reading

Josefina Llargués és llicenciada en Psicopedagogia, postgraduada en Psicopatologia Clínica i màster en Nutrició i Salut. Ha cursat, a més, estudis de Naturopatia, Homeopatia i Nutrició Aiurveda. Desenvolupa la seva activitat professional a la seva pròpia consulta, on imparteix també xerrades i cursos teoricopràctics sobre alimentació i cuina saludable. És autora de diversos llibres i ha rebut quatre guardons dels International Gourmand Cookbook Awards, els anys 2007, 2012, 2015 i 2016, per la seva contribució al foment dels hàbits saludables. Amb Cossetània ha publicat La Filomena els fogons remena i La Filomena llaminera.

Si voleu saber més sobre l’autora i les seves activitats actuals, podeu consultar: http://josefina-llargues-terapies-naturals.cat

A Naturalment atractius descobrireu que la cosmètica natural, juntament amb l’alimentació, pot formar part d’un estil de vida més conscient i saludable, que us permeti gaudir de la bellesa que us és pròpia i d’una pell sana i lliure de tòxics. En el llibre hi trobareu un gran nombre de receptes de bellesa i higiene personal de fàcil i ràpida elaboració, formulades a partir d’ingredients ecològics, veggies i sostenibles: olis essencials, olis vegetals, hidrolats, aigua de mar, algues, argiles, fruites, verdures, mantegues vegetals..., que us permetran cuidar-vos i mimar-vos amb aliments de veritat i no amb químics que el vostre cos no reconeix. El llibre consta, també, d’una part teòrica en què l’autora alerta dels perills inherents als cosmètics convencionals per a la nostra salut i la del medi ambient, alhora que descriu les principals característiques i propietats dels ingredients utilitzats en les receptes de cosmètics que ella proposa.

Un llibre per entendre que és de vital importància prendre consciència del còctel de substàncies químiques amb què diàriament intoxiquem la nostra pell, l’òrgan més extens i un dels més importants de l’organisme, tant per la seva magnitud com per les seves funcions.

“Fem prevenció. Millorem la nostra nutrició i tractem les malalties lleus amb remeis naturals, sense excipients, sense química afegida. No és tan complicat. La Josefina Llargués ens guia. L’acompanyem?”

NATURALMENT ATRACTIUS

ÍNDEX

PRÒLEG

Voleu que us expliqui un secret? Aquí corro el risc que se’m tiri a sobre una part de la professió mèdica… M’hi arrisco? Va, un dia és un dia: molts dels problemes dermatològics que veiem a les consultes d’Atenció Primària, els resolem amb cremes amb corticoides. Que la persona té una pruïja per urticària, doncs toquen antihistamínics i crema de corticoides (segons les lesions cutànies associades); que té un èczema, el mateix tractament. Per a les cremades pel sol, locions amb corticoides… I per a les psoriasis? Una altra vegada corticoides en pomades o cremes.

Sempre corticoides? Doncs no, evidentment… Ni per a les lesions produïdes pels virus de la família dels herpes (pansa bucal, herpes genital, herpes zòster, varicel·la), ni tampoc en aquelles clarament d’origen micòtic (fongs). De fet, en aquests casos, lluny de millorar amb la crema de corticoides, la lesió empitjora de manera intensa.

Tampoc no són un tractament que es pugui considerar quan la lesió supura, o bé si sospitem que s’ha sobreinfectat per bacteris a nivell de la dermis o el teixit cel·lular subcutani. Aquí tampoc gosaríem posar-hi un corticoide, no resultaria assenyat.

Però en la resta de casos…! Més d’un company segur que ho ha pensat en alguna ocasió: no sé què faríem els metges sense els corticoides, perquè, en l’àmbit dels problemes cutanis, gairebé serveixen per a tot. Sort en tenim de poder-hi comptar!

