EDUCAR ELS FILLS CADA DIA ÉS MÉS DIFÍCIL
Pròleg d’Octavi Fullat i Genís - Catedràtic de Filosofia de l’Educació
Col·lecció assessorada pel Departament de Ciències de l’Educació de la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic.
Direcció: Joan Soler
Disseny de la coberta: Eumogràfic
Fotografia de la coberta: J. Ollé
© Hereus de Lluís Folch i Camarasa, Lluís Folch i Soler, Jordi Folch i Soler
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Perot Rocaguinarda, 17. 08500 Vic
Tel. 93 889 28 18 - Fax 93 889 35 41
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la Universitat de Vic—
Primera edició digital: juny de 2010
ISBN edició digital: 978-84-9766-375-5
ISBN edició impresa: 978-84-7602-135-4
Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.
Jaume Balmes, 52, bxs.
08810 Sant Pere de Ribes
Octavi Fullat i Genís
Entre el mestre i els deixebles
Fou l’any 1950. Tenia jo, aleshores, 22 anys. No res com aquell qui diu. Però, això sí, amb unes ganes desmesurades de fer bé les coses i, per tant, anava mossegat per la pruïja de saber més de tot. Encetava la meva professió educadora al Col·legi que els escolapis tenien al carrer de la Diputació, de Barcelona. Entre els alumnes d’aquella primera fornada hi havia en Lluís Folch i Soler, actualment professor a la Universitat de Barcelona. Onze anys tenia el vailet. El curs següent ja tenia el germà d’en Lluís, en Jordi Folch i Soler, que ara és metge i que llavors començava també el batxillerat.
Ben aviat em vaig palpar mancat de coneixements sobre l’adolescència amb la qual passava hores i més hores de la meva vida. Què podia fer? Anar a casa del pare d’aquell parell de minyons? Havia sentit parlar de la vàlua del Doctor Lluís Folch i Camarasa. Em vaig omplir de gosadia i, un capvespre, vaig trucar a la porta d’aquell home ja molt conegut i pare dels dos nois que jo havia d’educar. Em va rebre tan cordialment que sempre més m’he sentit vinculat a ell, i consti que han transcorregut ja 43 anys, que són molts anys en la vida de les persones, bé que no siguin res en la formació de les capes geològiques. A la meva biblioteca encara hi ha dos dels llibres que em va recomanar: La adolescencia, de Debesse, i el tractat de Sexologia, de Pellegrini.
Ara, el 1993, fills i pare, tots tres per separat, em demanen un pròleg per al llibre que han redactat. Els responc tot seguit que sí. Però, lector, la feina no és gens còmoda, situat com em trobo entre el meu Mestre i els dos deixebles meus. A en Lluís fill, a més, vaig continuar formant-lo durant anys, al marge de l’escola, a través de l’Escoltisme. Crec que ho aprofità molt. Redactar el pròleg és una tasca sempre abrupta, perquè «prò-leg», del grec pro-logos —logos, «paraula», i pro, «davant» i també «endavant»—, és un parlar abans de parlar que només té un perdó: pronunciar paraules a fi que el lector tiri endavant i llegeixi les paraules veritables que solament apareixen després. Si a aquest fet hi afegeixes, lector, la relació ambivalent —una amb el pare i una altra amb els fills— que haig de viure de manera simultània, comprendràs l’entrebanc en què estic ficat.
En aquest llibre hi ha, traduïda al llenguatge escrit, una llarga acumulació de sabers i d’experiències del Folch pare. Ha llegit molt, però sobretot ha viscut, i per tant ha patit els problemes dels infants i dels adolescents, i això no solament des de la perspectiva dels infants i dels joves, sinó a partir de la mirada dels pares. El seu despatx s’ha omplert, al llarg dels anys, d’angoixes i d’esperances, esperances desvetllades cordialment per la seva humanitat inesgotable. També els dos fills han acumulat força experiència dins la retentiva de l’ànima, però ja parlen més des dels llibres que no pas el pare.
Tots tres estan amarats de Catalunya i aquest fet els ve de lluny, és cosa de família. Josep Maria, Joaquim, Lluís... tots Folch i Torres. I tota la descendència i també l’ascendència. Quedem vertebrats per una geografia historiada. Als Folch, Catalunya els ha apuntalat biogràficament. I això és bo. El «ciutadà del món» és un poruc que té por de l’home que troba al carrer.
