Si els nostres fills són adolescents o la nostra professió consisteix a tractar de ser útils a les seves vides (a la classe, als passadissos o en el lleure) cada dia tenim una primera tasca a fer: trobar formes d’entesa raonables amb uns personatges encantadorament insuportables. No té sentit veure-hi dropos, potencials delinqüents, absentistes de l’esforç, escapçadors de les nostres pretensions envers el seu futur. Vivim i convivim simplement amb adolescents.

Tot comença amb una lectura de la seva vida que intenta descobrir i comprendre (no pas justificar), i necessitem conjugar cinc verbs: mirar, veure, observar, escoltar i preguntar. Aquest últim no té res a veure amb el fet d’interrogar al sofà o al despatx. Necessita la pràctica d’una mena de decàleg sobre com llançar «preguntes» i obtenir alguna informació útil. Tot seguit, estem obligats a descobrir els seus arguments, els seus sentits, les seves lògiques vitals adolescents.

No podem passar d’ells i elles. No poden viure les seves adolescències entre els silencis adults. Necessiten trobar diversos espais amb presència adulta en els quals puguin parlar i discutir (sovint de manera perifràstica) sobre les seves vides. Angoixes i dubtes cerquen, quan no està previst, moments d’escolta.

L’adolescència és una etapa d’alguns anys (a vegades massa anys) per ser adolescent. Els adolescents no avancen linealment. S’aturen, tornen enrere, deixen de voler mirar endavant, de cop acceleren. Les dosis de paciència necessàries poden superar totes les previsions. Van canviant en la mesura que els envolten esperances en positiu, i fins i tot la seva adolescència s’acaba. Al final, molt al final, donen les gràcies.

EREN I SÓN ENCANTADORAMENT INSUPORTABLES

Bona part de la meva feina professional té a veure amb el fet d’ajudar les persones adultes a trobar formes d’entesa raonables amb els adolescents. Faig de digestòleg. Ajudo a pair adolescències momentàniament indigestes. Quan faig trobades amb pares i mares o amb el professorat no és infreqüent que apareguin veus crítiques, sovint irritades, que insisteixen a destacar les excessives «contemplacions» que tenim amb els adolescents d’avui. Són queixes amb un denominador comú: ens estem dedicant a contemplar i no a exigir, tolerem sense intervenir les seves manques de respecte a les persones adultes, no els recordem les seves obligacions i… no aniria malament una mica de mà dura. Part d’aquest discurs té una visió escolar que consisteix a recordar que a l’institut hi ha alumnes i no adolescents, o que l’escola és un lloc per aprendre i no un club de lleure per tenir-los contents. Entre els opinadors dels mitjans de comunicació la versió és un relat en què predominen els defectes i hi ha alguna virtut per quedar bé. Els auriculars produeixen sordesa, no pas passió per la música. Obliden les ulleres per no mirar la nostra pissarra i no per intentar sentir-se atractius i trobar un lloc entre els iguals. No és infreqüent que, en intentar parlar a contracorrent, sigui acusat de tenir la síndrome d’Estocolm amb els adolescents. Després de dècades d’adolescència professional no em cansaré de dir que bona part dels nostres problemes amb els adolescents tenen el seu origen en la mirada. En el que mirem, en els filtres que posem, en les interpretacions que fem del que descobrim. Són mirades còctel, fetes d’una forta dosi d’hostilitat i un xic d’enveja. Però tothom que vulgui aproximar-se als nois i noies amb voluntat de ser útil a la seva vida hauria d’acceptar tres grans criteris. El primer l’he recordat sovint en aquesta columna: per educar, per ensenyar i per educar ensenyant sempre s’han de tenir en compte les característiques de la persona a qui volem educar. Ens agradi o no són adolescents, no bons alumnes o fills modèlics. Comprendre no és justificar. És intentar descobrir quina part de la seva vida pot tenir alguna relació amb els pronoms febles. En segon lloc, caldria tenir en compte que el discurs positiu no es pot construir a partir dels desacords, considerant negatiu tot el que ens desconcerta, tot el que no és el que esperàvem. De tant en tant cal seure relaxats i pensar en les coses positives que tenen, adquirides, en gran mesura, gràcies a nosaltres. Parar-nos a descobrir les diferent formes amb què en cada moment expressen les seves virtuts. Com les monedes, els adolescents tenen cara i creu. Sovint, a casa o a l’institut, toca la creu i és el moment de no oblidar que existeix la cara. L’hostilitat entra en fase aguda si oblidem que estem educant per a l’autonomia.

La lògica dels adolescents

Finalment, si no volem respectar aquests criteris, haurem d’acceptar raons pragmàtiques: no serà fàcil que canviïn les seves conductes o que descobreixin altres interessos si no connectem amb les seves lògiques. És absurd pensar que no tenen les seves raons només perquè no segueixen el nostre raonament. Les conductes humanes, per molt irracionals que semblin, tenen la seva lògica interna. Les dels adolescents estan farcides d’adolescència. Entendre els adolescents és descobrir tot l’argumentari emocional, relacional i imitatiu, interior i exterior, amb què van construint adolescència. Una mirada comprensiva és una mirada explicativa.