Què voleu que us digui… Això és una arma de doble tall, i el més senzill seria acostumar-se a fer sempre el mateix, a utilitzar, davant qualsevol problema de la pell (menys els esmentats abans), una crema de corticoides… Total, serveixen per a tot…

I què passa amb els efectes secundaris d’aquests preparats? Perquè, tot i que sigui en pomada o en crema, són productes que generen efectes secundaris, no en tingueu cap mena de dubte: des de sobreinfeccions allà on els apliquem de manera repetida fins a la tan temuda atròfia cutània, amb aparició, per exemple, d’úlceres (nafres) o erosions…

Els metges, aquí, hem d’entonar un mea culpa. Potser compartit amb les administracions públiques, que no han pensat a formar-nos, durant la carrera, en aspectes tan necessaris en la nostra pràctica diària com són la nutrició o la fitoteràpia (utilització, amb intenció preventiva o curativa, de les drogues d’origen vegetal). I això acaba repercutint en la manera de curar-se, o de prevenir les malalties, per part de la nostra població. El més còmode (que no vol dir més innocu) és fer servir medicaments.

És una mica nostra, i dic nostra referint-me tant als sanitaris com a la població general, la responsabilitat de formar-nos i informar-nos respecte al remei més saludable, amb menys efectes secundaris, més fisiològic i menys invasiu davant qualsevol problema de salut.

I és quan un mira, remira, busca entre tots els llibres que tracten el tema de la salut i la prevenció amb remeis naturals que s’adona que no és or tot el que lluu… Curacions gairebé miraculoses, pocions màgiques dignes de contes de bruixes… Preparacions moltes inefectives, si no perjudicials per a aquell qui les pren.

La teràpia natural, aquella ancestral, feta servir per generacions i generacions, també pot ser sotmesa a estudi. Ha de ser-ho. I és molt cert que no resulta intel·ligent descartar qualsevol remei pel simple fet de procedir de productes naturals, no sintètics. Però també ho és que cal una regulació en aquest sentit. Desconfieu quan algú us diu que “aquella planta cura el càncer, l’asma, els infarts i els pòlips de la matriu”… Que us ensenyin estudis! Que us demostrin que algú ha experimentat amb aquests remeis i ha trobat, precisament, la confirmació d’aquests efectes.

La Josefina Llargués no decep. No enreda. No afirma sense confirmar (amb estudis) tot allò que està dient. Ja ho va fer amb el seu llibre Aceite de coco: un regalo de la naturaleza. I torna a fer-ho amb el llibre que teniu a les mans: estudis i més estudis. Una recerca bibliogràfica digna d’un compendi especialitzat. Bé, i la seva experiència, que no és poca…

Companys sanitaris, metges interessats a formar-vos en teràpies alternatives, aquells que vulgueu ajudar el cos a guarir-se sol, acompanyar-lo sense intoxicar-lo químicament… No us perdeu aquest llibre.

Pacients que no voleu, en el vostre organisme, més química de la imprescindible; aquells que col·leccioneu a casa envasos de pomades amb cortisona; gent preocupada per la salut de la seva pell (barrera cada cop menys inexpugnable per als gèrmens que ens envolten): fem prevenció. Millorem la nostra nutrició i tractem les malalties lleus amb remeis naturals, sense excipients, sense química afegida.

“És que els productes naturals resulten més cars que els medicaments…”, diuen molts sanitaris (metges, infermers, psicòlegs, fisioterapeutes…). I és curiós, perquè si ho preguntem als pacients, en moltes ocasions s’estimen més pagar una mica més i estalviar-se haver de prendre, o aplicar sobre la seva pell, un fàrmac. A més, hem de pensar que moltes vegades no cal ni comprar un producte concret, és suficient fer algun canvi en els aliments que consumim. O en aquells que fem servir per a la nostra higiene diària. Com l’oli de coco, o les llavors de lli, o l’alvocat… Autèntics regals de la natura, si sabem treure’n profit. No us espanteu… No és tan complicat. La Josefina Llargués ens guia… L’acompanyem?