Un altre dels punts que tenen en comú tots tres és la preocupació per l’andreía, entesa dins de la paideia grega. Aner, andrós, era l’home fet, l’adult, aquell que havia assolit la saó, la maduresa; era l’home que està ja a punt. Una nena, un nen, no són homes petits, d’acord; posseeixen substancialitat. Ara bé, el seu destí no és el de ser infants, sinó adults. El parádeigma és l’adult, l’adult ben acabat, sa de cos i d’ànima. L’educació homèrica ja subratllava aquesta fita; els infants es preparaven amb una tékhne, tècnica, corporal i amb un ethos, ètica, ideal, que conformaven el ciutadà. Sense ideal de la vida, sense areté, tota educació queda mancada de sentit. Per als grecs, l’home fet fou aquell ciutadà que encarnava la kalokagathía, és a dir, la bellesa, tò kalón, i la bondat, tò agathón. Un infant que no arribés a adult, a madur, era una criatura malaguanyada.
Als tres autors d’aquest llibre els travessa la mateixa frisança, bé que el contingut de l’aner, andrós, del paradigma de maduresa humana, no coincideixi del tot amb el grec. Darrere de tots els consells que aquí es proporcionen hi reposa la persona humana; pels Folch, l’aner, andrós, l’ésser humà fet, el paradigmàtic, és persona. Com s’ha d’entendre aquesta paraula? No pas jurídicament i, potser, ni tan sols a la manera dels psicòlegs, sinó més aviat com ho fem els filòsofs, més enllà de tota possible experiència. Sobretot en el Folch pare, el concepte de persona s’apropa més al pensador francès Levinas que no pas al també francès Mounier. I, on es concentra la persona? En el rostre de l’Altre. La mirada de l’altre, de la nena, del nen, de l’adolescent, qüestionen els meus privilegis de metge i d’educador. La presència de l’altre, a través del seu rostre, és la font de l’exigència ètica. És la seva persona. Cap dels tres Folch no confon individu, unitat psicosomàtica, i persona, centre que em prohibeix de fer qualsevol cosa amb l’altre. Els autors parlen, certament, d’individus i eduquen individus, però l’ultima ratio de la seva tasca educadora és la persona que queda suposada en cadascun d’ells. Heus aquí el pressupòsit de l’antropos paradigmàtic que il·lumina tant la seva pràctica educativa i terapèutica com les reflexions que omplen aquesta obra.
Que no s’esveri ni tampoc s’alarmi el lector amb aquestes paraules meves. Els autors d’aquest llibre no han volgut compondre un llibre savi, no. Han decidit adreçar-se allà on es troba el problema; és a dir, parlen als pares, sobretot als pares, bé que també pensen en els mestres i en els professors. I com que pretenen ajudar la pràctica d’aquells que viuen la pràctica, s’han esforçat deliberadament a utilitzar un llenguatge planer que tothom pugui comprendre. Ara bé, els principis d’acció proposats suposen, a fi de ser eficaços, la codificació lingüística, i així ho fan. Un llibre, doncs, que es dirigeix a aquells que pateixen les dificultats educadores. Déu vulgui que sigui molt llegit. Farà bé en aquests anys de desorientació col·lectiva.
Aquí finalitza el Pro-logos i s’enceta el Logos, la paraula.
Octavi Fullat i Genís
Catedràtic de Filosofia de l’Educació
de la Universitat Autònoma de Barcelona
El pare és responsable de la formació d’una trentena llarga de promocions d’educadors, de pedagogs i mestres, de metges i criminalistes, d’assistents socials i, sobretot, de pares. El món de l’educació, de la relació, de la salut, de la conducta amb els seus problemes, el món de l’home i, més concretament, el món de la persona l’han preocupat sempre i ha treballat buscant la manera de comprendre el fenomen humà i, sobretot, de fer-lo comprendre. Això ha fet que amb el pas dels anys hagi deixat un rastre d’alumnes, oients, seguidors i clients agraïts que recorden molt bé el Dr. Folch i Camarasa, que tenen molt present el seu esperit, la seva empatia i la seva actitud davant del fenomen humà i els seus problemes, però que sovint no recorden les seves paraules.