No fa gaire, una adolescent, a qui indirectament havia ajudat, en parlar de mi amb la seva mare per una notícia de diari va preguntar: de quin psicòleg parles, d’aquell que ens estima, als adolescents? No cal que els fem petons si no ens agraden. Però, en temps de tanta tolerància zero, no aniria malament descobrir el pragmatisme de la proximitat en positiu. Recordar que també nosaltres vam ser adolescents encantadorament insuportables.

FER ESTUDIS O SABER COM SÓN?

Fa uns mesos, entre imatges d’una Barcelona de policies i executius del Banc Europeu, els diaris parlaven d’un nou estudi internacional sobre les adolescències de diferents països. Veient els titulars, semblava que els d’aquí eren més feliços i trigaven més a endinsar-se en el sexe, però també eren més violents i fumaven més porros. Evidentment, les curioses dades anaven acompanyades de les més inversemblants explicacions dels experts. Faltava, però, la principal pregunta: realment aquest tipus d’estudis ens informen sobre la realitat múltiple i canviant de les adolescències? Fa anys que sostinc que la sociologia quantitativa i l’adolescència són incompatibles i que aquestes dades tan sols serveixen per alimentar imatges adultes, normalment negatives, força distants de les seves vivències o els seus estils de vida.

Quan a casa o a l’escola tenim veritable interès a conèixer com són, què fan, quin sentit té el que viuen i fan i, alhora, demostrar una preocupació honesta pel seu món, no queda més remei que posar en marxa una seqüència de cinc verbs: mirar, veure, observar, escoltar i preguntar.

Observar i valorar

D’entrada, hem de parar-nos a mirar. Són entre nosaltres, formen part del panorama, han de sentir-se mirats (sense ira ni enveja), descobrir que no passem d’ells i elles. Però, a més, cal veure, i no negar, la realitat. Que sigui la nostra tendra filla no vol dir que no assagi la sexualitat; que no begui a casa no significa que no estigui provant fora si li agrada la cervesa. En diferents moments, cal observar. A l’aula haurien de fer observació sistemàtica i a casa observació selectiva, descobrir aspectes que tots plegats considerem singularment significatius, claus de la seva evolució o el seu aprenentatge. Així podem valorar, distingir què és puntual i trivial i què és especialment significatiu. També cal parar l’orella i escoltar. Parlen molt, entre ells, o deixen caure frases, donen alertes que esperen respostes o algun petit diàleg. Escoltar també és reconèixer que tenen alguna cosa a dir i que conèixer les seves realitats implica descobrir les seves perspectives, els seus arguments.

Preguntar ja és una altra cosa. Com fer estudis sobre adolescents és un debat universitari que no farem aquí. Sí que deixo per a la pròxima columna l’última acció: com preguntar a un adolescent i obtenir alguna informació útil.

FER ESTUDIS O SABER PREGUNTAR?

Si volem conèixer de manera útil què passa a les vides adolescents, convé saber conjugar cinc verbs: mirar, veure, observar, escoltar i preguntar. Aquest últim és el més difícil de practicar. Freqüentment, els psicòlegs diem als pares que han de parlar amb els seus fills. Tutors i tutores demanen saber com es fa una entrevista amb adolescents. Metges i personal sanitari no acaben de trobar la manera d’omplir els protocols previstos. El problema és que, si es vol obtenir alguna informació útil, no val qualsevol manera de preguntar.

Per això recordem als pares que cal practicar primer els altres quatre verbs i parlar i preguntar en el moment oportú, habitualment el més inoportú per a nosaltres. No es tracta d’agendes sinó d’aprofitar quan semblen disposats a dir quelcom. L’hora de tutoria individual és sovint una trobada de despatx en què, pocs minuts després de començar, no se sap què preguntar i acumulem tot un repertori de monosíl·labs com a resposta. Així, posem en relleu que cal aprofitar els intersticis, els temps perduts, la relació quotidiana de final de classe, de passadissos, d’excursions.

Saber realment què contesten

Quan apareixen per les consultes obtenim respostes inevitables. El problema és atribuir-hi valor, saber el significat del que contesten. Respondre que beuen només alguna cervesa no és equivalent a bevedor moderat o incipient. Pot haver begut globalment poc però tot en una tarda. Hem d’omplir la història clínica a partir del que coneix una infermera a l’escola parlant amb ells i el seu grup.

En tots els casos, quan hem de preguntar, cal seguir unes regles. En destacaré algunes. D’entrada, hem d’esperar el moment. El que ens diu el fill quan arriba tard és la moto que ha inventat en el camí a casa. L’endemà, quan ja pensi que tot està oblidat, la informació facilitada serà més vàlida. Si volem saber, a més d’interrogar, hem d’explicar les nostres preocupacions. Responen més quan es dediquen a tranquil·litzar-nos, quan senten que compartim informació. A vegades es tracta de deduir. No cal preguntar si fumen porros. N’hi ha prou preguntant què fan els seus amics. No hi ha una llista predeterminada de preguntes. Cal ordenar interrogants a partir de l’observació prèvia. L’adolescència també té les seves claus interrogatives.