INTRODUCCIÓ

Al món actual totes les idees de felicitat acaben en una botiga.

ZYGMUNT BAUMAN (1925-2017)

La bellesa ha estat objecte de culte des de les albors de l’humanitat. A la prehistòria les diferents Venus representaven les divinitats de la fertilitat amb formes arrodonides, sensuals, voluminoses i adiposes. La Venus de Willendorf (25000 aC), la Venus de Grimaldi (22000 aC) o la Venus de Dolni Vestonice (20000 aC) en són clars exemples.

Els cosmètics i productes per a la cura de la pell han tingut una notable transcendència al llarg de la història de la humanitat en tots els àmbits: abans d’entrar al camp de batalla, per millorar l’aspecte dels morts, en festeigs i celebracions religioses… La preocupació per la pròpia imatge i el desig d’agradar o sentir-se atractiu no és cap novetat. Totes les cultures han mostrat interès per l’estètica i l’aspecte personal: la dermoabrasió per rejovenir la pell amb pedra tosca, sal marina, grans mòlts…; els pílings químics amb àcids, metalls, extractes botànics o greixos animals; els tatuatges, pírcings, massatges, maquillatge, tractaments de tot tipus per a la pell…

Una de les primeres referències a la utilització de cosmètics se situa a l’antic Egipte, amb l’ús d’ungüents, olis vegetals, olis essencials, kohl per pintar els ulls, donar-los una forma ametllada i protegir-los del sol, o òxid de ferro per donar color als llavis. Els primers llibres vèdics descriuen ja la utilització del mehndi (tècnica de coloració de la pell amb henna) a l’Índia. A l’antiga Xina es pintaven les ungles amb una mescla elaborada a partir d’ous, goma aràbiga i cera d’abella, entre d’altres. Al Japó, les geishes feien servir pols d’arròs per empolvorar-se el cutis i premsaven pètals de càrtam per pintar-se parpelles, llavis i celles, i així feien del maquillatge una veritable arma de seducció. A les antigues Roma i Grècia, la depilació, els tints per als cabells o els massatges i els banys eren molt populars. Des de temps immemorials, la mantega de karité o l’oli d’argània s’han emprat a l’Àfrica per hidratar o tractar problemes dermatològics. L’oli de coco a l’Àsia és un tot terreny en gastronomia i bellesa, i l’oli d’oliva, “l’or líquid”, ha estat i continua essent avui dia a tota la Mediterrània una matèria primera en l’elaboració d’ungüents naturals per a la pell i els cabells.

Plató (427-347 aC), filòsof grec seguidor de Sòcrates i mestre d’Aristòtil, feia referència a la bellesa amb relació a l’harmonia de proporcions. El màxim exponent dels cànons de bellesa a l’antiga Grècia va ser Policlet d’Argos, autor del Cànon, un tractat sobre escultura en el qual descrivia la seva teoria sobre el cànon dels set caps, que, al seu parer, representava la proporció perfecta del cos humà: el cap havia de tenir la setena part de la longitud del cos. Policlet va portar la seva hipòtesi a la pràctica amb el Dorífor, la seva obra escultòrica més coneguda.

A l’edat mitjana, es va fundar al segle IX la Scuola Medica Salernitana, situada al sud de la ciutat italiana de Salern. Considerada la primera escola mèdica medieval, va ser la font més important de coneixements mèdics a Europa durant aquell període i va aconseguir la seva màxima esplendor entre els segles X i XIII. L’escola acceptava les dones com a alumnes i professores, entre les quals va destacar molt especialment Tròtula de Ruggiero, autora, entre d’altres, de Passionibus mulierum curandorum, un tractat sobre les malalties de la dona, conegut també com Trotula Major o De Ornatum Mulierum. El llibre estava dirigit a les dones i donava consells per tractar problemes dermatològics, mitjançant tot un seguit de preceptes, suggeriments i remeis naturals, així com recomanacions per preservar i augmentar la bellesa: com maquillar-se, prevenir les arrugues, eliminar la inflor de la cara i dels ulls o el pèl corporal, il·luminar la pell, dissimular taques i pigues, rentar-se les dents, prevenir el mal alè, guarir les genives, tenyir-se els cabells, etc.