El pare té publicats centenars d’articles en revistes tècniques i de divulgació, té publicades ponències i comunicacions a congressos, capítols en llibres col·lectius; entrevistes en revistes, diaris, ràdio i televisió; té apunts de classe de les diverses assignatures que ha professat en també molts diversos centres, però no té un llibre que reculli el seu pensament i, en concret, les seves paraules. Les paraules que hem sentit els fills, els alumnes, els clients i els oients de milers de conferències donades en el transcurs de molts anys. Em confessa que va donar la primera conferència als vint-i-cinc anys; el febrer de 1993 en complirà vuitanta, i la sol·licitud de xerrades continua essent constant.
D’altra banda, tant ell com els que hem continuat escampant la llavor heretada, ens trobem sovint que ens demanen on es poden trobar les coses que diem, si les tenim escrites o a quina bibliografia poden recórrer. La resposta és gairebé sempre la mateixa: «hi ha coses disperses, és difícil de trobar...» Sovint l’organitzador d’una xerrada demana el guió per poder-ne fer fotocòpies. Després fan suggeriments ben intencionats: «...això no ho té escrit? Per què no ho escriu?»
És que el pare sap parlar, se sap explicar, se sap fer entenedor, sap arribar a la persona, però veient-li la cara. El pare estableix un clima de comunicació i s’adapta al pensament de qui l’escolta, als seus interessos, als seus dubtes, a la seva angoixa, per això ens ha dit moltes vegades que el que ell ha escrit només ho poden entendre els que l’han sentit. Per ell, escriure és parlar tot sol, sense veure la cara de l’altre, sense comunicació amb l’oient, i això li ve molt gros.
Hem estat els fills els qui, fent-nos ressò de les queixes de molts bons amics, li hem demanat un llibre que reculli les lliçons que tantes vegades ha explicat en casals i parròquies, associacions de pares, col·legis, reunions i convencions, i que no són altra cosa que posar a l’abast de tothom les lliçons de la Facultat, les ponències dels congressos, els articles de les revistes tècniques i l’experiència de molts anys de consulta.
Demanem l’eina que faci més senzilla la tasca d’educar, més planera i eficaç la tasca orientadora i terapèutica o, simplement, l’eina que faciliti la comprensió d’una conducta i d’una actitud, elements de judici per comprendre i, per tant, per actuar.
Demanem el pensament del Dr. Folch i Camarasa reflectit en un llibre; la manera com ell ha vist, pensat i repensat els problemes que planteja la vida humana en el seu desenvolupament i en totes les seves dimensions: els problemes de l’educació, de la malaltia, del desenvolupament, de l’aprenentatge, del fer-se gran fins arribar a l’envelliment.
No demanem un llibre erudit ni de recerca, sinó d’experiència i, sobretot, de criteri, de presa de posició i a l’abast de tothom, elemental i fonamental alhora. Voldríem saber què hi ha en el pensament d’un home que s’enfronta a l’angoixa dels altres per ajudar-los a resoldre-la, què és, en el fons, l’essència d’estimar.
Aquest és el llibre que hem demanat diverses vegades al pare, que mai no s’ha negat a fer però que fins ara ha anat posposant, fins que el meu germà Jordi ha fet el cop de cap de redactar un esborrany d’índex i repartir capítols a fi que, si el pare veia el tren en marxa, s’animés a col·laborar-hi. I així ha estat. Teniu a les mans un llibret (el primer i espero que no serà l’últim) en el qual trobareu uns capítols originals del pare, i uns altres que tant el meu germà Jordi com jo ens hem esforçat a redactar en el to i en l’esperit de tot allò que hem après a casa.
LluÍs Folch i Soler
Vilassar de Dalt, 18 d’agost de 1992
Nota a la segona edició:
Poc abans de la publicació d’aquest llibre, la Generalitat de Catalunya va concedir al Dr. Folch i Camarasa la Creu de Sant Jordi, concretament el dia 27 de març de 1993. En aquella primera edició del text vam ser just a temps de donar la notícia en nota i reproduir el Decret 93/1993, de 9 de març, que diu:
Senyor Lluís Folch i Camarasa
Educador. En reconeixement a la seva trajectòria professional en els camps de la psiquiatria infantil i de la pedagogia. La seva dedicació a la recerca i a la docència, i a l’atenció a infants amb deficiències psíquiques, constitueix un exemple de vocació i humanisme, que ha exercit amb mestratge i amor a Catalunya.
