Jesús M. Tibau
Natural de Cornudella de Montsant i tortosí per amor, Jesús M. Tibau és especialista en relats breus, però després d’onze llibres i set reculls de contes, com ara El vertigen del trapezista, Una sortida digna o El noi del costat del padrí, arriba la seva primera novel·la, amb què ha obtingut el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre. Entre altres, també ha rebut el premi Marian Vayreda de Narrativa, l’accèssit al Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2016 i el Premi Blogs Catalunya pel seu blog «Tens un racó dalt del món», el qual dóna nom al programa de televisió que presenta a Canal 21 de les Terres de l’Ebre. El 2013 va ser guardonat amb el premi Mèrit de les Lletres Ebrenques a Amposta. Més informació a jmtibau.blogspot.com.
El general exdictador d’un país inconcret és traslladat d’incògnit a una illa perduda en l’oceà. La seva vigilància s’encomana a un comandant de poca rellevància, un personatge perdedor, secundari, ple de sentiments de culpabilitat per un trauma familiar. La vida l’ha tractat malament, sempre havia tendit a abaixar els braços davant els revesos, i veu en aquesta missió la possibilitat de redimir-se. Però l’illa i el llast del passat esdevenen implacables.
Un retrat de les dificultats de comunicació, dels malentesos intergeneracionals, de la manca de tendresa i amor, de la baixa autoestima.
La primera novel·la de
Jesús M. Tibau
Notes de Color — 78
EL NOSTRE PITJOR ENEMIC
Aquesta obra ha estat guardonada amb el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre.
El jurat el formaven Helena Blanch i Pérez, Laura Fabregat i Aguiló,
Jordi Montagut i Mañé, Rosa M. Pros i Jordà i Sílvia Veà i Vila.
Editat amb la col·laboració de:
Ajuntament de Vinebre
Primera edició: agost del 2016
© del text: Jesús M. Tibau i Tarragó
© d’aquesta edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
Fax 977 61 43 57
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: Imatge-9, SL
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9034-549-8
¿Per què se senten veus enganyadores
i el navegant, enllà de les onades,
albira fèrtils illes, si és mentida?
Gerard VERGÉS,
L’ombra rogenca de la lloba (v. 131-133)
La desesperança no és una actitud vital i cal traspassar-la
per dalt, com la claror de l’alba sobrepassa la foscor nocturna.
Artur BLADÉ,
Viatge a l’esperança
El comandant travessa la gran plaça porxada mentre la nit, que es rebel·la a renunciar al seu regne, cau en combat contra la gèlida llum del matí. El ritme de les botes trenca el silenci a contracor. Ningú és testimoni dels passos que el porten a Palau, on està reunida, de manera permanent, la Junta Militar. Mentre avança, la boira es regira al seu voltant, etèria. Aquest moviment té quelcom d’efímer que ens recorda la nostra existència, i la forma dels rostres que dibuixa, còmics o espantosos, benèvols o malvats, és producte del filtre amb què la travessem. El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard.
En grans ocasions, la plaça havia estat públic i jurat de discursos històrics, de revoltes i festes, de forques i clams. Ell mateix presencià, de petit, els girs que la ciutat païa dràsticament, materialitzats en aquesta plaça en forma de vols de banderes, crits histriònics i cançons. El seu significat s’escapava de la comprensió d’un noi de deu anys que amb prou feines gosava entendre el paper que li tocava jugar al seu trosset de món. Aquella innocència era la invitació perfecta a deixar-se emocionar per les veus profundes dels homes, per l’agosarat riure de les dones.
Però ara la plaça reposa com un gegant adormit que recupera l’alè. Les pedres tenen una solidesa que la boira dissimula, o a l’inrevés. En un balcó, la roba estesa tardarà a eixugar-se. El comandant camina sol o, molt a contracor, seguit de massa interrogants; una col·lecció de dubtes i incerteses carregats sobre unes espatlles que es vinclen fàcilment. No té l’audàcia d’Ulisses, ni punteria per ferir l’ull d’algun Polifem.
Fa trenta anys de la marxa popular que portà el General al poder, intent quirúrgic per sanar un país farcit de ferides tendres a mig desinfectar. Mentre trepitja el carrer, al comandant li sembla sentir l’olor de pólvora encesa, d’esperança bullint en cassoles de fang i, poc temps després, podrida de desencant entre les mans. Les revolucions tenen mal envellir i, quan s’acaba la partida, els peons dubten que el rei guanyador, blanc o negre, sigui el rei bo, i prefereixen jugar a una altra cosa. Fa pocs mesos, un nou sotrac ha empès el país endavant o, almenys, li ha donat corda per girar fent cercles que, des de dins, només des de dins, semblen més grans.
Les llambordes de la plaça amenacen el seu pas; són feres prehistòriques amb instint de rèptil, que al mínim descuit, sense escrúpols, obriran les mandíbules i li devoraran les cames. Es concentra; no vol que la rosada que les banya es torni un enemic cruel, i relliscar sota l’escrutadora mirada que imagina a les finestres.