Durant els segles XV i XVI, amb el Renaixement, la indústria del perfum va experimentar un gran auge i es va publicar el primer tractat de perfumeria, Notandissimi secreti de l’arte profumatoria, escrit per Rossetti l’any 1555. En aquell moment, el concepte de bellesa reflectia una concepció més naturalista i propera al de la Grècia clàssica i posava especial èmfasi en les proporcions d’un cos humà perfecte, representades a partir del número auri de l’Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci.

Al Barroc, segles XVII-XVIII, els maquillatges eren molt densos i pesats i tant els homes com les dones feien servir pols de plom per cobrir les imperfeccions de la pell. Amb l’arribada del Romanticisme, al final del segle XVIII, s’imposà el model de dona pàl·lida i fràgil i van entrar en escena la higiene corporal i els cosmètics menys perjudicials per a la pell. Al principi del segle XIX la reina Victòria d’Anglaterra va declarar el maquillatge “descortès”: els homes van deixar de maquillar-se i les dones utilitzaven només un toc de rubor a les galtes. Al segle XX, amb el desenvolupament de la indústria química, es va perdre l’hàbit de preparar els cosmètics a casa.

La història evidencia que la bellesa ha estat i continua essent una de les principals preocupacions de la humanitat i que el que és bell i estètic varia d’una cultura o d’una època a l’altra o, fins i tot, dins el mateix període, d’una persona a l’altra. L’exuberància de les corbes de les Tres Gràcies de Rubens (XVII), l’aspecte androgin de Twiggy, que va causar furor als anys seixanta, o el segell inconfusible de les dones grasses de Botero, que, en ple segle XXI, conviuen amb un món de la moda que fomenta un prototip de dona que gairebé ratlla l’anorèxia, en són prova. No hi ha, doncs, un criteri universal i atemporal de bellesa. Cada cultura, època, grup social o raça té i ha tingut al llarg de la història uns cànons de bellesa i una manera diferent i particular de percepció estètica que, en certes ocasions, comporta també un grau de tortura: els peus atrofiats de les dones xineses, els plats d’argila incrustats als llavis i a les orelles de les dones de la tribu mursi a Etiòpia, l’escarificació practicada per pobles i grups indígenes de l’Àfrica, Amèrica i Oceania…

Si extrapolem el concepte de modernitat líquida proposat per Zygmunt Bauman, topem amb el caire volàtil i individualista de la societat actual —mancada de valors prou sòlids i víctima de canvis trepidants que debiliten les relacions humanes—, que ens converteix en ciutadans excessivament consumistes i hedonistes, sovint aferrats al culte desmesurat al cos i a les efímeres tendències del moment, ara en mans dels interessos dels visionaris de la moda i del glamur.

Segons Yves Michaud, al segle XXI s’ha arribat a una total estetització de la vida, i encara que potser no sabríem com definir exactament què és la bellesa, som conscients que és un valor superior que comporta la bellesa del cos, de la vestimenta, de l’aparença, dels sentiments, de les emocions… A diferència d’altres moments de la història, l’estètica del segle XXI es basa, essencialment, en la imatge exterior: en un arquetip artificial de bellesa que intenta amagar els efectes de la gravetat en el cos o les arrugues pròpies de les experiències viscudes. Un model en el qual no tenen cabuda ni la singularitat ni la individualitat, i que s’oblida d’abonar i regar la bellesa interior que ens hauria d’acompanyar al llarg del nostre pas per aquesta vida.