Avui, anys després de la primera edició d’Educar els fills cada dia és més difícil, fetes diverses reimpressions de l’obra i a punt de publicar-ne una nova edició, ens plau poder afirmar que el text manté la vigència i la força pedagògica del primer dia i que haurà esdevingut el llegat inestimable d’un dels principals pedagogs del país, traspassat l’any 1999.
Lluís Folch i Soler i Jordi Folch i Soler Febrer de 2000
Lluís Folch i Camarasa
Ens cal educar. Si hem engendrat els fills, ens hem compromès a educar-los com a persones. Certament que podem no fer-ho, fins i tot podem renunciar a fer-ho dimitint com a pares. Podem deixar els fills a la cura d’altres, a uns parents o a uns educadors professionals. Però és millor, sense cap mena de dubte, que siguin els pares els qui compleixin el deure d’atendre i educar els fills, encara que, per raons sociològiques i econòmiques, haguem de demanar sovint la col·laboració d’altres persones perquè tinguin cura dels nostres infants des de les primeres setmanes de vida. Així i tot, cal tenir ben clar que és als pares a qui correspon ser els primers i més importants educadors dels fills, de manera que si cal delegar en part, o totalment, les obligacions educadores en mans d’altres persones haurà de ser per raons molt justificades.
D’una banda, ens cal educar si volem obtenir dels nostres fills el desplegament de totes les seves possibilitats físiques i mentals. És ben sabut que un infant deixat solament a l’impuls dels seus gens no desenvolupa tot el que porta a dintre. L’infant necessita estímuls i la satisfacció d’unes necessitats bàsiques, en la quantia i en el moment oportú.[1]. Sabem que els infants que són víctimes de mancances queden limitats en les seves possibilitats de desenvolupament, i això tant en els aspectes físics com en els mentals.
I d’altra banda, si convivim amb els fills no podem deixar d’educar, perquè eduquem no solament per les coses que diem sinó, i de manera més efectiva, a través de com som i de com sentim, perquè les nostres actituds són l’expressió de la nostra manera de ser i de fer, i constitueixen un llenguatge. De fet, per la nostra actitud, encara que no diguem res, per l’expressió de la cara i pel gest, estem dient al nostre fill com valorem allò que ha fet o que ha dit, i si ens plau o no ens plau.
Per tant, no podem no educar. Podem fer-ho malament, per omissió, pel propòsit equivocat de «no voler influir», per comoditat, per una actitud permissiva, per sobreprotecció o per rigidesa, però bé o malament sempre eduquem, i els pares ens n’hem de sentir molt responsables.
Ja ens adonem que l’educació és un diàleg. D’una banda, l’infant com a portador d’unes possibilitats i, de l’altra, l’ambient. L’ambient és tot allò que ens envolta i tot allò que ens influeix. Però per a l’educació el més important de l’entorn són les persones, i d’aquestes persones primer els pares i els que conviuen a la llar. Després n’hi intervindran d’altres, i els més importants seran els mestres que poden ser anomenats «pares substituts» a causa del paper que representen i de la gran influència que tenen sobre els fills.
Diàleg aquí vol dir relació, comunicació que s’estableix a través de les actituds de les persones, actituds que poden ser sanes, però que sovint són insanes i de vegades fins i tot malignes. Però de tot això en parlarem més endavant.
Lluís Folch i Camarasa
El meu pare, Lluís Folch i Torres, un dia em va dir que educar era «fer de l’infant un bon minyó», i després d’una pausa hi va afegir de seguida «i donar sentit a una vida».
Educar és un fer, un ajudar a desplegar les possibilitats que l’infant porta en néixer. Aquestes possibilitats són en bona part heretades, i en bona part poden ser també la conseqüència dels fets que passen durant l’embaràs o en el moment del part. Educar és ajudar a madurar, a desplegar les possibilitats. Tots sabem que l’home és l’animal de la creació que neix més immadur, però és precisament a canvi d’aquesta indeterminació que pot arribar més enllà que cap altre animal.
Educar és ajudar l’infant a créixer en tots els sentits, és ajudar-lo a ser persona perquè educar és humanitzar. Un infant deixat a les pròpies forces, suposant que pogués sobreviure, no podria arribar mai a desenvolupar totes les seves possibilitats. L’infant ve al món amb un projecte i necessita ajuda per realitzar-lo, necessita tenir satisfetes (en la mesura i el temps oportú) unes necessitats bàsiques, i rebre els estímuls que desvetllin i exercitin totes les seves possibilitats. Educar és una acció humana que es fa sobre un altre ésser humà amb la finalitat d’activar-li i modular-li el desenvolupament.