Du l’uniforme impecable, s’ha aixecat abans d’hora per comprovar-ho un cop més. Al seu insomni crònic s’hi afegeix el neguit de la incertesa, la manca d’informació que acompanyava la nota que un soldat li lliurà en mà el dia abans; «estrictament en mà», exigí solemne a la porta de casa seva, com si del lliurament d’aquella nota en depengués el destí de la humanitat. Els actes castrenses es disfressen d’una teatralitat que els buida de sentit. Però de vegades, quan l’interior està malmès o inaccessible, només resta embolicar la buidor; triar un paper de colors és una mesura vistosa i patètica alhora. Després de llegir aquella breu missiva, el soldat romania dret a la porta, impertèrrit, amb la vista clavada en un punt inconcret de l’horitzó, alhora que simulava prou indiferència per semblar discret, amb la intensitat necessària per fer entendre que esperava una resposta. Però no, la nota no en requeria, era una ordre vestida de prec. El soldat li va fer pena, i li dedicà una enèrgica salutació militar de comiat. Volia deixar-li clar que havia assolit amb èxit la missió i podia entornar-se’n sense recança.
La seva dona no s’ha despertat, súbdita del regne de la son, arraulida a la muralla que aixequen, estratègicament, els plecs dels llençols; segons com hi arriba la llum, la seda recorda escames d’una serp que amaga el cap, no les intencions. No li ha desitjat bona sort amb un petó, no li ha confirmat si li quedava bé l’uniforme per donar-li confiança, ni li ha posat bé el coll de la jaqueta amb un gest ple de tendresa; l’amargor dels gestos que no són.
Un mirall de cos sencer ha estat el jutge dels últims i neguitosos retocs. El tenen a la cambra que, pocs dies després de casats, ella transformà en vestidor, amb l’exigència amb què s’han de complir els acords signats als tractats de pau; en aquest cas, ningú no dubta de qui era el vençut i qui la guanyadora. Normalment mai s’hi mira; el seu testimoni és tan fidel que frega la crueltat. No li agrada mirar-se, no s’agrada en general, i evita enfrontar-se a una imatge que personifica la derrota. Una inexorable jutgessa s’ha encarregat de demostrar-li-ho, un cop i un altre: l’experiència.
Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre. És un nas implacable, impossible d’ocultar, que obliga a donar explicacions, i a cercar les perverses raons que oculta la natura, o les divinitats, per projectar una estructura innecessària així. Atabala, concentra tota l’atenció fins que l’interlocutor no s’hi acostuma, fins que comprova que l’essencial del rostre no es troba al mig com una ensenya, sinó en el conjunt, en la sensació de desemparament que desprèn, sobretot quan no para compte i li queda entreoberta la boca, rematada per uns llavis voluptuosos en excés, que no sensuals. Però tot plegat no provoca rebuig, perquè en el fons dels seus minúsculs ulls hi brolla una tristesa de boira, una inflexible manca d’afecte i una aparença de perpetu infant en trànsit a una maduresa que, inabastable, s’allunya a cada pas. Des de l’adolescència, el cos s’obstina a ascendir sense sentit ni proporcions, molt per damunt de la mitjana dels mortals, i es vincla endavant sense gràcia, en un estèril afany per fondre’s. De petit admirava els caragols i la seva capacitat per amagar-se en breus instants, tot i la molèstia de dur la cuirassa sempre al damunt. Al jardí en resseguia el rastre lluminós fins a descobrir-los davall d’una fulla, i els aproximava un dit a les antenes, a poc a poc, fins que les encongien al mínim contacte. Recorda el dia i la sensació quan, sense voler, va trepitjar el primer.
A pocs metres del Palau distingeix les marques de trets recents. No han tingut temps de reparar els impactes de la façana, o prefereixen que restin com un recordatori solemne, com una advertència contra les temptacions del poder. Semblen disparats de manera aleatòria, però és l’atzar qui els distribueix equànimement, com un mosaic de missatges indesxifrables; punts units per línies imaginàries que dibuixen déus i herois invisibles. Són empremtes de l’última (l’última?) sacsejada al país a la recerca del destí que justament li correspon, perquè els fills d’antics peons volen tauler nou; no entenen que les regles del joc no varien, que al costat d’un quadre blanc sempre n’hi ha un de negre.
Dóna el nom a un dels sentinelles que vigilen l’entrada i, pocs minuts després, un soldat l’acompanya escales amunt. Mentre puja observa el pati, les estàtues de braços trencats, les gàrgoles que aboquen, quan plou, l’aigua al mig de la font: unes, desvergonyides, ensenyen la llengua; altres, monstruoses, exhibeixen ullals. La claca d’unes oques trenca sense pietat el silenci, i el miren amb posat desafiant, el coll tibat, sabedores d’estar en possessió d’una immunitat heretada de generació en generació; una llegenda els atribueix qualitats misterioses que cap inquilí de Palau ha gosat posar a prova mai. Un ficus gegantí es vincla cap a la font, lligat amb cordes perquè no caigui, i el seu fullam col·labora a ombrejar l’instant. El marbre de la barana conserva la gelor de la nit, i el comandant lamenta no haver-se posat els guants blancs. A última hora els ha deixat damunt del moble del rebedor, com animals moribunds. Aquesta imatge el travessa amb innocència aparent, l’intranquil·litza, s’afegeix a la inseguretat que arrossega el seu pas, i l’empeny cap a terra amb la força d’una gravetat devastadora.