Davant el creixement exponencial del mercat de la bellesa, em pregunto si la desmesura cosmètica que ens sedueix ens fa sentir realment més còmodes amb la nostra aparença o, en realitat, som víctimes de les estratègies d’una indústria que s’està enriquint gràcies a generar en el consumidor uns hàbits i una dependència que el converteixen en esclau d’una hipotètica bellesa i d’un model de societat que valora més l’aspecte físic que les qualitats intel·lectuals o personals. Convé afegir que el mateix sector que, fins fa pocs anys, exercia una pressió clarament superior sobre la dona, actualment ha trobat un altre filó en els homes, que, com el sexe femení, estan també sotmesos a una constant pressió i, sovint, a un sentiment de frustració davant la impossibilitat d’ésser eternament joves o presumir d’un cos hel·lènic com el que llueixen els models publicitaris.

És important que ens cuidem per prevenir l’envelliment prematur i potenciar el nostre atractiu personal, però és del tot vital prendre consciència del perill inherent als tòxics presents en els cosmètics convencionals. Feliçment, en els darrers anys s’està instal·lant a la ment del consumidor un retorn progressiu a les fórmules naturals, essencials, fresques i ecològiques i a l’elaboració casolana de cosmètics intel·ligents amb ingredients que no contaminin ni la nostra salut ni la del planeta.

El principal objectiu de Naturalment atractius és que la cosmètica natural, juntament amb l’alimentació, formi part d’un estil de vida més conscient i saludable, que ens permeti gaudir de la bellesa que ens és pròpia i d’una pell sana i lliure de tòxics. Amb aquest propòsit, el llibre es divideix en quatre capítols. El primer fa un recorregut sobre els perills dels cosmètics convencionals per a la nostra salut i el seu impacte mediambiental. En el segon capítol es descriu l’estructura de la pell i s’aconsellen pautes genèriques per cuidar-la diàriament, setmanalment i mensualment i prevenir, així, l’envelliment prematur. En el tercer hi trobareu una explicació detallada de les principals propietats dels ingredients emprats en l’elaboració de les fórmules ecològiques, veggies i sostenibles per a cara, cos, cabells i boca que us proposo en l’últim capítol, exemptes de sofisticació i d’elaboració senzilla, que podreu preparar en tan sols uns minuts, sense necessitat de cap material específic ni ingredients difícils de trobar.

Espero i desitjo que gaudiu de l’experiència d’alimentar saludablement la vostra pell amb el meravellós ventall d’ingredients que ens ofereix el regne vegetal.

JOSEFINA LLARGUÉS

L’edat no és un tema particularment interessant.
Qualsevol es pot fer vell. Només cal que visqui el temps suficient.

GROUCHO MARX (1890-1977)

El poder de la indústria cosmètica és immens. A les societats modernes, tothom, sense excepció, consumeix algun tipus de cosmètic al llarg de la vida. Les falses promeses de joventut eterna, maquillades d’innovació i pseudociència, ens fan creure a ulls clucs en els seus beneficis. No hi ha, però, cap fabricant de cosmètics convencionals que parli dels efectes nocius per a la nostra salut i la del medi ambient dels tòxics presents en les seves formulacions, farcides de substàncies que l’evidència científica assenyala com susceptibles de provocar irritacions, al·lèrgies, ser potencialment cancerígenes o actuar com a disruptors endocrins, especialment quan formen part d’un còctel d’ingredients utilitzat de forma habitual durant llargs períodes.

DEFINICIONS

Segons el Reglament (CE) 1223/2009 del Parlament Europeu i del Consell del 30 de novembre de 2009 sobre productes cosmètics (a l’Annex II de l’esmentat Reglament s’hi pot consultar la llista de substàncies prohibides):

– Producte cosmètic. “Tota substància o mescla destinada a entrar en contacte amb les parts superficials del cos humà (epidermis, sistema pilós i capil·lar, ungles, llavis i òrgans genitals externs) o amb les dents i la mucosa bucal, amb l’única o principal finalitat de netejar, perfumar, modificar-ne l’aspecte, protegir, mantenir en bon estat o corregir les olors corporals.”