Educar és fomentar i dirigir el desenvolupament del fill, però també és omplir-lo de continguts; continguts que vulguem o no vulguem seran, en part, els nostres valors, i en aquest punt ens cal ser honrats i, sobretot, prudents. Malgrat que sabem que tant com pugui l’infant haurà d’aprendre les coses per si sol, per pròpia experiència, no podrem evitar fer-li un crit per aturar-lo si el veiem en una situació de risc, o expressar la nostra admiració quan aconsegueix un èxit. D’altra banda, no caldrà que faci totes les experiències; les unes perquè seran innecessàries, i les altres perquè seria exposar-lo a una situació de risc inútil. Però és vàlid i legítim intentar que tot allò que pugui ho aprengui per si mateix. Ja veiem, doncs, que educar és conduir, dirigir, aconsellar, informar, prevenir i protegir, en el benentès que no ho hem de fer de manera abusiva, perquè educar no és coaccionar, ni domesticar, ni colonitzar o manipular en el sentit més pejoratiu de la paraula.
Cal dir també que educar no és culpabilitzar, vull dir que no és crear una consciència culpable. Caldrà que, amb el temps, el fill assumeixi uns valors (que potser no seran els nostres) que haurà d’integrar a la consciència, si és que volem que s’organitzi la personalitat d’una manera coherent.
Educar és també desprendre’l de nosaltres, emancipar-lo, independitzar-lo, alliberar-lo. Educar és fer-lo lliure, és anar-lo preparant perquè pugui anar-se’n, perquè pugui respondre d’ells mateix i perquè pugui exercir la seva llibertat.
Però la paraula llibertat és un terme ambigu com ho són tantes altres coses de les quals es parla avui. Vull dir que el terme llibertat pot tenir un significat diferent segons els interessos de cadascú. En un sentit abstracte, es parla de llibertat quan les coses s’esdevenen sense cap mena de coacció, segons la seva naturalesa; també hi ha una colla de llibertats (política, social, sindical, moral, d’expressió, etc.) l’existència de les quals hem de conèixer, però de les quals aquí no parlarem.
En aquest moment ens interessa la llibertat psicològica, que és arribar a tenir la possibilitat d’escollir i, més concretament, la possibilitat de realitzar l’opció escollida. Se’ns diu que l’home és lliure per naturalesa, però que no pot fer ús de la llibertat (ser responsable) sense una maduresa prèvia, sense una informació adequada, sense una determinada experiència i sense una formació. Perquè actuar lliurement no vol dir fer les coses «perquè sí» i menys encara «perquè em dóna la gana». Actuar lliurement vol dir poder escollir, després d’una reflexió, entre diverses alternatives. És una determinació que obeeix a una ètica, a una moral, a una consciència. No actua amb llibertat aquell que fa les coses només perquè les fa tothom, o perquè està de moda, o perquè li han dit, o per imitació. No, el qui actua lliurement actua en consciència, però ens cal saber, també, que la llibertat de consciència no es pot oposar als deures de consciència. Un dels meus grans mestres ens deia, l’any 1934, que «calia educar de tal manera que els fills no es veiessin obligats a fer solament allò que els donava la gana».
Durant la infància i l’adolescència les persones humanes estem encara mancades de maduresa. Encara no tenim prou informació i experiència per arribar a poder fer ús d’una llibertat plena, per ser plenament responsables. La llibertat cal conquerir-la amb esforç personal, no es pot regalar, per això sovint ens veiem obligats a limitar-la, precisament per no haver-ho de fer més tard.
Després de tot el que he dit, potser algun pare molt escrupolós es preguntarà si és ètic, si fem bé educant, pensant que així impedim la realització del fill d’acord amb la seva manera personal de ser, perquè tots sabem que cadascú és diferent, que tots som originals i irrepetibles.
Ens podem demanar si educant no els desviem de ser com en realitat haurien pogut ser. Diré que si existís la possibilitat de mantenir els fills aïllats, en una atmosfera asèptica, no contaminant, els deixaríem sense cap mena de defensa contra el primer poca-solta que els omplís el cap sense cap mena de prudència. És a dir, que un foraster sense cap garantia faria el que nosaltres no ens hauríem atrevit a fer, amb el risc que ens podem imaginar. No es pot no educar.
