Un pare perfecte arriba de cop i volta

DIVENDRES a la nit. Pizza de quatre formatges. Crispetes i pega dolça. Pel·lícula de pirates. El teu millor amic esperant-te al sofà i el seu pare que acaba de posar-ho tot a les tauletes plegables i diu:

–Òscar, Nora, el sopar i la pel·lícula estan a punt!

Fantàstic! Hi pot haver una manera millor de començar el cap de setmana?

La mare de l’Òscar, els divendres sempre arriba tard a casa, perquè hi ha reunió de lectors a la llibreria El Llibredril. Ella n’és la mestressa. A mi m’encanten les reunions de lectors (i encara més els contacontes), però la dels divendres a la nit no m’interessa, perquè és per a pares i mares i només llegeixen llibres avorrits per saber com han d’educar-nos. Ja ho sabeu, llibres d’aquests que només de saber-ne el títol ja t’agafen ganes de llençar-los per la finestra: Aprèn a dir que no als teus fills o Prohibides les llaminadures!, i coses així.

Els divendres a la nit, el pare de l’Òscar es queda fins tard fent feina endarrerida de la casa. De vegades planxa, o cus (hi té molta traça!) o fa el sopar mentre escolta la ràdio. És fantàstic, perquè deixa que l’Òscar es quedi al menjador fins tard i, a més, que vegi la pel·lícula que més li agrada i fins i tot que controli el comandament a distància! Això és gairebé un miracle, perquè els adults estan realment obsessionats amb el comandament a distància! Us heu fixat que sempre volen tenir-lo ells i que no el deixen anar per res del món?

Així doncs, era divendres. Havíem anat al videoclub a llogar l’última de la nostra pirata preferida, la Mimí Katiuskas. L’havíem vist al cinema, és clar, però ara ja estava disponible per veure-la còmodament al sofà, i teníem moltes ganes de tornar a al·lucinar amb les aventures que passaven la Mimí i els seus amics solcant tots els mars de la Terra. La pel·lícula estava a punt de començar. La pizza s’acostava pel passadís i feia una olor boníssima. L’Òscar m’esperava per fer la primera queixalada i jo baixava l’escala amb els cabells molls i la roba bruta a la mà, perquè m’acabava de dutxar.

–Va, afanya’t –vaig sentir que deia el meu amic, mentre jo patinava amb els mitjons nets pel passadís.

L’Òscar va pitjar el botó «play» del comandament.

–M’han dit que els anuncis d’aquesta són molt bons! –va fer.

A l’Òscar i a mi ens encanten els anuncis de les pel·lícules. De vegades, fins i tot més que la pel·lícula. Ens ho passem molt bé, mirant-los, no ens en saltem ni un. L’Òscar tenia raó: aquells prometien. El primer anava d’una casa encantada tota plena de bèsties fastigoses que vivien al soterrani. I el segon, d’un ós polar molt divertit que se’n va a viure aventures a la selva amazònica.

Vaig agafar un tros de pizza i vaig deixar-me caure al sofà just quan unes riallades aterridores acompanyaven el títol (en lletres vermelles) de la primera pel·li. L’Òscar i jo ens vam mirar als ulls, d’aquella manera que volia dir «aquesta també la voldrem veure», i vam fer que sí amb el cap. Tots dos teníem la boca plena.

En aquell moment va sonar el timbre de la porta.

–Qui deu ser, a aquestes hores? –va preguntar el pare de l’Òscar, fent cara d’estranyat i deixant anar la planxa.

No vam parar-hi gaire atenció. L’ós polar ens havia deixat gelats. El primer tros de pizza ja dormia dins les nostres panxes. Llavors ens va arribar a les orelles una veu que coneixíem bé. Una veu forta com la d’un cantant, una rialla simpàtica i segura.

Era el meu pare.

L’Òscar va pitjar el botó de «pause» del comandament i la imatge va quedar congelada a la pantalla.

Vaig girar-me de cara a la porta. Hi havia el meu pare. Amb el seu somriure encantador, al costat d’una maleta enorme.

–Bona nit! Acabo d’arribar dels Estats Units i vinc a buscar la Nora! –va dir.

Vaig córrer cap a ell, per fer-li una abraçada, mentre mirava de calcular quant temps feia que no el veia. Sis mesos? O set? Ell em va atrapar amb els seus braços d’ós bru i em va estrènyer fort, com feia quan era petita. Per si no ho sabeu: és fantàstic que el teu pare t’abraci com un ós bru.

–Passa, sisplau. No et quedis a la porta –va dir el pare de l’Òscar–. Et ve de gust un tros de pizza?

–Pizza? –va fer el meu pare, arrufant el nas–. No, gràcies, ja he sopat.

Va entrar al menjador. Va veure les safates amb el sopar i la pel·lícula congelada. Va semblar molt estranyat. L’Òscar em mirava amb cara de pànic, com si em digués: «Te n’has d’anar sense veure la pel·li que esperem fa setmanes?»

En aquell moment m’hauria agradat poder fer amb la realitat el mateix que acabava de fer amb la pel·lícula. És a dir, aturar-la.

Ho faré un moment, només per explicar quatre cosetes:

1. El meu pare és presentador de televisió. Fins una setmana abans de la seva aparició estel·lar al menjador de ca l’Òscar, presentava un concurs molt famós que es deia El més burro sempre guanya. Era un concurs horrible però tenia un èxit enorme. A la meva escola tothom hi estava enganxat. Evidentment, a l’escola no hi ha ningú que no trobi el meu pare el paio més interessant del món i a mi, la noieta més afortunada, precisament pel fet de ser filla seva. Però a mi, tenir un pare famós mai no m’havia agradat gaire. És una llauna que tothom vulgui un autògraf del teu pare. Però en aquells moments, i sense saber-ho, estava a punt de descobrir que hi pot haver coses pitjors.

4. Jo sóc la Nora. Quan va començar aquesta història tenia gairebé deu anys. El meu color preferit és el taronja. Les coses que més odio són: el peix, la verdura, endreçar les joguines, anar a dormir d’hora i fer els deures de matemàtiques. No tinc mare. Vull dir que la meva mare va marxar quan jo tenia pocs mesos, i no l’he tornat a veure mai més. Quan parlem d’ella, el pare es posa trist. Sempre diu el mateix: «Els adults, de vegades, ens equivoquem molt.»

Ara ja podem descongelar la imatge.

«Play».

–M’he quedat sense feina! –va explicar el meu pare, content com qui dóna una bona notícia–. Amb tot això de la crisi, la cadena de televisió s’ha arruïnat.

–Apa! Ho sento molt –va dir el pare de l’Òscar, molt impressionat.

–Mira, jo no! –va respondre el meu pare, com si res–. Ja n’estava fart, d’aquell concurs tan repetitiu i dels burros que s’hi presentaven. He decidit canviar de vida! Vull passar més temps amb la Nora. Miraré de ser el pare perfecte que no he estat mai!

El pare de l’Òscar feia que sí amb el cap i allargava un somriure de satisfacció. L’Òscar em mirava com preguntant-se: «Què li agafa?» I jo només podia pensar en les dues paraules que acabava de sentir i que, per algun motiu, no em feien gens ni mica de gràcia: «pare» i «perfecte».

Potser totes dues per separat no sonen malament, però quan les ajuntes, és una cosa més aviat horrible.

A més, algú n’ha conegut mai cap, de pare perfecte?