– Substància. “Element químic i els seus components naturals o els obtinguts mitjançant algun procés industrial, inclosos els additius necessaris per conservar-ne l’estabilitat i eliminar les impureses que inevitablement es produeixin durant el procés, amb exclusió de tots els dissolvents que puguin separar-se sense afectar l’estabilitat de la substància ni modificar-ne la seva composició.”

– Mescla. “Solució o mescla composta per dues o més substàncies.”

ETIQUETATGE

La reglamentació en cosmètica i en els ingredients permesos està regulada de manera diferent segons el país; així, el que està permès en un país no ho està en un altre. No obstant això, amb independència del país on hagi estat fabricat el producte, per evitar errors i informar adequadament el consumidor, tots tenen en comú la nomenclatura INCI, que correspon a les sigles d’International Nomenclature Cosmetic Ingredient, utilitzada internacionalment per anomenar totes les substàncies que han intervingut en la formulació d’un determinat cosmètic. En aquest llistat obligatori de nomenclatura internacional, hi trobaràs el nom dels ingredients en llatí. En cas que s’empri el nom comú, s’acostuma a mencionar entre parèntesis.

Cal tenir en compte, però, que els ingredients que formen part de qualsevol cosmètic s’ordenen a l’etiqueta segons la seva major o menor presència en la fórmula. Per tant, els primers de la llista seran els que el producte conté en major quantitat, i els darrers els que hi són presents en proporcions més petites. Això vol dir que si, per exemple, un fabricant utilitza com a sinònim de qualitat d’un producte que comercialitza la presència de rosa mosqueta i aquest oli vegetal ocupa les darreres posicions de la llista, la seva presència serà minsa amb relació a la resta d’ingredients i, en conseqüència, els pretesos efectes beneficiosos per a la pell, ben poc significatius.

EXPERIMENTACIÓ AMB ANIMALS

La grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden
ser jutjats per la manera com tracta els seus animals.

MAHATMA GANDHI (1869-1948)

Segons l’Informe de la Comissió al Consell i al Parlament Europeu (Brussel·les, 2007), l’any 2002 es van utilitzar als quinze antics estats membres de la Unió Europea (UE) gairebé onze milions d’animals amb finalitats cosmètiques, experimentals i científiques.

Pel que fa al marc legal d’experimentació animal amb finalitats cosmètiques a la Unió Europea (UE), la Directiva 2003/15/CE del Parlament Europeu i del Consell del 27 de febrer de 2003, que modificava la Directiva 76/768/CEE del Consell, relativa a l’aproximació de les legislacions dels estats membres en matèria de productes cosmètics, va marcar les següents prohibicions amb l’objectiu d’establir les oportunes regulacions per a l’eliminació gradual d’aquest tipus d’experimentació:

– Des del setembre del 2004, prohibició de testar productes cosmètics acabats i ingredients cosmètics en animals (“prohibició d’experimentació”).

– Des del març del 2009, prohibició de comercialitzar productes cosmètics que continguin ingredients experimentats en animals (“prohibició de comercialització”). Pel que fa a les conseqüències per a la salut humana (toxicitat per administració repetida, incloses la sensibilització cutània i la carcinogenicitat, així com la toxicitat en la funció reproductora i toxicocinètica), la data de la prohibició de comercialització es va ampliar a l’11 de març de 2013, moment en què es va aplicar, amb independència de la disponibilitat o no de mètodes d’experimentació alternatius sense animals.

– En la Comunicació adoptada per la Comissió Europea l’11 de març de 2013 (COM/2013/0135 final */), la Comunitat Europea es va comprometre a continuar donant suport al desenvolupament de mètodes d’assaig alternatius i a treballar amb altres països que se sumessin a l’enfocament europeu. Va entrar en vigor la prohibició total d’experimentació de productes cosmètics en animals i, consegüentment, la de comercialitzar a la UE cap cosmètic testat en animals, normativa aplicable tant als cosmètics fabricats a la UE com als importats d’altres països.