En arribar al primer pis, el soldat, poc discret, murmura alguna cosa a l’orella d’un oficial que el mira amb desconfiança, sense vergonya, sense el respecte que hauria de deure als galons. Potser aprofita aquestes escletxes d’autoritat per imaginar-se important, per alimentar la il·lusió que el món gira per complaure’l; simular tenir el poder a les mans és una manera antiga d’amagar febleses. Després d’uns quants segons en què rumia per dintre, com si l’estigués avaluant, se sent magnànim i el fa passar, teatralment, amb el gest taxatiu d’un braç. Assenyala una porta de dues fulles, com els ganivets.
La sala d’espera és gran, desproporcionadament gran, i interpreta a la perfecció el paper que juga al complot contra els més febles. Quan hi entra, el comandant se sent petit. Al fons, destaca una porta escortada per baixos relleus que narren, de manera indiscutible, velles històries de por; diables i teòrics salvadors a parts iguals. Hauria d’obrir-se d’un moment o altre. La distància que els separa es dilata com cossos esclafats pel cor de l’estiu o, en tot cas, per la manca de cor. Al terra, les rajoles dibuixen laberints que fan intuir la presència d’un minotaure, i si s’hi fixa en excés la mirada, en un intent de desxifrar-los, provoquen mareig. La majestuosa làmpada que penja al sostre traeix la seva funció i la sala es manté en penombra de sitja. Només una, de les sis fulles dels balcons, resta mig oberta, i la llum hi entra de biaix, a contracor, i il·lumina brins de pols que suren desafiant la gravetat, com diminutes fades sense la màgia de transformar les carabasses. El comandant, assegut en un racó a l’extrem de la butaca, s’encongeix davant del record de monstres llunyans.
De xiquet, bèsties mig humanes i animals, com les que decoren els tapissos de la sala, habitaven els seus malsons. Feres mitològiques que descobrí, espantat, al despatx de son pare, en un dels llibres de llom antic que poblaven la biblioteca, un dels pocs luxes que el mariscal es permetia, i que no arribaren a trencar l’austeritat que s’infligia. Les lleixes de fusta ocupaven dos panys de paret fins dalt de tot del sostre, distribuïdes en dos pisos. Al segon s’hi accedia per una escala de caragol i un estret passadís amb barana tornejada, però sense estridències. Al vespre s’asseia en una butaca col·locada al punt exacte on es concentra la màgia dels mons desconeguts o, simplement, a la distància adequada de la làmpada de peu; estratègies petites. Llegia vint-i-cinc minuts, ni un de més, ni un de menys; son pare era estricte i precís, sobretot amb ell mateix, i no s’atorgava llicències amb facilitat. Només de tant en tant, si el xiquet passava per davant la porta, aixecava els ulls i li projectava una mirada que, anys després, interpretà com un gest de tendresa o d’auxili. Llàstima que alguns missatges requereixin d’anys de dolor per ser desxifrats, i que la vida no regali un manual d’instruccions, amb dibuixos precisos, per si de cas. Auster, la resta del despatx reflectia la seva personalitat. Algú podria pensar que era a l’inrevés, i que el despatx conferia el seu tarannà al propietari, però no. La taula era de línies rectes, sense motllures supèrflues, i la cadira convidava a reclinar-s’hi només el temps imprescindible. Rere aquella taula de fusta ennegrida, son pare li recriminava l’actitud de feblesa, la pronunciada corba que començaven a dibuixar-li les espatlles. Amb la mateixa veu que encoratjava les tropes abans de la batalla, li pregava que dignifiqués el cognom que li havia tocat dur. Quan arribava a aquest punt, li semblava que son pare s’emocionava, que obria una escletxa per on entreveure-li el cor, com el fons d’algun pou que només s’il·lumina un cop l’any; però mai gosà aixecar els ulls per comprovar-ho. El pes dels gestos avortats és una càrrega feixuga.
Després li feia pànic adormir-se. Tenia prohibit encendre el llum, i romania una estona a les fosques, sota el silenci reprimit del plor, pregant que sa mare s’aixequés per comprovar si es trobava bé, si tenia set, si suava massa. Però l’absència de sa mare formava part del malson, tant de nit com, sobretot, de dia.
Els monstres que decoren les parets de la sala li semblen un mal presagi, un avís difícil d’ignorar. L’or vell dels tapissos té quelcom de trampa, de preu excessiu que ens fem pagar per viure. Imagina que un dels monstres es despenja amb agilitat sorprenent, que s’aproxima, que li ofereix una de les mans que sobresurt d’un dels braços, i que a l’últim instant la retira mentre, grotesc, se’n riu. Entre els dits fa ballar un dau, curiosament de manera alegre.