Maria Dolors Orriols afirmava en la seva novel·la més obertament autobiogràfica, Cop de porta, «en arribar allà trobaves el repòs, el benestar, la vida càlida i acollidora» (Orriols 1980: 43). Des del punt de vista —més essencialista— del seu cosí germà, l’escriptor i prevere Josep M. Ballarín (fill de Pilar Monset, germana de la mare), els Monset «són gent de vinya, fàbrica, despatx, tartana, fonògraf, pianola i duros a sis pessetes. Tots de la crosta» (Huch 2013: 18).

La petita Maria Dolors va sortir ben rossa, amb els cabells rinxolats i els ulls blaus, herència del pare, que també els hi tenia. Com era costum, els primers dies de vida ja va ser batejada, per mossèn Botella. L’àvia paterna va imposar per a la neta gran el seu nom, «Dolors», i la mare, per amorosir-lo una mica, va anteposar-hi «Maria». A casa, però, i entre amistats pròximes, li deien «Leles». Ella, més endavant, va signar els primers llibres «Maria Dolors Orriols» i, els darrers, «Maria D. Orriols».

Si bé l’ensenyança preescolar no estava reglada, quan tenia tres anys els pares van portar-la a les monges de l’Escorial, de l’orde de les Vedrunes. Com que no hi havia cap altra criatura d’aquella edat, en tenia cura la germana Anna, que, a frec de la vellesa, s’ocupava una mica de la cuina i de l’hort espaiós, on, si el temps no destorbava, passaven bona part del dia. S’hi entretenia tota sola, jugant amb la terra, les pedres, les plantes, les flors, l’aigua i els peixos de la bassa. De tant en tant anaven a veure els garrins, els conills i les gallines. Cap a mig matí canviaven d’escenari i la nena corria cuina amunt i cuina avall. A la vora de la mateixa germana, no s’estalviava alguns resos comunitaris. Orriols no va rebre, doncs, en aquests primers anys, una educació gaire convencional.

Va fer tots els estudis al mateix col·legi, fins a quinze anys. En començar a aprendre a llegir, ho va fer en castellà, la llengua generalitzada de la instrucció. Es produïa així una primera dissociació —diglòssia— entre la llengua familiar —«natural»— i la llengua apresa—«culta»—, que, tot amb tot, no sembla que afectés gaire el seu esdevenidor literari. En el seu fons documental, es conserven les qualificacions de dos cursos, el 1926-1927 i el 1928-1929. Entre l’un i l’altre, s’hi observa una evolució ascendent: en el primer tot són aprovats, un bé i dos notables, mentre que en el segon es registren vuit excel·lents i cinc notables, i els aprovats són tan sols per a les matèries d’escriptura i urbanitat.

Les normes d’«urbanitat», certament, li costaven de seguir. Segons el testimoni de Josep M. Ballarín, ja des de criatura, «la Maria Dolors va ser sempre ella. No fou rebel, s’estimava els seus, tampoc no fou alliberada, del néixer ja no duia traves» (Ballarín 2003). En una família tan nombrosa i tan reglada, ella trobava la manera de fer la seva, en part gràcies als silencis condescendents del pare, que «era sempre per a mi un ésser benèfic» (Orriols 1980: 49). Badava, desapareixia, s’entotsolava o no vigilava prou els germans; per contra, no deixava de petja la nina preferida, que va anomenar «Toni». La mare, allunyada del seu ambient i amb sogra i cunyats a tocar, s’exasperava, no acabava d’entendre aquella criatura que, per més que la renyés, no s’immutava gaire ni plorava mai.