Ja ens adonem que el nostre fill, a mesura que creix i aprèn, és molt com nosaltres l’hem fet, però cada vegada serà més responsable del seu projecte. La família, l’escola, el món que l’envolta, tot dialoga amb les seves possibilitats. Hi ha una educació que obeeix a uns propòsits, que són els de la família, els de l’escola i els de les organitzacions d’esplai, per exemple. Però n’hi ha una altra que als pares se’ns escapa de les mans, és l’educació no programada, la de les influències del carrer, dels mitjans de comunicació social, de les lectures. Però parlar d’això, com diria Rudyard Kipling, seria «explicar tota una altra història».
AVUI EDUCAR ÉS MÉS DIFÍCIL
Lluís Folch i Camarasa
Però avui, indubtablement, educar és més difícil, perquè no podem educar com havíem estat educats. No ens serveix el que vam aprendre, no ho podem fer com ho van fer els nostres pares. Hem trencat els motlles que abans es passaven de pares a fills, perquè hem de reconèixer que educaven molt en relació a com havien estat educats. Alguns imitaven tot el que els pares havien fet amb ells; d’altres ho modificaven una mica. Però fins i tot aquells, potser plens de ressentiment, que pretenien fer-ho ben diferent, actuaven sempre en referència a com ells havien estat educats. Recordo frases d’adolescents que em deien: «Jo mai no tractaré els meus fills com els meus pares ho han fet amb mi».
Avui els pares ens veiem obligats a donar lliçons que no havíem après; altres vegades sabem què hem de dir, però no sabem ni com posar-nos-hi.
Davant de tot això, no és estrany que alguns pares conscients visquin la situació amb angoixa. Però precisament perquè estimem els fills no podem dimitir. Aquesta és la raó de fons que ha fet que proliferin tantes Escoles de Pares.
Educar avui és més difícil a causa de diversos factors que, per poder-ne parlar d’una manera més organitzada, agruparé en tres apartats:
a) El món en el qual ens ha tocat de viure
b) Els nostres fills són molt diferents de com érem nosaltres a la seva edat
c) La família també ha canviat
a) El món en el qual ens ha tocat de viure
Evidentment el món en què vivim és molt diferent del de fa molt pocs anys. El món ha canviat, canvia molt ràpidament, és un fenomen que algú ha anomenat l’acceleració de la història. Aquests canvis han provocat la crisi de moltes coses i molt importants, en els sistemes polític, econòmic i social, fins al punt que es pot parlar d’una crisi de civilització.
Vivim en un món encara sense nom. Uns parlen de l’època postindustrial; d’altres de l’era de la informàtica o de la informació, o de la comunicació; d’altres encara de l’època de l’automatisme o de l’era atòmica. Uns creuen que la característica del nostre món és l’home de masses, o l’absència de Déu, o l’ateisme organitzat; d’altres que és la destrucció de la natura. Fins i tot hi ha qui diu que és l’època de la premsa, o l’era del plàstic, i encara es diuen moltes més coses.
Indubtablement estem en una època de grans descobertes que se succeeixen molt ràpidament. Els experts ens diuen que el 96% d’inventors que han fet alguna cosa important, des que l’home va aparèixer sobre la terra, viuen encara. Ara es viuen més coses en deu anys, que, fins fa poc temps durant una vida de noranta.
Vivim, doncs, en un món d’una tecnologia inimaginable fa només 50 o 60 anys, i que no hi haurà qui la pari. I les coses bones que aquesta tecnologia ens ha portat benvingudes siguin; però també ens ha portat, canvis canvis que preocupen els educadors, com una societat permissiva, amb una tolerància excessiva, amb un deixar fer exagerat, i tot a causa d’una crisi de valors que ho fa trontollar tot.
I és que abans teníem la impressió que tot estava previst. Abans sabíem, o ens pensàvem que sabíem què era veritat o mentida, què estava bé o malament, què es podia fer o no, què s’havia de fer i com s’havia de fer en cada ocasió. Sabíem com havíem d’enamorar-nos, de viure, de casar-nos, de divertir-nos, de treballar, de vestir. Els pares sabien com havien d’educar. Sabien què havien d’ensenyar i què havien d’aprendre els fills. I és que tot funcionava com si obeís a unes lleis immutables. Vivíem com governats per unes normes que ens indicaven el camí.