TEMPS D’ESCOLTA

Durant uns dies la meva feina va ser dialogar amb diferents grups d’adolescents rebotats de l’escola que miraven d’orientar el seu món cap a un dels programes de formació i incorporació social alternatius (PFI). Partíem de la pregunta Què vull fer amb la meva vida? La seva primera reacció sempre era d’estranyesa: una mena de profe pirat escolta i parla sense recances sobre les seves preocupacions. Per part meva, de manera diferent d’altres vegades, vaig tenir la sensació que una part significativa dels seus malestars tenia a veure amb silencis imposats. No han parat mai de parlar a classe però cada vegada poden parlar menys de les seves vides.

El qüestionari inicial era anònim, però hi posaven el seu nom. Al cap de pocs minuts de conversa, expressant-se públicament en el grup, m’explicaven secrets vitals singulars. Aviat vaig saber robatoris o vandalismes, històries de policia o de justícia penal (amb les corresponents valoracions sobre què havia passat i sobre les respostes). Descobria com algú estava inquiet per saber el resultat d’una relació en què el preservatiu estava finalment trencat. Passava el mateix amb les dificultats per tenir accés a la «píndola de l’endemà». Valoraven en veu alta el destí vital d’amigues embarassades. Alguna noia pràcticament abandonada expressava la voluntat d’estudiar un mòdul d’educació infantil i cuidar nens. No va faltar qui demanava la meva aprovació a una relació puntual amb una altra persona en un període d’abandó de nuvi permanent, deixant clar que allò no eren banyes.

Entremig d’aquests diàlegs, al seminari La pobresa amb ulls d’infant que coordino, un professional explicava com, en un dels municipis de l’àrea metropolitana més castigats per la crisi, les treballadores socials tenen un màxim de 7 minuts per atendre cada una de les persones que demanen ajuda. Tothom estava d’acord que, quan augmenten els patiments i els malestars, el primer que cal fer és augmentar el temps d’escolta. Abans de desesperar-me, necessito escriure que quan la vida és incertesa (adolescència) o quan tot entra en crisi (empobriment), el primer que hem de garantir són mirades que reconeixen l’altre com a persona i temps disponible per acollir i escoltar.

DROPOS QUE PODEN ENTUSIASMAR-SE

Fa uns mesos, reproduint el discurs dominant que oblida la complexitat de les diferències d’èxit a l’escola, TV3 emetia un programa debat sobre el fracàs escolar. En un determinat moment, el representant d’una cada vegada més conservadora associació de directors de Catalunya va dir, mirant al grup d’adolescents que també eren al plató, més o menys, la frase següent: «És que els alumnes d’avui són uns dropos». La càmera va enfocar l’última fila de la grada, en què dues adolescents somrients xerraven com si el que s’acabava de dir no anés amb elles. Si fa o no fa, el que deuen fer en algunes classes. Ràpidament va enfocar una altra noia que volia parlar i va contestar al director: «Tampoc és que vosaltres ens proposeu gaires motius i estímuls per esforçar-nos».

Instal·lats en mig de la frase buida —que ningú no defineix però que omple molts discursos— de la «cultura de l’esforç», completem el retrat dels alumnes adolescents afegint-los la categoria de la vagància. Per fer més acceptable la descripció es recorre a tòpics com ara que són una generació que ho té tot o que les famílies s’estalvien conflictes facilitant als seus adolescents tot el que volen. Deixo per a un altre moment el que veritablement pot significar construir una pedagogia de l’esforç i com s’educa per aconseguir-ho. Ara el que vull comentar és aquesta associació quasi automàtica entre adolescència i actitud indolent per a tot. Quan l’afirmació es fa des de l’escola, des d’alguns dels seus professors, la relació sona a excusa. Dóna per descomptat que el que els proposen fer és adequat, està ben formulat, segueix regles correctes de motivació. Nosaltres ho fem bé, però són ells i elles els que no hi posen de la seva part.

Buscar punts de connexió

Un coneixement mínim del que significa ser adolescent ens faria pensar, en primer lloc, si la seva abúlia no té algun component fisiològic. Per què s’oblida a l’institut que la seva adolescència està començant quan sentim arrossegar els peus pels passadissos? A totes les cases podem comprovar que hi ha un adolescent quan trobem que una part del sofà està més ensorrada que les altres. A l’inici de les seves adolescències el dia és una combinació de moments en què no poden amb la seva ànima i moments en què la seva energia esgota la nostra. Per què aquests directors preocupats no pensen una mica en els horaris? En alguns moments necessiten estímuls, en d’altres, espais de calma. A casa, aixecar-se sempre és un drama i l’hora d’anar a dormir el moment en què acaba de pujar l’adrenalina. Ells i nosaltres estem en ple pacte amb el seu cos biològicament alterat. Flexibilitzar i diversificar les tasques és més útil que anar repetint que són dropos.