Aquest esperit lliure es va afermar a La Corba, a la vall de Ribes —a quatre quilòmetres de Ribes de Freser—, on la família passava els estius. Les aigües bicarbonatades que baixaven del Taga, de propietats minerals afamades, havien propiciat la construcció de dos balnearis: el de la colònia Perramon i La Corba. D’aquest darrer, reformat i engrandit el 1907 segons la moda modernista, Ramon Orriols n’era el propietari. Un anunci publicat a La Vanguardia el 21 de juny de 1908 ens en proporciona una descripció detallada:

VALLE DE RIBAS – HOTEL «LA CORBA»
Abierto desde 1° de julio a 15 de septiembre

Situado dicho balneario en la vertiente más atractiva y pintoresca del Pirineo catalán, rodeado de vastas y frondosísimas selvas, bañado por el poético y caudaloso río Freser, careado de delicioso parque y alameda naturales, en donde mana la riquísima «Fuente de la Salud», la más abundante de este valle. Todo esto junto a otros atractivos higiénicos, le ponen en el lugar de los más apropósito y mejor acondicionado en su clase.

Servicio esmerado de fonda y restaurant a cargo de su mismo propietario don Ramón Orriols. Grandes y espaciosos salones de café, de billar, de piano, etc. Servicios especiales de peluquería, peinadora, lavado, planchado y demás. Telégrafo, periódicos, correo diario. Capilla en el mismo establecimiento. A pesar de la notable restauración, los precios son económicos, según tarifa y convencionales. Pisos independientes cómodamente amueblados (entre ellos, seis de moderna construcción) con agua de pie, gas acetileno, water-closets, etc. Disponibles desde 1.° de junio a 30 de septiembre.

DETALLES: En Vich, Ramón Orriols, Plaza Mayor, 12, y en Barcelona, Antonio Serrat, calle de San Pablo, 37. En la estación de Ripoll, a la llegada de todos los trenes, se hallará el coche de la casa.

Dirección telegráfica: BAÑOS RIBAS, CORBA.

En aquell refugi d’estiueig, s’hi reunia una colla d’estadants més o menys fixa: entre d’altres, «el doctor Lluís Carreras de Sabadell, tota una llumenera cultural; Tecla Sala, mecenes de tots els mecenatges; la reverendíssima Dominga Carlas, jefa suprema de les monges de l’Escorial, amb la seva ajudanta» (Ballarín 2015: 59), o Alexandre Galí, que, en el sentiment de Ballarín, «per a mi fou l’avi, una mena d’avi que em va arribar de sobrepuig» (Ballarín 2015: 37).

Si els aires de la Plana i del Vallès ja eren prou diferents, els del Pirineu transportaven la menuda Maria Dolors a un món nou, selvàtic i indòmit, en contacte estret amb la natura i amb els habitants del lloc, com va evocar en la primera novel·la, Retorn a la vall (1950):

Jo tenia set anys i corria tot el dia amb els vailets del poble. Ells m’ensenyaven coves, llodrigueres i nius d’ocells. Tallàvem branques per fer-ne bastons i canyes per a flabiols; aquells xicots tenien traça a llançar rocs i a bastir cabanes, i a mi m’admirava la seva habilitat. Moltes vegades els acompanyava a guardar el bestiar i vaig fer-me amiga dels bous i de les vaques i vaig aprendre de parlar amb els gossos del ramat. Amb aquells minyons, nois i noies, vivia un món d’animalets i proeses, mig reals i mig somniades, que ens engrandien als nostres propis ulls. Sobretot a mi, tot allò em semblava extraordinari. Quan estava al cim d’una roca imaginava que volava més amunt que les mateixes àligues i quan corria pels prats em semblava que anava més lleugera que els isards. (Orriols 1950: 27)

De bracet de la colla dels grans, en la qual era l’única noia, trescava muntanyes amunt i avall, feia excursions a les fonts, xapotejava al Freser, anava amb bicicleta, corria pel parc, s’exposava a tot tipus de jocs: «sempre em deien “sembles un xicotot”, perquè pujava als arbres o jugava a futbol» (Cabré et al. 1993: 157). De tant en tant, es convertia en actriu: en el mateix teatre de casa, hi van representar, mig improvisant, Els pastorets, Don Juan Tenorio o Romeo i Julieta. El seu cosí Josep M. Ballarín, sis anys més jove que ella, recordava aquella fallera escènica familiar:

Encara a major glòria, fèiem teatre. La gent gran, totes mares o ties, ens aplaudien fins i tot quan la Nàdia del Miquel Strogoff ens va sortir tartamuda, o quan el Colom, tot just rumiant-se l’aventura, es va trobar amb el Rodrigo de Triana cridant «Tierra!». Però l’èxit clamorós fou La Nocturna, ni més ni menys que una òpera de la qual érem autors. Hi sortia un lladre «de puñal en el cinturón», un príncep Cucufate vestit de gala finalment occit pel lladre, i un cavaller, servidor de vostès, sense d’altre paper que acabar la tragèdia occint el lladre cantant a esgarips «Muere perro». (Ballarín 2007: 5)

El 8 de juny de 1920 Maria Dolors Orriols va rebre la primera comunió, de mans del canonge Collell, amic personal del pare (anys després, va confirmar-la el bisbe Torras i Bages). En les seves il·lusions infantils, passava per una època que somniava ser santa, per la qual cosa s’imposava sacrificis, ofrenes, meditacions… La seva era una llar espiritual i il·lustrada. La literatura religiosa hi tenia un gran pes: llibres bíblics, devocionaris, catecismes, vides de sants, poesia i narrativa edificant… No solament la canalla llegia En Patufet, sinó també les dones de la família, mentre, a les tardes, cosien. Alguns homes de lletres de la ciutat freqüentaven la casa i un germà del pare, Agustí Orriols, escrivia poemes. D’altra banda, el pare tocava l’acordió d’oïda i una de les ties tocava el piano i recopilava cançons populars de la comarca. En suma, «la sort més gran que he tingut en aquest món, ha estat el fet de néixer a Vic, i dins de la meva família, perquè allà hi havia un pes de cultura que no es podia aprendre en una escola» (Cabré et al. 1993: 156).

La branca de Terrassa, més laica i més «universalista», coneixia els puntals de la literatura contemporània. L’àvia Teresa va proporcionar a la neta les primeres lectures que la van corprendre i, de retop, li van obrir unes expectatives noves: Peter Pan, Alícia al país de les meravelles, el contes d’Andersen, les aventures de Jules Verne o d’Emilio Salgari. Aquestes obres van inocular-li, incipientment, el verí de la literatura, com a lectora apassionada i com a potencial fabuladora. Fent bona la transposició d’ella mateixa en el personatge d’Adelin, l’heroïna de Retorn a la vall, «m’havia entrat aquell apassionament que s’agafa per llegir quan es tenen pocs anys i se’n descobreix el goig per primera vegada» (Orriols 1950: 210). En la novel·la, s’hi esmenten algunes lectures transformadores: Dafnis i Cloe, Les mil i una nits, Werther, de Goethe, Graziella, de Lamartine, i, sobretot, Càndid, de Voltaire, «un llibre que mossega, que crida» (Orriols 1950: 349).

Com més llegia, més idealitzava la figura de l’«escriptor», l’objecte «llibre» i l’abstracció anomenada «literatura», de manera que ben aviat va voler acarar-s’hi. En les mateixes redaccions escolars, en comptes de seguir les pautes fixades, feia prevaldre els seus propis criteris, de vegades fins a un agosarament perillós, com quan substituïa el castellà reglamentari pel català vivencial. El delit de plasmar damunt el paper el seu petit univers ja s’havia apoderat de la futura narradora. De ben joveneta va experimentar el gust —i la necessitat— de l’escriptura, més enllà de l’existència d’un «públic». Durant molts anys, la primera —única— receptora dels seus escrits va ser ella mateixa. Ni li devia passar pel cap, que poguessin interessar algú altre. L’escriptura adolescent, en tant que confessional, sol ser solitària. Orriols va refugiar-s’hi, però, alhora, va sobrepassar-ne els límits, en la mesura que no tan sols li va servir de desfogament íntim, sinó que, amb els «mots de la tribu», va començar a inventar i a crear. De fet, com tantes noies, «escrivia mig d’amagat» de la família i de les amistats —com confessava en l’obra inèdita Escriure (sense data, es pot situar cap al 1993)—, sota la mirada atenta del pare i la mare, que jutjaven la literatura com un perill per a una nena impulsiva i fantasiosa com ella. Si el resultat del que redactava s’adeia als paràmetres «folklòrics» socialment establerts, sortia a llum més fàcilment: per exemple, a catorze anys, «una obra de teatre per a ser representada al teatret de casa meva entre cosins i amics com a actors». Fora d’això, esbossos i provatures en silenci.

Aquell any, l’estiu del 1928, la família va patir un gran trasbals. Tres dels cinc fills van caure malalts de tifus: els dos grans, Maria Dolors i Joan, de catorze i dotze anys, i la menuda Montserrat —la joguina de la casa—, de quatre, que va morir. Els altres dos se’n van sortir de miracle. La desaparició de la germana petita els afrontava, per primera vegada, amb les limitacions de la vida humana, la voluntat de Déu, el més enllà, el destí… I els deixava una petja sempre més.

Quan Lluís Monset, l’avi matern, va morir, l’àvia Teresa Soldevila va abandonar la casa de Terrassa i, el 1927, va installar-se a Barcelona, en un pis espaiós de l’Eixample, des d’on va continuar protegint els nets: «l’àvia Teresa em va pagar el batxillerat», als Escolapis del carrer de Balmes, reconeixia Josep M. Ballarín (2015: 21). Igual que havia fet abans, la neta més gran hi acudia amb freqüència i, així, va començar a conèixer la gran ciutat i a familiaritzar-s’hi. En contrast amb els aires vigatans, li plaïa el cosmopolitisme i el refinament de la capital: els carrers, les botigues, els locals d’esbarjo, les trobades amb cosins i amics… S’hi sentia més descansada i més lliure. Com que no s’havia distingit com a alumna i com que tot conduïa a preparar-se per trobar un bon partit, quan, a casa, va insinuar que li agradaria estudiar per bibliotecària, ningú no li’n va fer cas.

De fora estant, passada l’adolescència, pràcticament res no distingia Maria Dolors Orriols d’altres joves de la seva edat:

Era una noia de quinze anys i, fora de tocar malament el piano, tenia un bagatge cultural bastant divers i superficial, barrija-barreja de calaix de sastre, fet a la meva manera. L’ambient que hi havia al meu entorn hauria pogut pesar-me, però mai ofegar-me. Era bona cristiana, seguint el costum; nascuda i educada en una família com cal, i ningú dubtava que seguiria el seu exemple. (Orriols 2003: 36)

No el va seguir gaire, l’exemple de la família, el model que l’entorn li imposava. Tot es va capgirar, precisament, el dia del seu quinzè aniversari, pel gener de 1929. Ben informades del seu deler per la xocolata, les amigues van regalar-li un quilo de bombons, que gairebé es va cruspir sencer. Les conseqüències d’aquell empatx, mals d’estómac recurrents, es van allargar tres mesos. No hi havia manera que minvessin. Fins que, amb l’aquiescència de l’àvia Teresa —un suport constant per a la neta—, els pares van decidir fer-la visitar per un metge especialista de Barcelona, Nicolàs Lloret i Barber.

El doctor Nicolàs Lloret havia nascut a la mateixa ciutat el 1897. Venia d’una família de metges (tant per part de l’avi matern, Nicolàs Barber, com per part del pare, Antoni Lloret), amb arrels a la Vila Joiosa, a la província d’Alacant. Era el petit —i consentit— de cinc fills, tres noies i dos nois. Alt i prim, ben plantat, tenia els cabells, la pell i els ulls foscos: hauria pogut passar per un galant de cinema. A empentes i rodolons, s’havia llicenciat a la Universitat de València el 1923, a vint-i-sis anys, després d’aprovar la majoria de matèries a Barcelona i algunes altres a Santiago de Compostel·la. Acabada la carrera, va passar tres anys a Viena, on va especialitzar-se en patologia mèdica i quirúrgica —i va aprendre l’alemany—, i des d’on va viatjar a diversos països europeus. En tornar, va incorporar-se a l’antic Hospital de la Santa Creu, traslladat després a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i va obrir consulta pròpia, a la Rambla de Catalunya, de Barcelona.